Foto: Camila Arango
I. De les arrels de l’Arbre exemplifical
1. El foc vol que la seva calor sigui bona en l’aigua perquè la seva bondat tingui gran virtut, i per això l’aigua va dir a l’aire que la recordés en la seva malaltia.
I llavors el monjo va pregar a Ramon que li exposés aquell proverbi.
—Senyor monjo —va dir en Ramon—, conten que l’aire jeia malalt per dues malalties: en tenia una d’amor i l’altra de dolor. Tenia malaltia d’amor perquè estava disgustat amb la terra, que tenia acció damunt del foc, a qui estimava, i per això desitjava que fos senyor de la terra, l’enemiga de l’aire. Tenia malaltia de dolor perquè sentia la sequedat que el foc ficava dins ell, sequedat que turmentava la seva humitat. I per això l’aigua va dir a l’aire que la recordés en la seva malaltia, que tenia perquè el foc ficava dins ell el seu contrari, i per aquesta raó l’aire havia de deixar d’estimar el foc. I això deia l’aigua perquè l’aire fos contrari al foc i tingués concordança amb ella. Però l’aire va respondre a l’aigua i li va dir que s’estimava més estar malalt i ser bon amic del foc, que li donava la seva semblança, que estar sa i fallar al seu amic i enganyar-lo, perquè no hi ha cap malaltia que sigui tan gran com la de traïció i d’ingratitud, que fa que hom no reconegui els beneficis que rep del seu senyor. I per això l’aire va dir que ell volia estar subjecte i sotmès al foc, el seu senyor, perquè tingués acció en l’aigua, damunt la qual s’estengués la seva senyoria amb grandesa de bondat i virtut. Perquè a la calor del foc li és gran virtut i gran bé que sigui senyora del seu amic per concordança d’amor, i del seu enemic per contrària senyoria.
2. L’aigua va plorar i va dir a l’aire que no sabia res de l’engany que el foc havia fet a la terra. L’aire va demanar a l’aigua quin era aquell engany. L’aigua va respondre i va dir que el foc i la terra s’havien aliat i s’havien promès l’un a l’altra que tot el que guanyessin ho repartirien a parts iguals. Va passar que la terra va guanyar el ferro i el foc va guanyar l’or. I quan varen haver de repartir, la terra va dir al foc que repartís, i va dir això amb la intenció que el foc li donés l’or, ja que ella li donava la seva sequedat. A més a més, qui repartia donava sempre a l’altre una part més gran que la que es quedava, i creia que el foc faria el mateix. El foc va repartir, i li va donar a la terra el ferro però es va quedar l’or. L’aire va respondre i va dir a l’aigua que el foc no havia fet cap engany en el repartiment, perquè la terra havia tingut mala intenció en l’elecció quan va dir al foc que repartís, i el foc va repartir justament per castigar la terra per la mala intenció que havia tingut.
3. L’aire va pregar a l’aigua que no anés més en companyia de la terra, ja que s’havia aliat amb ell, perquè ningú no pot durar gaire temps entre dos contraris, i ell i la terra estan en gran contrarietat. I l’aigua va respondre i va dir que la duració més gran és la que dura per acció i per passió en concordança. L’aire es va meravellar del que l’aigua deia, i li va demanar com podia durar l’associació d’acció i de passió en concordança, si l’acció i la passió són contràries. L’aigua va respondre i va dir aquestes paraules:
—Conten que el color del foc i el color de la terra es varen trobar en la flama, en la qual tingueren concordança per forma d’acció i de passió, perquè la terra va dir al foc que ella, a qui ell donava la seva sequedat, volia tenir el seu color en els súmmums de la flama i en el fum que sortia del foc, i també en les coses que el foc cremava, així com en el carbó i en la sutja i en el pebre. El foc li va respondre i li va dir que li agradava molt, perquè el seu color quedava enmig de la flama i en el ferro calent i en la brasa.
Arbre exemplifical
© Ramon Llull
© de l’adaptació: Jaume C. Pons Alorda, 2016
Reservats tots els drets d’aquesta edició: Editorial Barcino, S.A.
«Tast del Tast» us convida a degustar la col·lecció «Tast de Clàssics», que ens permet gaudir dels grans autors i dels títols més destacats de la literatura catalana antiga des d’una sensibilitat contemporània. Escriptors i poetes actuals adapten les paraules del passat per fer-les més presents que mai.
