i què has de fer si t’han tornat a fugir totes
“Paraules”, I Déu en algun lloc
Un dia se t’acaben les paraules i vius com de passada, com si sí però no. Moment sagitarià, diuen els gurus, júpiter a no sé quina casa i tu pá fuera, gent per aquí i gent per allà, birres-cafès-infusions-sopars qualsevol dia entre setmana, festa major, vermuts, concerts, aniversaris. La tardor enfora com si encara fos estiu i no existís l’hivern sota la fina capa de gel que et sosté les acrobàcies. Com si haguessis oblidat que algun dia també tu has de morir i poguessis viure amb els contorns desdibuixats, en fotografies mogudes, sense posar nom a les coses. I s’està prou bé, penses, mentre fas equilibris damunt del pont de fusta i ignores l’aigua que es remou inquieta a uns quants metres sota els teus peus.
T’estaria prou bé si no fos que alguna cosa no va alhora. Que el que no diem ens fuig de les mans com si no ho haguéssim viscut mai, i no té ni la densitat ni la força que tenien els dies que estimàvem carn endins, els dies que se’ns enredaven als turmells els laberints del seny de la mare, les nits que se’ns moria sense acabar de morir-se, i el sexe per oblidar-ho tot, i el vi per recordar la sang, i l’amor per recuperar-ho tot. Un dia se’ns acaben les paraules i l’hivern espera encara sota els nostres peus que en qualsevol moment el ganivet talli la superfície de gel i desaparegui la llum per l’esvoranc de la gran ferida oberta.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
