Que només tenien 45 anys

Que el càncer les esborrés tan d'hora va ser una estocada brutal a la literatura catalana

Maria-Mercè Marçal: «M'ha marcat més ser dona i de nació oprimida que la classe baixa»

| 09/11/2015 a les 15:59h
Especial: Rebedor
Arxivat a: Rebedor

Foto: Pilar Aymerich


 

El setembre dels meus 21 anys, vaig fer a Cadaqués un curs de narrativa catalana que organitzava l'International Writers Circle. M'hi havia apuntat perquè la professora havia de ser la Montserrat Roig: em semblava una oportunitat fantàstica per conèixer una dona en qui m'emmirallava. Però el càncer ho va impedir. El curs el va impartir la Isabel-Clara Simó, i la Roig va morir dos mesos després, el 10 de novembre del 1991. Tenia 45 anys i cinc mesos.

El gener del 1995, vaig quedar amb Maria-Mercè Marçal a l'Ateneu Barcelonès. Li havia de fer una entrevista per al suplement Cultura del diari Avui. Ella, la meva poeta, acabava de publicar la seva primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien. Creia que en poesia ja havia tocat un sostre, però bullia de ganes de seguir escrivint: novel·les, sí, per què no, i poemes, sí, perquè sí. Però el càncer, altre cop. La Marçal va morir el juliol del 1998. Tenia 45 anys i vuit mesos.

Als meus 45 anys i mig [vaig escriure aquest article el novembre del 2014], m'aclapara la certesa que encara tinc molt per fer, per viure i per escriure. Que el càncer de mama esborrés la Montserrat i la Maria-Mercè tan d'hora va ser una putada immensa per a elles i la seva gent. Però va ser, també, una estocada brutal a la literatura catalana. Que només tenien 45 anys, coi. Que la Rodoreda ja n'havia fet 54 quan es va publicar La plaça del Diamant, i s'acostava als 60 quan va començar a treballar en Mirall trencat (la va acabar als 66).

Quan van morir la Roig i la Marçal, ho vaig trobar trist i injust. Ara que tinc l'edat exacta que tenien elles quan se'ls va fondre el món, ho trobo trist i cruel. Molt trist i molt, molt cruel. Que els van fotre massa tros de futur. Que només tenien 45 anys, cony.
 

COMENTARIS

La Francesca
Anònim, 13/11/2014 a les 20:46
+16
-1
només tenia 45 anys, i deu mesos. Gràcies, Eva, pel teu text.
Només 45 anys!
Mònica Carnicero, 13/11/2014 a les 21:02
+11
-0
Cony, cony i cony!!!! Putada, putada i putada!!! Coi, coi i coi!!!
Una bona merda, sí!!! Grans escriptores i grans dones!!
Però el càncer no té cap mania...
Morir
Anònim, 13/11/2014 a les 21:25
+6
-1
La mort a aquestes edats sempre és cruel i injusta.
Crec que a aquestes edats, tothom té coses per fer...És com viure només mitja vida...
Les seguirem recordant llegint els seus llibres.
Morir
Ignasi, 22/11/2014 a les 21:00
+11
-2
Hi ha un moment a El Senyor dels Anells on en Frodo es lamenta que en Bilbo no hagués matat en Gollum, i en Gàndalf li replica que "quan mates un home no mates allò que és, sinó allò que podria ser".

Jo ara mateix en tinc 42, en un mes seré pare, i veig que encara tinc un món per fer. Em sembla que has fet servir la paraula perfecte. És una putada!.
angoixant
carme farran, 13/06/2015 a les 16:22
+5
-0
Us deixeu una escriptora, no tan jove, què també va morir del mateix mal: Maria Aurèlia Capmany.
Totes elles grans pèrdues de la nostra literatura.
Brutal
Anònim, 10/11/2016 a les 12:28
+3
-0
La vida Ja de sí és injusta, tenc una tieta de 94 anys que avui li posen un "marcapasos" perque el cor Ja està cansat de bategar tants d'anys, i així i tot la seva filla ha decidit que li posin...tenc companyes que fa mes de 10 anys que lluitin contra el cáncer, i ara en tenen 52. El cáncer els ha robat una mitja vida Malgrat segueixen vives, injusta molt injusta la vida!
Injust
Micaela, 10/11/2016 a les 15:11
+2
-0
I la meva millor amiga, 29...
Pensament
Anònim, 10/11/2016 a les 15:54
+7
-0
Si es va preguntar abans de morir q seria del seu fill, vull dir q es el profe de física de l'institut on va la meva filla i li agrada moltíssim com explica,com és...
Jo tambe vaig morir
Anònim, 11/11/2016 a les 00:07
+1
-0
tenia 38 anys , treballant nit i dia , aconsegueix el seu negoci , la seva casa , el seu amor . Li faltaba el mes preciat , un fill...Amb un mes ...tot es va tornar cendra ... I jo vaig mori amb ell... Que dificil segui quan estas morta....
Temps per Viure
Mont Mon, 11/11/2016 a les 01:05
+0
-0
Hi han vides que duren poc i n'hi d'altres que el temps que duren serveix per tota l'eternitat

SÓC UNA VÍCTIMA MÉS.
Mónica Pin Álvarez , 13/11/2016 a les 00:45
+1
-0
Montserrat Roig va deixar una marca molt profunda. Jo vaig coneixer a Isabel-Clara Simó a una presentació a la Biblioteca Juan Marsè on ens va explicar la seva ausencia. Eran molt amigues i Simó la recorda molt.
Es molt injust tot el que està succeint amb el càncer avui dia.
Seguin andavant per continuar lluitant.

Una abraçada Eva

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència