Karuki Murakami corrent a Hawaii. Foto: Naonori Kohira
1. El que m’interessa ara mateix és augmentar la distància que corro cada dia, no pas la velocitat. Per tant, només em concentro a córrer la distància que em proposo. A vegades accelero perquè tinc ganes d’anar més de pressa, de manera que l’estona que corro s’escurça i quan acabo encara tinc ganes de continuar corrent. És la mateixa tàctica que faig servir quan escric una novel·la llarga. Sempre miro d’aturar-me quan noto que encara puc continuar escrivint. Així l’endemà m’és més fàcil reprendre la feina. Em sembla que Ernest Hemingway deia que avançar és mantenir el ritme. En els projectes a llarg termini això és essencial. Un cop agafes un ritme constant, la resta ve sola.
2. Mai no m’ha interessat guanyar o perdre amb algú en concret. I a mesura que m’he fet gran aquest sentiment tampoc no ha canviat. Independentment del camp de què parlem, guanyar o perdre amb algú no em fa ni fred ni calor. En canvi, sí que em preocupa si compleixo o no els reptes que jo mateix m’he marcat. En aquest sentit, doncs, les curses de llarga distància són un esport que lliga perfectament amb la meva manera de pensar.
3. En la professió d’escriptor –si més no, tal com la veig jo– no es tracta de guanyar o perdre. El nombre d’exemplars venuts, els premis literaris o la qualitat de les crítiques poden servir de mesura, però en el fons no són el que importa. El que importa de debò és si el que has escrit està al nivell que tu mateix t’has fixat. I en això no hi ha excuses que valguin. Quan es tracta dels altres hi pots trobar les explicacions que vulguis, però quan es tracta de tu no et pots enganyar. En aquest sentit, escriure una novel·la s’assembla molt a córrer una marató. Bàsicament, un escriptor té una motivació íntima i serena per escriure, i no cal que busqui cap element extern per validar-la.
4. El fet de córrer dia a dia i prendre part en tantes curses m’ha permès anar apujant el llistó a poc a poc, i cada cop que l’he superat també he notat com jo mateix pujava de nivell. Per això m’he esforçat cada dia: per anar pujant de nivell. No cal dir que no sóc cap gran corredor. L’únic rival que hi ha en una cursa de llarga distància ets tu tal com eres abans de la cursa.
5. Quan corro, corro i prou. Corro en un buit. O dit d’altra manera, corro per estar en un buit. I molt de tant en tant alguna idea entra dins aquest buit.
6. Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m’esperava que m’entendria no m’entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. I un dels resultats de córrer més estona que normalment és que em faig una mica més fort. Absorbeixo en silenci tot el que puc absorbir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d’una novel·la.
7. Mentre corro m’esforço a pensar en el riu. I en els núvols. Però bàsicament no penso en res. L’únic que faig és córrer en el meu petit buit casolà, en el meu silenci nostàlgic. És una cosa fantàstica. I el que digui la gent m’és ben igual.
8. Si volia viure d’escriure havia de trobar la manera d’estar en forma i no engreixar-me. I així és com, poc després d’acabar Hitsujiwo meguru bôken –poc després que decidís que volia guanyar-me la vida escrivint–, vaig començar a córrer gairebé cada dia. Penso que, llevat de quan ets jove, a la vida és molt important saber establir prioritats. Has de decidir clarament a què vols dedicar l’energia i el temps de què disposes.
9. Quan vaig començar a córrer no podia fer grans distàncies. Només aguantava vint o trenta minuts. Després de córrer aquesta estona acabava panteixant, amb el cor accelerat i les cames tremoloses. Ben mirat era normal, ja que feia molt temps que no feia esport. Al principi fins i tot em feia una mica de vergonya que em veiés la gent del barri –una sensació semblant a la que vaig tenir en veure per primer cop la paraula novel·lista escrita entre parèntesis després del meu nom–.
10. Potser he tingut sort de tenir tendència a guanyar pes. Per no engreixar-me he de fer exercici cada dia, vigilar amb el que menjo i ser moderat en tot. És una murga, però si ets capaç de fer aquests esforços regularment el cos et funciona millor i, de resultes, estàs més sa i fort. En canvi, la gent que no s’engreixa no cal que faci exercici ni que vigili amb el menjar. I no crec que n’hi hagi gaires que es preocupin de fer aquests esforços si no els necessiten. I això també es pot aplicar a l’ofici de novel·lista. Els escriptors que tenen un talent innat poden escriure novel·les facin el que facin (o el que no facin). Aquests escriptors escriuen sense fer cap mena d’esforç, com si les frases fossin l’aigua que brolla d’una font, i van produint una obra darrere l’altra. Hi ha gent que és així, però malauradament jo no. Per més que miri al meu voltant, no hi veig cap font. Si vull trobar la deu de la creativitat he de picar a la roca amb una escarpra i fer-hi un forat ben fondo. Per escriure una novel·la m’he d’exigir molt físicament i posar-hi molt temps i esforç.
11. Els motius del meu fracàs [corrent una marató en una ciutat de la prefectura de Chiba] eren ben clars: falta d’entrenament, falta d’entrenament i falta d’entrenament.
12. La millor qualitat que ha de tenir un novel·lista és talent. Per més entusiasme i esforç que hi posis, si no tens talent no pots ser novel·lista. La següent qualitat més important que ha de tenir un novel·lista és, sens dubte, la capacitat de concentració. Després de la capacitat de concentració, la qualitat més important per a un novel·lista és la resistència. A diferència del talent, que és innat, la concentració i la resistència es poden adquirir i augmentar per mitjà de l’entrenament. Si cada dia seus davant l’escriptori i t’esforces a posar el talent que tens en el lloc adequat, aprendràs a concentrar-te i a resistir de manera natural.
13. A vegades hi ha gent que es riu dels que correm pensant-se que ho fem perquè volem viure més anys. Però jo no crec que la majoria dels que correm ho fem per això. Més aviat diria que si correm és perquè volem viure la vida al màxim, encara que siguin pocs anys. És preferible viure els anys que et toquen amb vitalitat i amb uns objectius ben clars que no pas viure’ls deixant-los passar sense suc ni bruc, i diria que córrer hi ajuda molt. Córrer és bàsicament esforçar-se al màxim dins els límits que tens assignats, i això és una metàfora de viure (i per a mi també d’escriure).
14. Per més que m’hi esforci, no crec que pugui tornar a córrer com abans. Estic disposat a acceptar-ho. No és gaire agradable, però són coses que passen quan et fas gran. Com jo mateix, el temps també té un paper assignat. Des que va començar, el temps no ha parat d’avançar. I un dels privilegis que tenim els que hem evitat morir joves és el de fer.nos grans. Ens espera l’honor del declivi físic. L’únic que podem fer és acceptar-lo i aprendre a conviure-hi. El que compta no és competir amb el temps. A partir d’ara, per a mi el més important serà veure si puc completar la marató amb la sensació d’haver aconseguit alguna cosa, d’haver-m’ho passat bé.
De què parlo quan parlo de córrer
Haruki Murakami, 2007
© de la traducció: Albert Nolla Cabellos
© d’aquesta edició: Edicions 62, s.a.
