Crònica il·lustrada

Ara Malikian i el violí que parla

És un mèrit aconseguir que els dits que corren entre quatre cordes tinguin veu

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?

Especial: Crònica il·lustrada
Arxivat a: El piano, Ara Malikian, Palau de la Música Catalana

Il·lustració: Marta Bellvehí


"Em deien l'esquena recta, les espatlles darrere del cap, el violí ben alt". Però ell, al Palau de la Música Catalana, dins del Festival Mil·leni, s'acota, agafa impuls i salta. Gira i corre i fa el que li ve de gust fer. El que li surt de dins. Ara Malikian (1968) és un nen gran que juga a ser petit.
 
Només tenia sis anys quan va esclatar la Guerra Civil del Líban. Els refugis antiaeris de Beirut es van convertir en un món nou que s'amagava del món que feia mal: allà la gent ballava, cantava, explicava acudits. El seu pare, que era violinista, li va transmetre l'amor i la disciplina per aquest instrument. "Als subterranis la vida seguia, i havíem de tocar per divertir-nos, no per assajar".
 
La primera impressió que he tingut cada vegada que l'he vist és que gaudeix. I és curiós com una cosa tan senzilla arriba a ser tan important: si ell s'ho passa bé, qui l'escolta, també. I ens fa còmplices de la seva vida, explicant-nos, per exemple, com tocava de jove en cabarets. Ell mateix ho deia en una entrevista: "La serietat i la pedanteria de la música clàssica allunyen, per això vaig decidir involucrar-hi l'humor". 
 
La il·lustradora Marta Bellvehí en dibuixa els cabells rinxolats, mentre ell es despentina. Decidit, amb l'arquet crema fronteres anant de David Bowie fins a  Mozart, de Led Zeppelin a Paganini. Pot tocar de tot que sempre hi haurà una cosa en comú: ho fa des de l'autenticitat, la passió i l'entrega. Però també des de la tendresa: tot d'una ens mostra la peça que va compondre al seu fill, El vals de Kairo, quan encara era al ventre i la mare estava amoïnada perquè no notava que el petit es mogués.
 
Fer que sembli fàcil el que no ho és. Mostrar, sense que sigui cap pretensió, que més enllà de la precisió, del talent, hi ha l'ànima. Que tant és si l'esquena està recta o torta, si toca de genolls o ballant. El que és un mèrit és aconseguir que els dits que corren entre quatre cordes tinguin veu. I que quan parlin, emocionin. Que el violí sigui com una altra part del seu cos. Ara Malikian és el virtuós que es treu importància. L'home que somriu i fa somriure. Que recorda, perquè són coses que més que oblidar s'han de compartir, que el seu avi va aconseguir fugir d'un genocidi gràcies a aquest instrument. I que ell, el 1984, també. I que avui que els refugiats són uns altres, per dir prou, calla i torna a tocar. 

Text: Gemma Ventura Farré

El vals de Kairo, dedicat al seu fill: 

L'estiu de Vivaldi:

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
La ciutat francesa acull un dels festivals més importants del món
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí