Conte

Dos i un fan tres

Detesta que els homes siguin tan volubles però no vol discutir just ara que un missatger està a punt d’arribar

| 27/11/2014 a les 09:25h
Especial: Conte
Arxivat a: Cambres pròpies, conte

Foto: Ralph


    –A quina hora dius que ho han de portar?
    –A dos quarts de vuit.
    –Mira que estàs desfasat, parles com un avi. Que no ho saps que ara es diu set trenta?
    Són tots dos asseguts a la vora de la llar de foc artificial. Ell fa mitja: un jersei groc de llana molt fina. Ella llegeix un e-book que s’acaba de baixar de la xarxa de biblioteques a distància. És una novel·la històrica del temps en què els animals encara vivien a les granges. Cap dels dos no es pot concentrar. Encara que no ho diguin, el paquet que esperen és massa important. Ja fa dies que viuen pendents d’aquest moment. A ell se li escapa un punt.
    –Merda, aquest jersei no l’acabaré mai. Per què triga tant, el coi de missatger?
    –No ho sé, deu haver tingut problemes amb l’aerovolum.
    –I no pot avisar-nos?
    –No siguis ingenu! Que et creus que se’ls ha acudit portar telèfon mòbil!  
    –Sí, ben bé és com si estiguéssim a principis de segle, però no serveix de res preocupar-nos. Ja vindrà.
    –Esperem-ho. I què penses fer quan arribi?
    La pregunta queda suspesa a l’aire uns segons. Ell l’ha feta perquè, si en parlen una estona, l’espera no serà tan llarga, però ella es resisteix a parlar per parlar. Vol concentrar-se en la lectura. Fa mitja hora que ha pres una pastilla de potenciació intel·lectual que just ara li fa efecte. A la novel·la, les vaques ja han començat a posar-se malaltes i moltes han mort inexplicablement. Un granger intenta enterrar-les d’amagat però és delatat per la seva dona. Fins que no acabi el capítol, no podrà entendre que es tracta d’un típic problema de gelosia, però això no passarà fins a més tard. Ara ella es veu obligada a deixar la lectura perquè el seu home li reclama atenció. De tota manera, no tanca el llibre del tot. Hi fa una marca amb el cursor, amb l’esperança que podrà reprendre la pàgina i comprovar el que sospita: el granger s’entén amb la inspectora de ramaderia i pesca, un tema recurrent de principis de mil·lenni. El seu home insisteix.
    –T’he preguntat que què penses fer quan arribi. Que em pots contestar o estàs massa enfeinada en la lectura de La vaca boja?
    –No emprenyis R. J. Ja veurem què farem quan tinguem el maleït paquet aquí.
    –Sí, tu sempre estàs disposada a improvisar i jo sempre he de fer tota la feina sol, mai estàs al cas de re, sempre et desentens de tot, no m’escoltes mai…
    Després d’aquest excés de mais i sempres al més pur estil matrimonial, ell s’aixeca visiblement molest i va cap a l’habitació que endreça per quart cop consecutiu en dues hores, no fos que hagués oblidat algun detall. Tot està en ordre. Fins i tot ha posat flors aromatitzades en un gerro metal·litzat del tombant de segle. En treure-les de la cel·lofana ja ha vist que tenien un aire marcit. Les flors no són el que eren, ha pensat. Com nosaltres. Però ha descartat la idea perquè ara sent com ella el crida des de la sala. Es vol fer perdonar.
    –Què fas, rei? Ja tornes a endreçar? Deixa-ho córrer, està tot perfecte. Ha quedat una habitació molt bonica.
    –És que pateixo. No les tinc totes. Estic nerviós. Creus que hem fet bé donant aquest pas?
    –Però, amb què em surts, ara? Si ets tu que hi vas insistir. Va vine, seu aquí amb mi. Què et preocupa tant?
    Ell s’acosta a la dona. No té ganes de fer-se l’orgullós. La necessita. Arrecera la galta al seu pit i fixa la mirada en la llar de foc. Està tan ben aconseguida que fins i tot li piquen els ulls quan n’observa les flames. Una llàgrima li cau per la galta. Ella pensa que R.J. plora i deixa el llibre, definitivament apagat, damunt del sofà. Ja ha entès que avui no podrà comprovar per què el granger ha estat traït per la dona. Fa un sospir mentre es resigna a ajornar la lectura. Contrariada, desaprova els dubtes inoportuns del seu marit. Detesta que els homes siguin tan volubles però no vol discutir just ara que un missatger està a punt d’arribar amb un paquet que els canviarà la vida. Amb una veu que intenta ser suau, inicia el consol.
    –De què tens por, rei?
    –No ho sé. I si no ens hi acabem de trobar bé? Pensa que és per sempre, és molta responsabilitat, no sé si estem preparats per afrontar-ho.
    –Mira, el que importa és que ens estimem, R.J. Recordes quan ens vam conèixer, en aquell xat d’arqueologia genètica…?
    –Ui, sí, i les coses que em deies amb l’excusa de la teva investigació? Mira que n’eres, de descarada!
    Ara tots dos callen per recordar els primers dies del seu amor. Ella encara es fa creus de la seva gosadia. Ell s’entristeix perquè sap que mai més no tornarà a ser tan desitjat. Encara sort que van tenir la bona pensada de gravar-ho tot en un minidisc per poder-ho reviure en temps de crisi de parella. Al llarg d’aquestes setmanes d’espera han necessitat mirar les gravacions. Cadascun per la seva banda. Sense confessar-s’ho. Les imatges els han ajudat a recordar per què estan a punt de fer aquest pas decisiu.
    Sona el timbre.
    –Nen, la porta. Vés a obrir!
    –Sí, ja hi vaig. No fos que la senyora aixequés el cul del sofà.
    –Va, corre, sempre t’estàs queixant.
    Han repetit les paraules de sempre per tranquil·litzar-se en aquests moments d’emoció. No ha calgut, però, fer durar gaire el ritual. Al primer truc, ell ja s’ha apressat cap a la porta, que ara obre per donar pas al missatger. És un noi d’alçada mitjana, pes normal i edat indefinida. Va amb un mono platejat que se li ajusta al cos, porta un casc penjat del braç i una llibreta a la mà. Amb el peu arrossega fins al llindar un cistell de plàstic reciclat recobert de forespan. Ara es treu un bolígraf de la butxaca.
    –Senyor R.J? Em posa una firmeta aquí?
    –Com és que has trigat tant?
    –Problemes de trànsit, senyor. Hi ha hagut un accident d’avió, diuen que ha xocat amb un tren, van com bojos.
   –Sí, bé, anem per feina: és aquest el meu… paquet?
   –Sí, aquí el té, senyor.
    Amb una reverència teatral que fa sospitar una vocació artística posposada, el missatger ha agafat el cistell per les nanses i ara el lliura a R.J., que encara està sorprès perquè li han dit senyor tres vegades seguides. S’ha de reconèixer que, com a mínim, el noi és educat. A veure ara amb quines condicions haurà arribat la comanda, pensa R. J. Sense amoïnar-se per donar l’esquena al missatger, deixa, amb delicadesa, el cistell damunt la calaixera del rebedor i va escampant els ganxets de forespan amb molta cura. Li tremolen les mans. El noi, impacient per marxar, no para de fer saltirons platejats al seu darrere.
    Quan R.J. veu què hi ha dins del cistell, es gira i exclama:
    –Però si nosaltres l’havíem demanat negre!
    –Ah, senyor, jo sóc un simple missatger…
    –Ho vam dir ben clar: negre! I ara què farem?
    –Jo no en sé res… no hi tinc res a veure… sóc un manat… jo…
    Sense escoltar la cantarella del noi, R.J. tanca la porta. S’hi queda repenjat uns moments, reposant el cap sobre un braç alçat. Ha de pensar què fer. Té por de la reacció de la dona. Segur que no li agrada, pensa, i segur que seré jo qui m’hauré de queixar, a veure si em faran cas, no sé ni tan sols on he deixat el rebut...
    Des de la sala, li arriba la veu d’ella.
    –Tot va bé, rei?
    –Sí.
    –Doncs va, vine. Estic impacient.
    –Sí, ara vinc.
    R.J. agafa el cistell sense tornar a mirar-ne el contingut. Sap que, si ho fa, no tindrà forces per demanar que l'hi canviïn. Avança pel passadís amb decisió, com si actués en una desfilada militar de les que es feien en temps dels seus pares. Un cop a la sala, suavitza les paraules per evitar l’enrabiada de la dona.
    –Reina, mira, ja ho tenim aquí.
    –A veure. Però… Això… això, què és?
    –Bé, no és exactament com l’havíem triat, ja ho sé…
    –Però si vam dir que el volíem negre.
    –Sí, ja ho he dit, però, ben mirat, aquest també està bé, dona. Sembla fins i tot que estigui fet expressament per a nosaltres.
    Ella observa la comanda amb ull crític mentre acaba de treure el forespan, ben a poc a poc. A mesura que el dispersa pels voltants del cistell, li va canviant l’expressió de la cara. Ara descobreix uns peus rosats, veu una panxa arrodonida amb el melic sortit i s’adona que uns ulls blaus la miren amb curiositat. Uns rínxols rossos emmarquen l’esbós d’un somriure i ella s’acosta per acariciar unes galtes lleugerament envermellides. Aleshores, una mà li agafa el dit amb força. És el gest definitiu.
    Ara la dona no té més remei que sentenciar:
    –Ens el quedem.
    I l’home reprimeix, aquest cop sí, una llàgrima.

COMENTARIS

Dos i un fan tres
Jordi Riera Brugalla, 27/11/2014 a les 16:29
+0
-0
El món a l'inrevès i sense reclamacions però amb el resultat de sempre. Sentiment.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions