Foto: Fiore Silvestro Brabato
Fa mal als ulls llegir segons què. Però tot fa llum per més a l’ombra que aparegui. I penso en aquell quadre penjat a la paret del despatx d’un amic psicòleg on hi havia una munió de retrats. “Qui són?”, li vaig preguntar. “Els meus mestres”, em va contestar. Vaig fixar-me en la figura de Gandhi, però també en la de Rasputin, i al costat del retrat de la seva mare hi havia el retrat de l’àvia paterna que no havia volgut ni sentir a parlar ni de la seva mare ni d’ell; jo sabia que els hauria volgut morts. “Són els meus mestres de vida, de les llums i ombres de la vida”, va dir l’amic psicòleg.
Fa mal als ulls llegir segons què, però tot fa llum en la fosca, i ho dic a propòsit d’un comentari d’Eugeni d’Ors escrit l’any 1953 sobre la tendresa i estat d’innocència que desprenen tantes de les pintures de Marc Chagall: Més d’una vegada he confessat que no comprenc la infància i que la meva actitud enfront seu es deu assemblar a la de l’escultor del Laocoont, que va esculpir tan malament les criatures del trio turmentat. Tampoc el femení ni el semític guanyen de manera fàcil i a l’avantsala la meva simpatia. En ares de la sinceritat arrisco la condemna de l’opinió aliena i habitual.
Sí que va arriscar, l’home. Perquè allò que s’avorreix d’una manera tan radical acostuma a tenir una gran presència en l’inconscient. Presència que ell sembla que volia negar i reprimia en ares d’una idea arrogant de la virilitat. El filòsof abominava del que li semblava infantil, innocent, femení i semita, així, tot junt en aquesta valoració del pintor Chagall. Com en un mirall, el pintor mostrava al filòsof la seva part oculta, però no inexistent.
Eugeni d’Ors tenia la infantesa, la tendresa, el femení i el semític, així, tot junt dins seu tancat amb pany i clau. Potser perquè no li sortís pels porus. En aquest mateix comentari crític, D’Ors va escriure l’angúnia que li feia l’aspecte d’anciana venerable que va prendre Chagall quan es va fer vell. No sabia, mestre Xènius, que quan ell es faria vell també aniria prenent l’aspecte d’una anciana. Quan ens fem vells no és rar que ens acostem a l’androgin en un gest de la saviesa de la vida, que tant per dins com per fora busca l’equilibri del que sembla contrari. Així, l’infant, allò tendre, femení i semític, li va aflorar a les velleses, malgrat ell.
