Foto: Chechi Peinado
No fa pas tant, tenia desitjos grossos per al nou any i gosava escriure’ls. Que la sinceritat s’encomani, que la mediocritat s’extingeixi, que els prejudicis deixin d’encegar-nos, que la intel·ligència ens ajudi a volar, que la justícia sigui justa, que la fam es mori de gana, que tinguem la festa en pau, que la crueltat desaparegui del mapa, que torni sempre la primavera, que no ens comprin ni a preu d’or. Coses així.
Avui tinc desitjos tan petits que gairebé no semblen desitjos. I amb prou feines m’atreveixo a dir-los en veu baixa, per si el sol fet d’expressar-los els pogués trencar. M’he fet gran o realista o he rentat les ambicions amb aigua calenta, jo què sé.
Al nou any li demanaria que tingués tres-cents seixanta cinc dies, l’un darrere l’altre. Que cada dia tingués vint-i-quatre hores i que cada hora durés seixanta minuts. Els dies que duren segles es fan massa llargs i les hores que s’apaguen en un segon em fan massa por. M’agradaria un any normal fet de dies normals.
Abrigar-me si tinc fred. Decidir què publiquem a Catorze. Treballar molt i aprendre més. Nedar almenys tantes vegades com la Gemma toca el violí. Quedar-me a viure dins alguns llibres. Anar a buscar el fill petit a l’escola. Omplir i buidar rentaplats i rentadores. Continuar coneixent gent fantàstica gràcies als tallers d’escriptura. Poder trucar a la mare per explicar-li que em fa mal el cap o el cor o el món. Que no em faci gaire mal el cap. Ni el cor. Que el dinosaure s’esfumi en despertar-nos. Que no ens faci tant mal el món.
71
7
