“Algun dia sabrem què llegíem abans, quan no llegíem encara Ricardo Piglia”. Ho va escriure algú l’any 2000 i, addicta com m’havia tornat a les paraules de Piglia, m’hi vaig sentir d’allò més identificada. L’escriptor i crític literari argentí va néixer a Adrogué el 24 de novembre del 1941 i va morir a Buenos Aires el 6 de gener del 2017.
“Diuen que cada cop hi ha menys lectors, però a mi no m’ho sembla”. M’ho va dir l’admiradíssim Ricardo Piglia l’abril del 2005, quan va venir a Barcelona a promocionar El último lector. No vaig descartar la següent hipòtesi: potser els pocs lectors que quedaven s’havien posat d’acord –amb bon criteri– per llegir sobretot els llibres de Piglia, i d’aquí la seva percepció optimista.
Reprodueixo a continuació 14 reflexions de Ricardo Piglia sobre l’escriptura, la lectura, la crítica literària i la vida, extretes d’aquella conversa amb ell.
1. L’escriptura té un avantatge sobre la vida, i és que escrivint es poden fer esborranys.
2. L’escriptura és el lloc on els esborranys de la vida són possibles, potser per això fem literatura. Però això al mateix temps és ridícul. És irrisori pretendre que es pot reconstruir l’experiència amb paraules i en una mena de laboratori. És ridícul, però té una càrrega de passió que fa que escriure sigui una de les experiències més intenses de la vida.
3. L’escriptura de ficció canvia la manera de llegir. Quan comences a escriure, la primera cosa que canvia és la manera com llegeixes, passes a mirar-te els textos amb uns altres ulls. La relació amb els llibres es modifica, tendeixes a fixar-te en qüestions que per als altres són secundàries.
4. He fet d’editor i de professor, i si alguna cosa he intentat ensenyar, és ensenyar a llegir. La lectura ha estat per a mi una font enorme de plaer i una pràctica a la qual estic molt agraït.
5. La crítica literària és un exercici de lectura criminal, es llegeix un llibre contra un altre lector. El crític treballa amb les restes del cadàver: agafa un llibre, el converteix en cadàver i elabora algunes hipòtesis sobre el que en queda.
6. La crítica juga un paper a l’hora de sotmetre el lector, de fer-li creure que la literatura necessita una mediació. Sovint la gent llegeix molts llibres sobre llibres i no arriba a llegir els llibres originals. Defensar la lectura desacomplexada no vol dir ser antiintel·lectualista, és més aviat un intent de preservar l’espontaneïtat del lector enfront del text.
7. La crítica és la forma moderna de l’autobiografia. Un escriu la seva vida quan creu que escriu les seves lectures.
8. La crítica que escriu un escriptor és el mirall secret de la seva obra.
9. La literatura és una societat sense Estat, ningú pot obligar ningú a combregar amb un text. A mi Malcolm Lowry m’agrada molt, però hi ha qui no el suporta. Ja ens controlen per totes bandes, només faltaria que poséssim controls també a la literatura
10. No cal entendre un llibre al cent per cent per treure’n profit. Jo conec poc Barcelona, però no necessito estudiar la història i els mapes d’aquesta ciutat per conversar amb tu ara i aquí. Certa opacitat ja va bé. És el que passa amb les persones: si la gent fos transparent del tot, les relacions personals no tindrien ni la meitat de gràcia. Que hi hagi un punt d’intriga té el seu interès. I mira que jo tendeixo a escriure de la forma més clara possible.
11. La figura del lector no està definida a priori, els llibres que ja tenen clar a quin lector s’adrecen són dolents. Si jo escric un llibre per a dones divorciades, senyal que vaig per mal camí. Als escriptors ens costa respondre per a qui escrivim. Hauríem de dir que escrivim per a algú que encara no sabem qui és.
12. Un llibre sense lectors no té cap sentit. Fins i tot el diari personal s’escriu amb la idea que serà llegit
13. La sensació que no podrem llegir tots els llibres bons que s’han escrit, ni que no féssim res més que llegir, és una de les grans tragèdies del lector, molt ben descrita per Borges. Cadascú de nosaltres té una biblioteca particular de 50 llibres que van canviant amb el temps, i aquests 50 llibres són tots els llibres que necessitem en cada moment.
14. S’ha de treballar molt per semblar espontani. Com menys es treballa un text, més afectat és. Quan vols incorporar l’oralitat, has d’elaborar molt el text per no caure en una sensació d’espontaneïtat artificial.
