Converses

Erri de Luca: «No conec la nostàlgia»

L'escriptor italià diu que «créixer és una il·lusió, en realitat decreixem»

Erri De Luca i el mar que expulsa

| 19/05/2017 a les 11:26h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Converses
Erri de Luca (Nàpols, 1950) és un dels escriptors italians més reconeguts i llegits d'arreu. Autor de més de cinquanta obres traduïdes a 23 llengües, ha rebut premis com el France Culture, el Femina Étranger a França o el Petrarca d’Alemanya.
 

Foto: Paola Porrini

 
Com és la relació que mantens amb l'escriptura?
 
Escriure no és cap feina per a mi. El temps de l'escriptura és un temps lliure, de salvació, que m'alegra el dia. M'agrada concentrar-me en la pàgina que estic escrivint. Escric a mà, en una llibreta. Tinc una relació física amb l'escriptura. Les meves frases avancen fàcilment a la velocitat de la meva mà. Per a mi escriure no és cap esforç, no m'ha costat mai. És un fluir de pensaments que arriben un darrere l'altre, sense cap esforç.
 
Com i quan escrius?

Escric quan en tinc ganes, i si tinc alguna cosa a dir. No sóc un empleat de l'escriptura. Avui no he escrit res, ahir tampoc. M'he imposat un únic compromís setmanal: al blog de la meva fundació hi escric, un cop per setmana, una pàgina d'actualitat. Res més.
 
Has dit sovint que no saps escriure còmodament assegut.
 
Si, és cert. Necessito recolzar la llibreta sobre els genolls. No en sé, d'escriure assegut en un escriptori. Vaig començar a escriure en un lloc on no tenia cap taula. Per aquesta raó escrivia agenollat: els genolls a terra i la llibreta recolzada al matalàs. Aquesta posició beneficiava també la meva esquena: la relaxava, sobretot després d'un dia a la fàbrica. En aquell moment no ho podia fer d'una altra manera, no tenia cap altra opció. 
 
Ara que podries fer-ho d'una altra manera...
 
Segueixo igual, escric sobre els genolls. M'he quedat enganxat als hàbits de quan treballava a l'obra. Això em passa en moltes coses de la meva vida. Segueixo despertant-me molt aviat al matí, cap a dos quarts de cinc, com feia llavors. Ara ja fa molts anys, gairebé vint, que no faig aquella feina. Però algunes coses no canvien.
 
Com vas començar a publicar?
 
Per una casualitat. Una amiga meva havia començat a treballar a l'editorial Feltrinelli com a secretària. Va agafar un manuscrit meu, i em vaig trobar amb una proposta de publicació. En aquell moment no em va canviar la vida, eh? Vaig seguir durant set anys treballant també de paleta. No va ser com guanyar la loteria, ni de bon tros. Però em va servir per demostrar al meu pare, abans que es morís, que potser hi havia una alternativa. Que potser sí.
 
Es pot aprendre a escriure?
 
És clar que sí. És una activitat en la qual un decideix invertir el seu temps, perquè el fa feliç, perquè li agrada. Jo no ho considero un talent o un regal de la naturalesa. Quan escric ho faig perquè m'agrada i no penso mai que allò que estic escrivint haurà d'agradar a tercers. M'ha d'agradar a mi. Si no agrada a mi, no podrà tenir cap recorregut, no podrà arribar enlloc.
 
Creus que tens una veu pròpia com a escriptor?
 
Tinc tantes veus com els "jo" de les històries que explico. Als onze anys vaig escriure la història d'un peix, i en aquella història jo tenia veu de peix. Viuen en mi moltes veus, que em porten a redactar les seves històries.
 
I no tens la sensació d'explicar sempre el mateix?
 
No he tingut mai la sensació d'explicar sempre la mateixa història. De fet, encara que escrivís la mateixa història –com va fer Faulkner en el seu moment–, la història no seria mai realment la mateixa.
 
Parla'm de les traduccions dels teus llibres.
 
Un llibre meu traduït segueix sent meu, però és un meu augmentat. Portat a una altra llengua i augmentat. Sempre és un honor ser traduït a una altra llengua, però és cert que el fet de "ser comprat" a l'estranger m'impedeix interferir en les decisions dels editors i dels traductors. L'única traductora amb qui tinc una relació constant és la meva traductora al francès. Des de bon principi vam establir una mena d'aliança i ens hem fet amics. Els altres saben que si necessiten la meva ajuda, jo estic disponible... però res més.
 
Quins sentiments tens davant del públic sempre nombrós que et ve a escoltar i a conèixer?
 
Sento una responsabilitat cap a les persones que surten de casa per venir a escoltar el que jo pugui dir. Una cosa impensable per a mi. Així que sento gratitud i l'obligació d'oferir-los alguna cosa. Una historieta, una mica d'ironia, una rialla. És una cosa que he après de les històries de Nàpols: aprendre a explicar fins i tot les coses més tràgiques amb un punt de comicitat. Per poder seguir explicant les coses, fins i tot les històries més dures, les hem de fer "suportables". I això és el que intento fer davant la gent que em ve a escoltar.
 
Quin tipus de lector ets?
 
Llegeixo coses antigues o velles, com li vulguis dir. Ara, per exemple, estic llegint uns contes de Txékhov. En una edició bilingüe, ja que puc llegir una mica de rus. Els llibres que m'expliquen el meu temps no m'atrauen. M'encurioseixen els llibres que expliquen el passat. No llegeixo autors contemporanis. Amb tota probabilitat, jo no llegiria els meus llibres. És difícil de dir, és clar... però crec que no em llegiria.
 
I quins tipus de lectors creus que tens?
 
No penso mai en "els lectors", penso sempre en un sol lector. Un de sol. Un cada vegada. El lector sempre és un i prou. Hi ha una relació a dos, que exclou tots els altres. Hi ha un escriptor i un lector.  
 
Creus que les paraules pesen, ens comprometen...?
 
Sóc conscient del fet que les paraules que escric carreguen una responsabilitat. Les paraules han de ser responsables del que diuen, han d'expressar de forma clara la història, el pensament, la veu. I això és tot. La meva idea de llibertat és aconseguir unir les coses que dic amb les coses que faig. Que hi hagi coherència entre aquests dos aspectes de la meva vida. En aquest sentit, hauria pogut ser condemnat pel que vaig dir [les seves declaracions sobre la línia d'alta velocitat a la Vall de Susa], però la meva llibertat estava intacta i a recer de la condemna, perquè hauria mantingut la coherència entre el que dic i el que faig.
 
Què significa defensar la coherència en un país com la Itàlia d'avui?
 
Vol dir conviure amb força friccions. Hi ha un munt de gent a qui caic malament. I la majoria d'aquestes persones estan concentrades en les esferes del poder polític i periodístic del país. Però em va perfecte. Ja m'agrada no caure bé a gent que no m'importa gens. No he de complaure ningú. Tampoc m'agrada que em vegin com un portaveu. Jo sóc, si de cas, un altaveu, un amplificador de veus. De veus que ja tenen la seva veu i no necessiten la meva per existir. Sóc un amplificador d'algunes lluites de resistència civil. El resultat de dos anys de procés pels fets de la Vall de Susa és que les raons d'aquesta lluita s'han conegut més a Itàlia i a l'estranger. Van fracassar en l'intent de silenciar aquesta lluita.
 
La responsabilitat que es deriva de tot això... t'amoïna?
 
No és cap responsabilitat, forma part de la condició de ciutadà del meu país. Comparteixo unes bones causes i les ajudo amb la meva veu a fer-les arribar una mica més lluny. Jo escullo lliurement participar en el que està passant.
 
És dolorós créixer?
 
Créixer és una il·lusió, en realitat decreixem de totes les possibilitats que tenim quan som nens. Estic del tot desproveït del sentiment de la nostàlgia. No voldria tornar enrere, no desitjo tornar a cap estació de temps precedent... Sóc senzillament conscient del moment present.
 
No tens nostàlgia de res? Com pot ser?
 
De res. No he tingut nostàlgia mai de la vida. Ni tan sols dels pocs amors feliços que he viscut. Senzillament penso que les coses han anat així.
 
Això et pot haver portat a fer mal a altres persones.
 
Què sé jo... Cada persona fa bé, fa mal... Cadascú fa el que pot. Jo no tinc nostàlgies, ni excuses, ni remordiments. Si vaig cometre errors, no puc fer res per arreglar-los: són irreparables. Tinc alguna malenconia, és cert. Però no té a veure amb el meu passat, sinó amb el meu present.
 
"Es creix i se sent, sobtadament, una distància molt gran amb totes les altres persones", dius en el llibre Non ora, non qui. Créixer és això?
 
Si, passa així quan ens fem grans de cop i volta. Quan hi ha un salt, un canvi de velocitat en el temps, tens la sensació que, tot d'una, el nostre temps personal canvia, mentre que el dels altres es manté intacte. El temps dels altres segueix el seu curs, de forma ordenada, mentre que el nostre accelera. En aquests moments, sobretot quan coincideixen amb la infància, ens envaeix la sensació, la convicció d'estar allunyats de tothom, aïllats i sols.
 
I els amics, quin paper juguen en la teva vida?
 
Els amics són com els llibres. Són moments de trobada i intercanvi, tant entre lector i escriptor com entre dos amics. I després queda la intensitat d'aquell moment, però l'amistat evoluciona, disminueix, s'estova i es perd.
 
Així que estem condemnats a estar sols? És curiós que ho vegis així tu, que vas formar part d'una organització tan forta i cohesionada com el grup d'extrema esquerra Lotta Continua.
 
Per a mi, la idea que Lotta Continua es pogués dissoldre era una contradicció. Però es va dissoldre, i d'una manera penosa. Jo mai m'hauria allunyat d'aquella organització si no ho hagués fet ella mateixa. Segueixo lleial a les raons d'aquell moment. També quan vaig començar a treballar com a obrer, a la fàbrica, pertanyia a la comunitat obrera. Però després de la tardor del 1980, quan la FIAT va acomiadar totes aquelles desenes de milers de treballadors... després d'això, ser obrer va esdevenir una feina i prou, ja no significava res més. En aquell moment vaig deixar de formar part de cap comunitat. I, per sort, aquell moment va coincidir amb un moment personal en què vaig tenir prou capacitat per aïllar-me.
 
Ni tan sols sents nostàlgia per aquell moment en què encara confiaves tant en la teva comunitat?
 
No, de cap manera. Perquè vaig poder viure aquell moment. I la cosa important, per a mi, és la capacitat d'adaptar-se i conformar-se amb el moment present. No tinc nostàlgia de res, t'ho torno a dir. Podria tenir nostàlgia de no haver pogut pertànyer a una època concreta, però tampoc en tinc en aquest sentit. No puc ni dir que m'hauria agradat néixer abans: vaig néixer a la meitat exacta del 1900 però vaig poder respirar, entendre i participar d'alguna manera en l'època anterior a la meva. I estic segur que no hauria volgut néixer més tard: no voldria tenir vint anys avui en dia. De cap manera.
 
Com vas poder participar en un passat que no vas viure?
 
A través de les històries. Eren històries que els adults s'explicaven entre ells: no volien nens entre els peus. Aquelles històries em van arribar a través de les parets, gràcies a les portes que no acabaven de tancar bé, a través dels tons de veu... I aconseguien capturar tota la meva atenció i energia. Vivia fins i tot de forma física aquelles històries, les xuclava i m'hi identificava totalment. Vaig esdevenir un dipòsit de l'escolta i de la memòria familiar.
 
Una última curiositat. El teu pare va estar content de veure que hi havia una alternativa a la fàbrica?
 
Si, molt. Molt content. El meu pare era un lector apassionat, obstinat, molt més bon lector que jo.
 

COMENTARIS

ferm i tendre
Teresa Costa-Gramunt, 19/01/2017 a les 09:51
+2
-0
un home ferm i tendre, com la seva literatura. Erri diu que intenta ser coherent. Ho és, això tan difícil.
Erri que Erri
glòria olivella, 26/01/2017 a les 16:49
+1
-0
Quina ilu trobar-te aquí, Valentina, ja que no et vaig trobar a la Pedrera. I com m'hagués agradat sentir-vos xerrar tots dos en italià.
"Escriure no és cap feina per a mi", comença dient. Els pensaments li flueixen sense cap esforç. Quina enveja. I quina sort per a nosaltres, lectors.
Gràcies per tot el que li preguntes i li fas respondre.
Llegeixo roba antiga o vella?
Lali Planas, 14/06/2017 a les 21:00
+0
-0
M'ha encantat l'entrevista. M'agrada moltíssim Erri de Luca i el llegeixo de fa molts anys.

Hi ha un moment de l'entrevista, quan se li pregunta quin tipus de lector és que diu "llegeixo roba antiga o vella". Crec que aquesta resposta és deguda a un error de la traducció. "Roba" en italià vol dir "coses"- "Roba da matti", per exemple seria literalment "cosa de bojos". Per tant, hi hauria de dir: llegeixo coses antigues o velles.

Res més, que ho sapigueu. Probablement ja us n'heu adonat o algú altre ja us ho ha comentat. A banda d'això, repeteixo, molt bona entrevista. I ell, excels, com sempre.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso dedica una exposició a la relació de l'artista malagueny amb Paul Éluard
Imatge il·lustrativa
Dos centres cívics proposen tallers inspirats en el dissenyador Victor Papanek
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa programa activitats especials per fer en família
Imatge il·lustrativa
Un cicle d'activitats homenatja el poeta i dramaturg a Sant Andreu
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com reaccionen les persones davant el dubte i la por
Imatge il·lustrativa
L'anunci dels Gaudí parla del poder del cinema i de l'empoderament femení
Imatge il·lustrativa
L'educador David Dunning diu que «sovint sobrevalorem les nostres habilitats»
Imatge il·lustrativa
Lera Boroditsky diu que «es perd prop d'un idioma a la setmana»