Tast editorial

Camí d'anada i tornada

Encara que tinguis la sensació que et rebutjo, t’acabo d’escriure una carta d’amor

Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial
Camí d'anada i tornada és una novel·la escrita a dues veus per Emma Vilarasau i Montse Barderi i publicada per Columna Edicions. La proposta inicial de l'escriptora va ser redactar un llibre sobre l'aprenentatge teatral, però l'actriu veia més factible escriure'n una obra de teatre. Una obra basada en la història de dues dones, Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, dues artistes totals, viatgeres, fotògrafes, escriptores. Dones de món. 

La dedicatòria d'Ella a Annemarie en el seu llibre Camí cruel va ser el detonant inspirador del que ha acabat convertint-se en una novel·la epistolar dinàmica i de qualitat. Parla del viatge tormentós que van fer juntes a Kabul. És precisament en aquest punt que les autores van trobar un fil on estirar i imaginar la relació entre les dues amigues.

Schwarzenbach demana ajuda a Maillart, que és a l'Índia, i a través de les cartes es teixeix una relació d'amor, desig i desolació que serveix de sostén i d'esperança per a Annemarie, addicta a la morfina. És una relat que destaca el paper de les dones reals, emprenedores i independents. De les amistats fermes i tempestuoses. Emma Vilarasau interpretarà el paper d'Ella en una versió teatralitzada i dirigida per Fernando Bernués la temporada 2018-2019.

Foto: David Ruano

 
Estimada Annemarie,
 
T’he desitjat, però em feies massa por per poder-ho viure. Eres com el mar, immens, fascinant, perillós, ple de vida però imprevisible. Un mar mortal.
 
Superaves els models i els sexes, com a home eres preciós, com a dona eres bellíssima. Era impossible no desitjar-te. Recordo una nit molt freda durant el nostre viatge, portaves un sac de dormir massa prim, i era de matinada i estaves tremolant, els teus ulls em demanaven poder-se apropar i abraçar-me, i no hi havia res en el món que jo desitgés més. Però sabia que si et tenia massa a prop hauria estat del tot impossible no tocar-te, no abraçar-te, no besar-te. La por m’ho va impedir, no podia deixar-me fascinar pel teu abisme i precipitar-me al buit.
 
Així que em vaig aixecar, resolutiva, et vaig dir durament que et posessis un jersei i vaig escalfar cafè. Sí, sovint era rude, distant, expeditiva, manaire, plena d’un malestar indefinit; tot plegat, fórmules maldestres de domar el desig, de crear distàncies amb tu, de lluitar contra mi mateixa. Sabia que si per un sol instant abandonava les precaucions ja no hi cabria ni un bri d’aire entre la teva pell i la meva. 
 
Només em concedia dues coses: mirar-te els llavis mentre consultaves els mapes, o conduïes. Aleshores tancava per uns segons els ulls i m’imaginava com seria tenir-los ben a frec. També et mirava les mans, els dits, forts i bruns, les ungles retallades. Quan mirava l’expressió de les teves mans mentre parlaves, constantment havia de lluitar contra l’esforç de no agafar-te-les. Quin turment no poder-te donar tot el que volia, no poder rebre tot el que necessitava de tu. 
 
Així que m’havia de sadollar mirant-te, només, estant a prop teu, contemplant la teva imatge aristocràtica, amb el teu estil tan personal, admirant-te mentre miraves el món amb aquells ulls tan blaus i tristos.
 
Pots imaginar tot el que vaig patir durant el nostre viatge?
 
Però si de veritat t’estimava, ho havia de fer per sobre del desig, no havia d’entrar al cercle de les teves passions, no volia formar part de l’eterna i infinita cort dels i de les intercanviables; volia estar amb tu amb les lletres de marfil que diuen «sempre». Volia quedar-me al teu costat i l’única manera d’aconseguir-ho era apartant-me del joc dolç i amarg de les passions. Em vaig jurar a mi mateixa no formar part de la colla d’enamorats interessadament falaguers que tot t’ho consentien. El meu primer deure era ajudar-te, tota la meva autoritat depenia de saber mantenir la distància. Si volia salvar-nos, l’únic que podia fer era esclafar el desig.  
 
Tot i que també és veritat, estimada meva, que a mi la melancolia, l’anèmia vital, el ser complicat –o rocambolesc, segons com es miri–, el sentit autodestructiu, el descontentament crònic, la manca d’objectius i de voluntat, la incapacitat de transformació personal, aquesta persistència en l’error quan se sap de sobres que no convé i que perjudica, aquests episodis al límit, els crits, les crisis, les reconciliacions, aquest sentit de la passió, tot plegat, t’he de confessar que em resulten, com t’ho diria?, atributs poc susceptibles que em fascinin o que m’enamorin. Només tenen un perill, que em posin a treballar a favor teu i en contra meva per culpa d’aquesta capacitat que tinc per protegir i ajudar. Em tinc prohibit enamorar-me de tu. Però l’amor es nodreix d’admiració, i vaig construir per a tu una passió freda, feta d’orgull pel teu talent literari i d’un desig famolenc, sense pells ni besades.
 
Tornant a la teva situació: ara tens una gran oportunitat, Annemarie, et farà bé estar sola, quedar-te sense les darreres mirades, allunyar-te de la teva mare, tenir la possibilitat d’estar amb tu i no delegar-te en els altres. Sempre ho has volgut evitar, ara cal que t’enfrontis a la teva màxima por, a aquest constant no poder quedar-te sola. No et deixis oprimir per idees falses de la vida, ni per paròdies d’amor que no tenen res d’autèntiques.
 
M’agradaria que un dia em necessitessis perquè m’estimes i que deixessis de voler-me estimar tan sols perquè em necessites. Entens per què no puc acceptar la teva oferta?
 
Existeixen altres passions, com ara despertar-te en terres ignotes i tenir la sensació que tot és nou i creat el dia abans, només per a tu, com si et fos possible encetar el món i la vida. Cada indret està ple de paradisos que no te’ls acabaries ni en cent vides. Tan sols qui ha menjat massa i ha paït malament li caldria crear-se, a més, paradisos artificials.
 
Espero de veritat haver-me fet comprendre. 
 
Ella
 
 
PD: Encara que no t’ho sembli, encara que tinguis la sensació que et rebutjo, t’acabo d’escriure una carta d’amor.

 




Camí d'anada i tornada


© Emma Vilarasau & Montse Barderi
© Columna Edicions, 2017.

COMENTARIS

Amor autentic
Anònim, 13/01/2017 a les 16:30
+5
-0
Un gust agredolç, com moltes vegades tenen els amors complicats, clandestins, quasi prohibits, una lluita constant, per evitar un sentiment inevitable....
Gràcies!
Maria Bordas, 16/01/2017 a les 10:19
+0
-0
Gràcies per deixar que ens poguem acostar a totes les dones que ens han precedit i que, malauradament, a algunes no les vàrem poder conèixer.

He sentit parlar molt de la meva àvia, era una dona forta i lluitadora, a petita escala, no com les protagonistes, però que va deixar una forta i discreta petjada al seu voltant. Llegint "Camí d'anada i tornada" he sentit que la coneixia una mica més, que la podia comprendre.

A més, m'he transportat a aquella època, he pogut sentir la desesperació d'ambdues al rebre (o no) la carta de l'altra.

La presentació que vareu fer a La Casa del Llibre va ser excepcional, amb sorpreses (fins i tot per vosaltres) i sense deixar a ningú indiferent, del nivell del llibre! Enhorabona campiones!!

Amb moltes ganes de poder gaudir de la teatralització per l'Emma (llegia les cartes d'Ella i em venia la seva veu!) i amb curiositat per saber qui serà l'altra aventurera (voto per què fós la Montse, ara li toca la torna!!)
Camí d'añada i tornada
Teressa, 05/03/2017 a les 10:14
+0
-0
Les nostres vides ocultes i desitjos que nomes i viuem al nostra servell escritas per al nostre cor. Tots ,sens ducte, tenim una d'aquestes vides.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís