Converses

Jordi Coca: «La immensa majoria som perdedors»

L'escriptor està satisfet d'haver llegit molt i d'haver après molt

Joan Margarit: «No em pot destruir ningú perquè ja m'ha destruït la vida»

| 29/12/2016 a les 22:38h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, literatura, converses
A l'escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) se li va morir la mare dos dies després que tinguéssim aquesta conversa. La darrera cosa que va dir Joana Villalonga Pons podria ser un vers: "Se m'han mort les flors". Coca ha publicat fins ara 45 llibres. Califòrnia (Galàxia Gutenberg) és la novel·la número vint de la seva trajectòria.
 


 
Califòrnia reconstrueix el viatge per Estats Units d'un professor el 1992. Un viatge exterior i interior.
 
Aquest viatge tal com s'explica jo no l'he fet, l'he fet a trossos. Vaig anar als Estats Units per primer cop el 1982, i des de llavors hi vaig amb certa regularitat. El 92 vaig estar a Berkeley set mesos. Vaig triar el 92 per ambientar aquesta novel·la perquè encara no hi havia telèfons mòbils.
 
Què queda avui del Jordi Coca que va trepitjar Estats Units el 82, o del que se'n va anar a Berkeley el 92?
 
Essencialment, sóc el mateix. No tinc la sensació d'haver canviat gaire durant els últims seixanta anys. Sempre he estat una persona tranquil·la. La Patrícia Gabancho diu que sóc una mena de mussol, que em tanco. Potser sí, surto poc, no faig gaire vida social. El 1992 no tenia més il·lusions ni més desil·lusions que ara.
 
Segur que no estàs més desil·lusionat?
 
No. Els meus projectes i les meves coses em fan la mateixa il·lusió. Estic profundament desil·lusionat amb el país, això sí. Però tampoc no...
 
...no t'hi va la vida.
 
Dona, potser sí que ens hi va la vida a tots. Vull dir que no sé si és un tema central. No estic desil·lusionat, el que estic és més gran. Tinc 69 anys, el 2017 en faré setanta.
 
Ja ets el que volies ser quan fossis gran?
 
Vaig començar a editar l'any 71, fa 45 anys llargs. I sí, ja sé què vull fer com a escriptor. Sé que el meu format és el d'una novel·la relativament curta, sense grans arguments ni parafernàlies. En aquesta novel·la s'esmenta dues vegades l'Antonioni, les pel·lícules del qual es caracteritzen per la falta d'un argument convencional. Jo jugo una partida de pòquer amb cartes descobertes. És una opció que he pres i m'hi sento còmode.
 
Escrius, doncs, els llibres que voldries escriure.
 
Vaig començar a escriure els llibres que volia escriure a partir de Mal de lluna, als anys vuitanta. Abans hi ha tot un procés d'aprenentatge molt dificultós. Tinc una formació pintoresca, poc rigorosa. Jo llegia obres del segle XIX. Quan l'any 67 conec Joan Brossa –i, amb ell, Pere Portabella, Antoni Tàpies, Carles Santos, Anna Ricci...– em trasllado d'un calbot al segle XX. Això em deixa desconcertat durant uns anys. Escric Els Lluïsos, el llibre sobre el Brossa i el llibre sobre el Pedrolo, però després em passo deu anys navegant. N'hi ha que parlen de la meva etapa experimental: no és experimental, és que no sabia què feia. Quan escric Mal de lluna, començo a trobar la fórmula d'una novel·la curta, amb pocs personatges, sovint amb protagonistes femenins, i aquí m'he anat trobant còmode. Una diferència entre els anys noranta i ara és la calma amb què escric. Ara he acabat una novel·la que sortirà al març del 2018, i l'he escrita amb pau i tranquil·litat, sense grans conflictes.
 
La maduresa deu ser això.
 
Sí, hi ha una certa comoditat. Et coneixes a tu mateix, et dius per aquí no t'hi fotis perquè això no ho sabràs fer... Amb el que he arribat a patir, això s'agraeix. És potser el gran canvi d'aquests últims anys.
 
Una vegada em vas dir que tenies la sensació d'estar tancant un cicle, literàriament parlant, i que després ja es veuria si escriuries més.
 
Això em va passar abans d'escriure Sota la pols. Vaig quedar una mica paralitzat. Llavors vaig fer l'opció d'escriure una cosa del tot autobiogràfica, vaig construir un artefacte de ficció a partir de material absolutament real. Després de Sota la pols, he anat fent sense gaires entrebancs. Quan vaig acabar Califòrnia el juny del 2014 també em vaig quedar una mica perdut durant un parell o tres de mesos. Tenia alguns projectes que se'm fonien als dits, no funcionaven. Jo no faig esquemes ni res, tinc un títol i una intuïció, i a vegades allò no funciona. Vaig arribar a pensar que potser això se m'havia acabat. Però després vaig trobar el fil per escriure una nova novel·la.  
 
Sam Abrams ha dit que encara és l'hora que rebis el reconeixement que mereixes. Et sents poc reconegut?
 
En aquest país no es reconeix res a ningú. Com que no vaig amb cap carnet a la boca, sí que he estat una mica deixat de banda. Però això no és una sensació, és una realitat. He estat clarament anticonvergent, he militat a Iniciativa però quan ha fet falta (quan estava al govern) he maltractat Joan Saura... Sempre he anat molt per lliure, i això es paga. No en faig ostentació, és la meva manera de ser, i a vegades penso que m'hauria d'haver mossegat la llengua. Crec que tenia raó el Castellet quan deia que al país li falta densitat cultural. Aquesta falta de densitat cultural explica la situació en què ens trobem molts autors. Hi ha un tipus de projectes que no troben lloc. No ho dic perquè jo sigui molt bo i els altres molt dolents. He escrit coses que considero mediocres i són les que han funcionat millor, perquè tenen grapa i són faciletes. I els projectes en què m'he deixat la pell han funcionat poc. Per exemple, em vaig deixar la salut en la novel·la anterior, El diable i l'home just.
 
Un llibre pertorbador.
 
Penso que és el millor que he escrit. Però és absolutament bèstia, inhumà, salvatge. I va ser un fracàs comercial rotund, no en vam vendre cap. Sort que l'editor Joan Tarrida és un bon amic i m'ha volgut publicar aquesta nova novel·la.
 
Califòrnia és una novel·la molt llegible.
 
Sí, com totes les que faig. Cara d'àngel també ho era, ni que tingués un plantejament de fons odiós i repugnant. Però noto una falta de retorn, no tinc retorn. El vaig tenir en un moment determinat, quan vaig publicar La japonesa.
 
I això que has guanyat diversos premis.
 
Sí, però els premis ja saps com funcionen. No demano que m'aplaudeixin pel carrer ni que em deixin sortir per la tele, Déu nos en guard. Però sí que m'agradaria notar que hi ha un cert coixí.
 
Com passa a França, per exemple.
 
Exacte. Però no és un problema meu, sinó general. A l'únic que fan una mica de cas és al Jaume Cabré. Això ha passat sempre. Com és que Blai Bonet és un autor marginal? I encara sort que El mar va agradar a unes quantes persones. La generació dels 70 va ser un esclat, pero cap editorial fa res per vendre la nostra generació de narradors. Som els que vam garantir la continuïtat, per això es van enamorar de nosaltres la Maria Aurèlia Capmany, el Tísner, l'Espinàs... Ens mimaven, perquè ells donaven la cosa per perduda i de cop vam aparèixer tots.
 
No era una aposta fàcil, la vostra. La de posar-se a escriure en català en aquell moment.
 
El mèrit és de Josep Maria Castellet, que va saber aprofitar una conjuntura determinada. Hi havia una situació econòmica complicada que impedia pagar els drets dels textos internacionals. El Castellet, que tenia el cap perfectament moblat, va apostar pels autors del país. Per la Montserrat Roig, per la Maria Antònia Oliver, pel Jaume Fuster, per mi... Era més fàcil pagar-nos a nosaltres mil pessetes que no pas pagar els drets internacionals i les traduccions. Però després del Castellet, no hi ha hagut cap altra aposta ferma per nosaltres.
 
Sembla mentida que una sola persona –com és el cas de Castellet– pugui marcar tant la diferència.
 
I tant. Ara molts dels que fan d'editors no són intel·lectuals ni gent de lletres, són mers gestors que es dediquen a això però que si els paguessin més es dedicarien a vendre samarretes, i ho farien amb la mateixa desgana i amb la mateixa desídia. Quan el Grup 62 queda xuclat per Planeta, desapareix tot i es converteix en una gestora de la botigueta. El negoci editorial ha canviat.
 
Què voldries haver aportat amb Califòrnia?
 
La idea que hi ha una mirada ingènua i tòpica sobre les coses que és falsa, perquè la realitat sempre té més gruix i és més complexa. Durant el viatge de la novel·la això es va constatant, tot i que no crec que el protagonista ho interioritzi.
 
Desmuntes l'enlluernament pels Estats Units. 
 
La meva generació estava enlluernada amb Amèrica. La Segona Guerra Mundial la van guanyar els russos i els americans. Els altres, tots la vam perdre. I d'aquí plora la criatura. Tant jo com tu estem fascinats pels Estats Units, són una meravella. Però ells mateixos s'inventen un país que no existeix. La primera frase de la novel·la, amb tota la intenció del món, és "Aleshores Califòrnia era un somni". Per a molta gent, Nord-amèrica continua sent un paradís d'oportunitats on tot anirà bé. Però Amèrica no és això, o no és només això.
 
Però el somni americà és més real que el somni català.
 
Sí, aquella és una societat molt oberta, en construcció. Hi ha moltes energies i possibilitats. I a la gent se la respecta per la feina que fa. Jo allà és l'única vegada que m'he sentit mínimament escoltat des del punt de vista literari. Aquí ja pots cantar missa en llatí, que ningú et fa cas. El Brossa deia una cosa que m'agrada molt: "En aquest país hi ha molta gent que torna sense haver-hi anat".
 
El narrador de Califòrnia es refereix a la mediocritat catalana. Li fas dir que aquest és "un territori petit, massa cofoi d'ell mateix, una mica ridícul i tot".
 
Crec que és així en tots sentits. En el cultural i en el polític. Poso uns paràgrafs molt durs sobre el nostre país perquè necessitava que el personatge tingués ganes de marxar-ne i volar.
 
Però ho deus subscriure bastant.
 
Sí, en bona part. Però una de les coses empipadores d'aquest país nostre és que difícilment accepta les crítiques. El nivell de crítica que hi ha al món nord-americà, o al món austríac, sobre el propi país aquí és impracticable. Si ets una mica crític, de seguida passes a ser un traïdor. A mi m'han arribat a acusar de traïdor per atrevir-me a dir segons què. Fa molts anys, des que vaig decidir posar-me a escriure en català, que treballo pel país. I la meitat del temps, de franc. Si opinar d'una manera crítica és una traïció i això et deshabilita com a ciutadà del país, què hem de fer?
 
Els americans potser es poden permetre ser més autocrítics perquè estan convençuts que són els millors del món.  
 
Ser autocrític també et permet després tenir la sensació que ets el millor. L'autocrítica és molt sana. Els bons cristians i els bons comunistes es basen en l'autocrítica. Jo trobo que hi ha coses que no es fan bé i que s'haurien de poder dir. La senyora presidenta del Parlament no pot acabar el seu primer discurs dient "visca la República catalana", perquè això no existeix i perquè s'ha de diferenciar la ideologia personal del rol institucional. Si als Estats Units ets president del senat i dius "visca la monarquia estatudinenca", t'agafen i et posen al manicomi. Assumir que hi ha coses que no s'han fet bé ens donaria força per rectificar i per tirar endavant. Jo no sóc catastrofista, més aviat sóc optimista...
 
Optimista? Vols dir?
 
Tens raó, potser no. Però sí que sóc positiu. Hem d'estar disposats a assumir les conseqüències del que diem, i no podem anar dient animalades. Ser un país petit, contradictori, molt prudent, de vegades covard i apallissat per la història ens ha condicionat. Ens hem de poder reconèixer en aquesta realitat per poder sortir-ne, per poder ser una altra cosa. Si anem fent jocs de mans, sempre estarem igual. El personatge de la novel·la diu això per convenciment seu i meu i perquè necessitava algú que pensés que anant als Estats Units se'n va al paradís. El viatge, o sigui la vida, li demostra que estava equivocat. Aquest personatge que critica tant el país en el fons és com el país, ell també té un vol gallinaci.
 
Has dit que, després de la victòria de Trump, una novel·la com Califòrnia guanya sentit.
 
Sí, perquè intento ensenyar també l'altra cara d'Amèrica, el que hi ha darrere dels triomfadors. Parlo en un moment determinat de Robert Parris Moses, que és qui hauria d'estar en lloc de Martin Luther King. A Moses el van fotre a la presó, el van maltractar i quan en va sortir es devia acollonir i es va dedicar a les matemàtiques. Van trobar Luther King, que era popular i predicador. I a sobre, va i el maten. Ja tenim el mite. Però qui hi ha darrere és Robert Moses. El personatge del Gary Atwood d'alguna manera representa això: segurament no és un bon poeta ni un bon metge ni un bon lluitador pels drets civils, però l'home ha fet tot això. I ha acabat refugiat en un poble de merda.
 
D'on et ve l'interès pels perdedors, pels que no triomfen?
 
Perquè la immensa majoria de la gent som perdedors.
 
Ho dius en primera persona del plural. Et consideres un perdedor?
 
Sí, sí. Però és normal, no passa res. Un guanyador és l'Obama, posem per cas. A la majoria, quan fem balanç les coses ens van mitjanament bé.
 
Això no és perdre, això és viure.
 
Sí, però després la història s'explica com si tothom hagués de guanyar sempre. Quan es fa la història de la literatura, no es miren els corrents subterranis, només es miren les dues o tres crestes. Per això al cap de vint anys s'ha de revisar tot. L'any 67, quan jo tenia vint anys, vaig conèixer Joan Brossa. Va ser un moment determinant de la meva vida. Aleshores a la literatura catalana hi havia l'Espriu, el Riba i algú més, però els que triomfaven escrivien en castellà: Ignacio Agustí, Josep Maria Gironella o Jaime Salom. Pedrolo, Brossa o Palau i Fabre ni existien. O eren inèdits o havien editat tres o quatre llibres però no els coneixia ningú. Els corrents subterranis són els que expliquen les coses, i acostumen a estar formats pels perdedors, pels que no han tingut èxit en el seu moment: Céline, Proust... Els que venien llibres quan Proust estava escrivint no sabem qui són.
 
Creus que el temps efectivament fa justícia?
 
Potser no fa justícia, però corregeix errors de bulto, obvietats. L'obra de Gironella cau segur, perquè no s'aguanta.
 
Però potser hi ha una obra boníssima que no s'ha descobert ara i que tampoc es descobrirà en el futur.
 
Sí, pot passar que una obra trigui anys a descobrir-se o que es perdi. A mi m'agraden les obres que anomeno Frankenstein: obres que no estan bé però que són imprescindibles perquè fan de frontissa. Al llarg de la història n'hi ha moltes, d'aquestes. Per exemple, l'obra de Christopher Marlowe: sense Marlowe, Shakespeare no existiria. O Juan del Encina: escriu un teatre sense gaire interès, però sense ell (i en concret sense Égloga de Plácida y Vitoriano), Lope de Vega no existiria. Aquests perdedors em fascinen. La literatura no és una qüestió de genis que apareixen de cop i troben la solució de tot, sinó que està formada per corrents, i de tant en tant apareix algú que és molt bo i a sobre obté un reconeixement. És una obvietat que Shakespeare mereixia el reconeixement. Això si és que Shakespeare va existir, que cada cop en tinc més dubtes.
 
Ah, sí?
 
Sí. Crec que Shakespeare era un empresari de teatre, actor i dramaturg en el sentit de l'època, que agafava textos i els arreglava. Devia ser un bon arreglista de textos que ja existien, que d'altra banda era una pràctica comuna. De totes les obres de Shakespeare, sempre n'hi ha una versió anterior. En tot cas, en el seu moment es va reconèixer a Shakespeare l'èxit de taquilla, però després va caure en l'oblit més absolut, i hem d'esperar gairebé dos segles per tornar-lo a rellegir i entendre. També passa que les obres es llegeixen molt malament. Jo intento que els meus alumnes canviïn la perspectiva de com s'han de llegir els textos. No podem llegir un text des d'ara si el text no ha estat fet ara. Macbeth no és una tragèdia sobre l'ambició política, és una tragèdia sobre la legitimitat política. Que unes obres pugin o baixin depèn de molts factors, entre els quals hi ha el gruix del país. Si el país té més gruix, té una capacitat de llegir més complexa. La cultura francesa té gruix, pot llegir les coses d'una manera més complexa.
 
Califòrnia és també una novel·la sobre la gent que deixa empremta en les nostres vides.
 
Sí, sobre la gent que fa una feina essencial tot i que no sigui reconeguda. Això és com un rusc. Hi ha una abella que és la reina, però totes tenen la seva funció.
 
A la teva biografia hi ha persones clau: Brossa, Castellet, Bauçà...
 
...i el Xàvier Fàbregas, sí. En aquest sentit em sento profundament afortunat. M'he anat trobant amb persones que he sabut valorar, escoltar i seguir, sense deixar-me arrossegar per elles.
 
Dediques el llibre a la memòria de Miquel Bauçà, a qui converteixes en personatge.
 
El vaig conèixer a finals dels setanta a casa del Jaume Fuster i la Maria Antònia Oliver, en unes reunions on també venia el Pepito Benet i la Montserrat Roig. Ens vam fer amics des del primer moment. Ell estava casat, tenia una filla i vivia al pis de sobre del Pere Calders. Quan es va separar el vaig ajudar i acompanyar, i ell també em va ajudar a mi. Sempre el vaig veure com algú que tenia una mirada del tot original sobre el món. No em sembla que sigui un grandíssim poeta, però aquesta mirada nova que tenia es veu en alguns moments de la seva obra. A finals dels setanta o principis dels vuitanta vam començar a dir que havíem d'anar als Estats Units. Ell escrivia en paper continu, com el Kerouac. Però quan vaig dir que havíem de fer el viatge de veritat, ell es va fer enrere. Els últims anys vam estar molt distanciats. Es va morir quan encara no tocava, i vaig quedar amb la sensació que tenia un deute amb ell, sobretot per la seva mirada singular, que d'alguna manera m'havia ajudat a mirar-me les coses d'una altra manera. Mai les he vistes com ell, però em va fer entendre que calia mirar les coses dues vegades, que no són tan òbvies. Quan vaig començar a pensar en aquesta novel·la, de seguida em va aparèixer la necessitat de crear un personatge que digués al protagonista que està equivocat, que l'anés desarmant.  
 
Trobes que ja has saldat el deute amb Bauçà?
 
Almenys he quedat tranquil. Jo faig net. Escrivint m'estalvio el psiquiatre.
 
Els catalans estem en deute amb Joan Brossa?
 
Sí. Recordo l'últim sopar que vaig fer a casa del Brossa. Li vaig dir que havia de deixar de fer entrevistes parlant d'estriptis i de serpentines i de màgia, perquè la seva obra era molt més rica que això.
 
Una vegada em vas dir, desmarcant-te del sentimentalisme rodoredià, que tu tens voluntat de fer mal.
 
No he fet mal a ningú, que sàpiga. Però el mal forma part de la vida normal. L'assassinat no és inhumà, és la cosa més humana del món. El mal és interessant en la mesura en què subverteix els valors. Dant necessita fer l'Infern, no pot fer només el Paradís. I l'Infern està millor que el Paradís. Jo tenia ganes d'escriure una novel·la sobre el mal i la vaig fer: El diable i l'home just. I vaig quedar descansat. En certa manera ja ho havia fet a Cara d'àngel. No en tot el que escric és tan evident, a vegades tinc la sensació que sóc una mica massa tou.
 
Ara la correcció política intenta fiscalitzar fins i tot la ficció. Avui publicar Lolita seria complicat.
 
Per molt que al final hi hagi una simbolització i que Lolita sigui Amèrica, aquell tio es va encaterinar amb aquella nena. I sense això, no hi ha novel·la. Kafka deia que si la literatura no serveix per trencar el mar interior de gel que tenim els humans, no serveix per a res. I Hegel també deia una cosa així. La literatura ha de pertorbar-te, t'ha de plantejar preguntes substancials, neguits i inquietuds irresolubles. Això només es fa anant al fons i fent evidents les contradiccions i les complexitats dels humans.
 
El protagonista de Califòrnia té poc a veure amb el d'El diable i l'home just.
 
Aquell era un malparit i aquest només és un babau. Un bon jan que no fa res del que havia d'haver fet.
 
És una mica alter ego teu?
 
Això sempre, però diria que no he estat mai tan babau com ell. El xinet de la novel·la L'emperador, que ara es reeditarà, té més de mi no pas aquest. Ell és un pobre noi de poble que va aprenent coses. Jo sóc un noi de barri que al llarg de la vida he anat aprenent coses.
 
Encara n'aprens de noves?
 
Tinc la sensació que sí. Venint d'on vinc, d'una família tan extremadament senzilla, amb una vida familiar tan caòtica, crec que he fet un esforç, he pujat una muntanya. Estic satisfet d'haver llegit molt i d'haver après molt.
 
Vas dirigir l'Institut del Teatre, i compagines l'escriptura amb els muntatges teatrals. Et sents més novel·lista que home de teatre?
 
Em sento narrador, sí. Però el teatre m'agrada molt. Vaig entrar a l'Institut del Teatre com a estudiant abans i tot de fer filologia a la universitat. I el desembre del 70 el Bonnín em va contractar com a ajudant del Xavier Fàbregas. M'agrada molt dirigir teatre, però no sóc un director de teatre. M'agrada pescar, però no sóc pescador. He dirigit el Handke, el Brossa, el Beckett, el Palau i Fabre... El teatre té l'avantatge que el fas amb gent. Estic avorrit d'estar aquí a casa amorrat a l'ordinador. Al teatre rius, plores, t'enrabies, sues... És fantàstic. De teatre n'he escrit molt poc. La meva vida ideal a partir d'ara seria dirigir un parell d'obres l'any i fer classe un matí a la setmana. M'he dedicat més de quaranta anys a fer classes a l'Institut del Teatre i m'agrada molt, la gent jove és fantàstica, t'obliga a plantejar-te coses contínuament. Ara de projectes d'escriptura no en tinc cap. M'agradaria dirigir aviat Els creditors d'August Strindberg, l'hi vaig fer traduir del suec al Jem Cabanes. Estic empaitant carinyosament el Lluís Pasqual per veure si ho podem encaixar. Dintre del món del teatre he estat sempre com un company de viatge. La gent del teatre em coneix, però no sóc ni crític ni dramaturg ni director, sóc un que està per allà.
 
Has vist el poder de prop. Què n'opines?
 
El poder és fastigós, és terrible. El Josep Tarradellas un dia va dir al Pere Portabella que la política era l'art d'endinsar les mans a la merda, se sobreentén que sense tacar-se. El poder és fascinant, perquè té alguna cosa de diabòlic, però embruteix molt la gent. S'hi barregen egolatries, vanitats... La gent es fot dins d'un cotxe oficial i ja l'hem cagada, perquè es pensa que és algú. Comprenc que el poder ha d'existir, que algú ha de manar i ha de poder decidir, però no és una cosa noble.
 
L'egolatria en el món dels escriptors també hi és.
 
Sí, tots tenim un déu al cos. Això passa perquè a la nostra societat veiem l'artista com algú que en la seva màxima expressió és un geni. No tenim la lectura del rusc o de les formiguetes que van fent feina. I en puc parlar en primera persona: acabes descobrint en tu mateix expressions d'una egolatria preocupant. Tot depèn del rol que la societat atribueix a l'artista. Shakespeare no es podia sentir res perquè no era res, era un criat. En el moment que l'artista es pensa que està per sobre dels altres i que ha de fer de consciència de la societat, n'espera un retorn. I com que el retorn en forma de reconeixement no sol arribar, doncs ja som al cap del carrer.
 
Què et sembla que Bob Dylan hagi rebut el Nobel?
 
Les seves cançons m'agraden. Estic amb Pere Gimferrer: si hagués escrit poemes i els hagués publicat, ningú criticaria aquest premi. Que a sobre els hagi musicat i els hagi cantat no li treu mèrits. No el conec prou per valorar si és prou bo, però sí que puc dir que hi ha premis Nobel que són terriblement dolents. El que em sap greu dels Nobel és tota la cuina que hi ha al darrere. Per què no li han donat el Nobel a Peter Handke o a Thomas Bernhard, que són autors immensos? El Bernhard va morir i potser no hi van arribar a temps, però el Handke està viu. Que és de dretes? Que es va significar a l'enterrament de Milosevic? Sí, però però per això se l'ha de penalitzar? L'han fotut fora de la Comédie Française, on estrenava amb regularitat. La seva obra val o no val? Hauria preferit que li donessin al Peter Handke que al Bob Dylan.
 
L'escriptor té una responsabilitat social?
 
Jo crec en el compromís de l'escriptor. No he trobat cap altra explicació per la qual m'hagi de dedicar a aquesta feina. La vida és un absurd sense sentit i nosaltres l'hem d'omplir de sentit. I aquest sentit el pots trobar fent que la teva obra sigui un testimoni concret. Crec que els escriptors tenim l'obligació de ser una mica els pepitos grillos, la consciència de la societat, com passa des de Grècia. Sóc antic i em sento profundament existencialista. Per a mi el gran escriptor continua sent Albert Camus. La persona minúscula tenia trenta mil peròs –quan estaven a punt de donar-li el premi Nobel no es comprometia amb res–, però l'obra i l'actitud de Camus a l'hora de relacionar-se amb la realitat del seu temps em sembla molt valenta. Els seus assajos no és que em meravellin, però fa el que jo entenc que ha de fer un intel·lectual.
 
Dius que hauries volgut escriure una novel·la com L'estrany.
 
La primera meitat de L'estrany la trobo impecable. Durant una època me la sabia de memòria. Aujourd’hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas. J’ai reçu un télégramme de l’asile: «Mère décédée. Enterrement demain. Sentiments distingués » Cela ne veut rien dire. C’était peut-être hier». Sóc molt camusià, però també m'ho he passat de meravella llegint les memòries de la Simone de Beauvoir, una mentidera que s'ho fa venir tot bé. A més, amb Camus potser estem emparentats. L'àvia d'Albert Camus era menorquina, de Sant Lluís, com la meva mare. M'agrada dir que Camus és el meu tercer avi.
 
La vida és estranya.
 
Si escric alguna altra novel·la, vull posar-hi com a citació la primera línia de L'estrany: "Avui ha mort la mare. O potser ahir, no ho sé". Aquest dubte és fascinant, ni d'això en podem estar segurs.
 
La teva mare encara és viva?
 
La meva mare s'està morint ara. Té gairebé 91 anys. Som cinc germans, un viu a Madrid, els altres quatre hem decidit que no la durem a urgències. Ens ha dit molts cops que no vol anar a l'hospital. És una dona molt curiosa, amb una vida duríssima, amb un marit complicadíssim, per culpa d'una barreja letal d'incultura i anarquisme. Quan la meva mare va llegir Sota la pols [en què passava comptes amb la figura del pare autoritari i violent], ella em va dir: "No has explicat el més fort". Que no sé què és.
 

Foto: Jordi Coca a Zabriskie Point el 1990.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Cor de Teatre proposa un muntatge sobre aquests dos poemes èpics al TNC
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc reflexiona sobre com censurem el sentit de l'humor
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'assetjament i la violència verbal que rep la dona al carrer
Imatge il·lustrativa
Una manifestació exigeix que rebre un regal o un altre no depengui de si ets nen o nena