Capsetes

Amb la Bultaco del papà

Arribava partint-se el cul i jo donant gràcies al Cel que fos viu

| 12/01/2017 a les 12:10h
Especial: Capsetes
Arxivat a: Cambres pròpies, Capsetes

Foto: Brian Lin


Ara vist des de lluny puc afirmar que el papà de jove estava bo. Sempre ha sigut molt esportista, i això, se sap, els cossos ho acaben acusant i ho expliciten amb espatlles amples i cuixes marbrenques. Excepte flexible, que això sí que no, tenia prestacions que afavoreixen una pràctica satisfactòria de l’esport en gran ventall: té molt equilibri, té molta punteria, té molta força. I aquestes tres coses el van dur a ser un motorista buscat per les autoritats forestals.
 
Quan a Matadepera ser ecologista era poc més que no descuidar-te el foc encès al bosc quan l’arròs ja era fet –ara el poble és al capdamunt del rànquing de millor separador de residus del país–, les muntanyes eren un cau d’homes que feien cabrioles impossibles amb motos de trial i jugaven a esquivar els totterrenys de la Guàrdia Civil de maneres que anaven de molt imaginatives a extremament mesquines.
 
El papà mai ha sigut un poca-solta –aquells homes fets d’orgull de gònada–, però arribava a casa d’haver-se amagat dels del Jeep rient tant que gairebé plorava. La seva colla del trial era de senyors adinerats o molt molt rics, d’aquells que sí que parlen amb el membre per davant i si un cop mesurat és massa curt, se’n compren un altre. O dos. No diré cognoms. No era poca-solta perquè en realitat no desafiava la llei, estava jugant a viure la sorpresa constant que per a ell és la vida.
 
Quan arribava a casa –sortien diumenge de bon matí i arribaven quan Déu els perdonava la vida– ell no ho devia veure, però jo ja tenia tantes contractures a l’ànima de patir que me l’haurien pogut extirpar sòlida per un forat del nas i unes pinces llargues. Arribava partint-se el cul i jo donant gràcies al Cel que fos viu, una metàfora existencialista que ens continua vigent a tots dos davant llevar-nos cada dia. Arribava brut com una guilla i feia la pudor ambrosíaca de la suor, el bosc i la gasolina. I estripat, també, de vegades, o amb sang de talls.
 
I la mamà i avui què, Joaquín?
 
Hem arrencat un roure mort perquè els Civils venien, per tallar el camí.
 
S’ha dislocat l’espatlla i ha baixat el tros donant gas amb el colze i plorava.
 
Hem tirat les motos per pujar a l’arbre, no han entès res, on érem.
 
Li hem dit que no, però ha deixat rodolar la pedra barranc avall.
 
Si et trobes la seva dona no li diguis que s’ho ha fet expressament.
 
Llavors s’estirava al llit i em deia xata, i jo li estirava les botes, que de dins saltaven pedres, tronquets i insectes encara vius, i les botes soles tenien la mateixa forma d’ell a dins fent l’animal per les muntanyes sense cap por ni casc.
 
Però l’ecologisme va fer prou bé la feina divulgativa i a poc a poc la Bultaco es va convertir en una mountain bike i la bicicleta en el bastó de trail que duu ara. Però converses de carrer asseguren que encara n’hi ha dos de la colla que amb 70 anys solquen les muntanyes buscant desafiar uns guardes forestals que n’estan d’ells fins als binocles i que no els detenen perquè simplement han admès la capritxositat de la biodiversitat del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
28/03/2017
Imatge il·lustrativa
09/03/2017
Imatge il·lustrativa
08/02/2017
Imatge il·lustrativa
04/01/2017

COMENTARIS

Que boniques són les històries de les famílies de casa bona
Pere Anton, 12/01/2017 a les 16:31
+2
-4
Que boniques són les històries de les famílies de casa bona. Els viatges del papà, el piano i els tutús de la nena, la torreta amb jardí, les misses de dissabte al vespre al Sant Esperit, les escoles privades, el servei domèstic i les migranyes de la mamà.
m'agrada
Rosa G., 12/01/2017 a les 16:41
+2
-0
M'agrada conèixer aquestes capsetes de records, tan ben explicades i tan diferents de la meva realitat, de la meva infantesa de classe humil. Però alhora tan igual.
S.enten.
Escuraninxols, 13/01/2017 a les 08:44
+1
-0
Quina mala hostia, pere anton! Pero esta molt ben escrit i traspua amor. Ja es cosa nostre parlar aixi de be dels q tenim altres urgencies.
Que bonic
Pere Anton, 13/01/2017 a les 11:44
+2
-0
En cap moment he discutit la qualitat literària dels articles de la Sra Sierra.
Amb la Bultaco del papà
Juak44, 13/01/2017 a les 18:55
+4
-0
Hola filla, he llegit per segona vegada el teu comentari i m'ha traslladat a 30 anys enrere.
M'agrada el teu record i en línia general és el que era, dur, emocionant i esbojarrat, també és cert que jo era l'únic que tenia dos dits de front, jo els hi deia am ells i ells ho sabien, de vegades em preguntava per que no ho deixava, però seguia, dins de tot eren bons amics.
Els recordo a tots, especialment al Jordi Torras que ens va deixar fa no gaire temps, ho baix sentir molt ja que era una mica el seu confident en temas de la vida.
No tinc bon record del director del parc no era del meu grat, era el Pau Perez, malgrat tot desig que li hagi anat bé a la vida.
Finalment vaig deixar la moto per la bicicleta de muntanya, menys agresiba i mes saludable.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions