Coses així

Calaixos que no obriré

Descobrir que allotgem algú que no ens cau bé és una possibilitat

Encara ho tens tot

| 07/01/2017 a les 20:39h
Especial: Coses així
Arxivat a: Cambres pròpies, coses així

Foto: Maurizio

 

 

Que em perdonin els antics grecs i els devots de la nova espiritualitat: el coneixement d'un mateix és un objectiu lloable i un risc excessiu. La idea que remenar dins nostre ens servirà per guanyar benestar fa pinta d'eslògan publicitari. Podem viatjar al fons de l'ànima i topar amb uns paisatges que no voldríem ni regalats. Com diu una amiga, l'ésser humà no és extraordinari, l'ésser humà és imbècil. Descobrir que allotgem algú que no ens cau bé és una possibilitat. I sí, ja ho entenc, això pot ser un estímul per millorar. Si no morim aixafats per la decepció.
 
La felicitat només és retrospectiva i està sobrevalorada. El que ens cal són raons per tirar endavant, que n'hi ha. I n'hi ha que vénen de fora. El cel d'hivern que cada dia triga una mica més a enfosquir-se. El sol que ens escalfa la pell i les penes. La connexió que ha fet que la Laia i jo ens escrivíssim alhora. El no-sé-què de no sé qui que ens enamora.
 
L'any 2005, l'admirat i enyorat escriptor argentí Ricardo Piglia em va dir: "No cal entendre un llibre al cent per cent per treure’n profit. Jo conec poc Barcelona, però no necessito estudiar la història i els mapes d’aquesta ciutat per conversar amb tu ara i aquí. Certa opacitat ja va bé. Si la gent fos transparent del tot, les relacions personals no tindrien ni la meitat de gràcia. Que hi hagi un punt d’intriga té el seu interès".
 
Un punt d'intriga, diguem-ne així. El trosset de tu que no sé mai d'on ve i és potser el que més m'agrada. Aquella part que no puc atrapar. Els calaixos que no obriré. El no voler saber-ho tot, ni dels altres ni de nosaltres. Escoltar la intuïció, fer les paus amb el misteri. Tornar a portar unes arracades que no serveixen per a res, però mira. Les paraules que m'enviaràs perquè sí. La teva porta entreoberta. Aquest somriure. Ves que no vagi per aquí, el sentit del món.

COMENTARIS

Ves
Anònim, 09/01/2017 a les 09:14
+6
-0
Ves que no vagi per aquí, el consol. Crec que aquesta darrera frase aniria millor per tancar el significat del que dius a l'article.
Conèixer no exclou el misteri
Amanita, 09/01/2017 a les 15:53
+15
-0
Sovint cal desfer-se dels fantasmes i les pors més punyents, per poder rebre les molles de la felicitat que ve de fora. La bellesa de les petites coses, de les incògnites delicioses que són nostres i dels altres, no desapareixen en fer l'esforç de conèixer de forma acurada què les compon i les fa trontollar. També he pensat en no voler ser una balança, en perdre aquella màgia tan meva... He patit abans i després de descobrir les petites i grans feres que em rovellen els ossos i m'esgarrapen l'alegria. Que canviessin els colors del món i deixés de valdre la pena meravellar-se. Però després de tot, quan encara em queda camí per endavant, sé que les coincidències són més encantadores, veure els dies allargar-se empeny una mica l'emoció de la ja esperada primavera, i el meu somriure davant el tebi sol del migdia és capaç de sorprendre'm. En amagar als mals hostes sota les estores, ens entrebanquem i no podem sortir a prendre les raons per seguir endavant, arrebossats en arena de platja, menjant patates fregides o llegint poemes. El misteri no desapareix, ans al contrari, es magnifica i es fa més especial: com la felicitat insòlita d'uns melindros amb xocolata, el deliri d'escollir uns mitjons o uns altres cada matí, o la petita tristesa de veure allunyar-se algú després de riure fort.
Per mi és un camí l'autoconeixement
Anònim, 10/01/2017 a les 21:14
+4
-0
Estic molt d'acord amb el què diu la persona de l'anterior comentari. Conèixer no exclou el mister, per mi conèixer és donar significat a quelcom i conèixer les meves feres com dius o el meus dracs i lleones, ostres! A mi m'ha fet més lliure, més clara amb mi i això no vol dir compartir-ho amb els altres tot, això vol dir donar sentit a la meva Vida, al què faig i al què sóc! Treballo com a consutora/formadora i justament penso al contrari del què dius, crec què si les persones ens prenguessim el temps de revisar, reflexionar i mirar més endins, hi hauria menys patiment i més amabilitat entre les persones i molta més voluntat per entendre'ns i entendre a les altres persones. Gràcies
Un camí que enriqueix
Anònim2, 11/01/2017 a les 09:15
+1
-0
Estic més a prop del plantejament dels dos últims comentaris. Em crida l’atenció aquesta necessitat del misteri plantejada ja a l’article. El misteri ja existeix per molt que ens coneixem. No el relacionaria amb la foscor si no amb l’atzar i la llibertat ja que cada moment és imprevisible en si mateix. Cascuna de les nostres respostes és una combinació única de les nostres pors i de les nostres millors eines amb la realitat que ens envolta.
Som la combinació de pors i petits monstres que hem de aprendre a suportar, reconduir i educar. Això ens deixa espai pels moments de petites felicitats.
Molt ampli i interesant aquest tema. Gracies
Calaixos tancats
Papi, 21/02/2017 a les 15:49
+0
-0
Alguns calaixos no s'han d'obrir peró la porta hauria d'estar sempre un xic oberta.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida