Entre el 12 de setembre i el 3 d’octubre del 2014 vaig estar a la Ledig House, una residència d’escriptors situada a dues hores i mitja de Nova York, entre prats i boscos, cérvols i esquirols. Hi vaig fer una estada literària, dins un programa per a escriptors de l’OMI International Arts Center, amb el suport de l’Institut Ramon Llull. Allà vaig donar una empenta a un projecte de novel·la, de la qual aquí n’ofereixo el fragment titulat Exposició.
Foto: A.B.
Un dia va anar a la inauguració d’una exposició d’un amic, un jove talent. Aquesta frase ara podria continuar per algun viarany de pel·lícula de Woody Allen, el còctel de l’acte, les trobades casuals, les pintes cool, els vestits “fashion” i les converses “in”, ni una engruna de mainstream. Però no seria ben bé això. A l’artista amic l’acompanyen quatre col·legues i els pares, una petita parròquia en una sala de ciutat de perifèria –ni la capital de la comarca–, arranjada amb més aire de centre social, casinet o ateneu que no de sala d’exposicions. Comparteixen espai amb d’altres hipotètics joves talents i tots han de fer com per espolsar-se, amb naturalitat, aquest adjectiu previ, com per ser mirats frontalment, de tu a tu. Tanmateix, això també costa molt. Hi ha tanta commiseració en aquest món, incloses les sales d’exposicions de perifèria que semblen casinets!
Com que ella és amant de la perifèria, i mig amiga d’aquest artista, s’hi ha plantat. No hi havia còctel i han allargat la cosa a un bar rònec del costat, taula enganxifosa, patates de bossa i cerveses per brindar per l’art contemporani. La taula eren amics de l’amic, tots espigolats. Ha començat a parlar amb una que és veterinària. Com que no li costa fer preguntes, és fàcil que la gent parli. Quina és la cosa més estranya que mai has hagut de fer? Aquí té la sort que hi ha una facècia recent i extraordinària. Com si l’hagués flairat. La veterinària explica que l’altre dia va haver de fer un aixecament d’un cadàver. D’un gos.
–Va ser a la urbanització de Belulla, sabeu, que queda més amunt de Can Gili, una de pasta que té la penya allà. Per mi que a la tia que va fotre els trets li caurà el pèl. A veure, si hagués estat amb una escopeta… Però és que va disparar amb un revòlver, que has de tenir una superllicència i superbenguardat… (La noia estimava els superlatius, què hi voleu fer).
–Es veu que va entrar un moment, com qui va al menjador, surt amb el revòlver i pam! Els trets eren tan ben donats que aquesta tia era una professional.
–Hòstia –li fa ella– i així va morir de seguida el gos? O va patir?
–De seguida, segur. Un li va quedar ben incrustat al cervell –segueix la veterinària.
–I dius que va ser a Belulla? Jo hi passo per allà, amb moto, per després agafar el tren.
–Ui, doncs vigila, que ja veus com les gasten –afegeix un altre del grup. La singularitat de la facècia ha fet girar l’atenció de la taula cap a la veterinària i les seves preguntes. L’artista talentós, que intentava explicar el procés de creació del que avui exposava, ha quedat sense públic. La veterinària ha de refrescar la història per aquells que se n’havien perdut detalls. Ella ha d’esperar una estona fins que pot tornar a preguntar.
–I quina mena de gos era, l’assassinat a trets, molt gran?
–Un bon rottweiler, jove però que ja estava crescut. Un gos així, mort, fred i dur com una pedra, allò era una roca perquè havien passat moltes hores, un gos així pesa…
–…Com un mort –diu el típic del grup dedicat en cos i ànima a les bromes fàcils. Sempre n’hi ha d’haver algun. Rialles de camaraderia ingènua, mentre ella murmura:
–Em sembla que l’havia vist, aquest gos… –Ningú la sent. I algú altre, de seguida, hi posa la falca:
–Hòstia, és com de pel·li americana, això! –El comentari dóna lloc a una altra facècia: el que acaba explicar la veterinària té una història bessona a Estats Units, d’un final, en canvi, completament diferent.
–Això és com aquella vegada que vaig ser a l’Amèrica profunda –ara qui engegava el relat era un projecte d’escriptora, el paral·lel al jove artista que aquell vespre havia obert exposició. Eren amics i els dos semblava que compartien un mateix punt de partida: haver-ho de demostrar tot davant una societat que tampoc es pot dir que els estigués esperant amb candeletes. Com que tothom sabia que era un projecte d’escriptora, l’escoltaven amb respecte, esperant una bona història. I home, no es pot dir que no tingués gràcia:
–Sí, és quan vaig anar a aquella residència d’escriptors, a la Ledig House, una meravella, una experiència idíl·lica.
–Però on és ben bé això? –inquiria un altre projecte, en aquest cas de filòsof.
–Sí, és a prop de Hudson, a dues hores i mitja de Nova York. És un invent fantàstic, vius a cos de rei!
–I què va passar? –va demanar el projecte d’arquitecte, amb ganes d’una estructura clara.
–Resulta que un dia vaig anar a córrer. Allò que fas, que proves una nova ruta per conèixer nous llocs…
–Sí, nous camins per fer arribar canvis, per agafar embranzida i començar una altra història –va precisar ella, com per dir alguna cosa, mig neguitosa. L’altra va respondre amb una ganyota, que també volia dir “si m’aneu interrompent no acabarem mai”, fins a continuar:
–Qüestió, que vaig a córrer. Algú de la residència havia dit que havia fet un circuit circular, per tant, estava segura que la rodona que havia de dibuixar la trobaria amb certa facilitat. Però no. Vaig continuar per la carretera principal, que era un dels criteris possibles. Semblava dibuixar una volta, però no, era massa gran. I quan ja duia una hora i deu minuts, vaig veure que havia de prendre alguna mena de decisió –a l’escriptora li agradava expressar-se en aquests termes, com per fer notar que el seu projecte anava bé. També hi va afegir alguns florilegis descriptius.
–Penseu que per aquests verals, en aquella època, es veien uns boscos de tardor com no els he vist mai en la meva vida. Uns canvis de colors absolutament excepcionals –el públic escoltava, complagut, la descripció. Després de la inauguració d’una exposició d’art contemporani d’un jove valor que és com un meló que encara s’ha d’obrir, un relat entregat al florilegi arran de terra, a l’adjectiu eficient, els feia una mica de bé. Tots, sense haver-s’ho comentat, ho sentien una mica així.
–Primer vaig provar en una granja. Es veia un cotxe a fora i unes gallines que campaven al seu aire.
Ella sent una fiblada interna. Gallines? A pagès els ianquis també tenen gallines? –primer no ho aboca a l’exterior, però al final, ha de formular la pregunta:
–Les gallines corrien per fora, com a les cases de pagès d’abans? –els altres se la miren una mica estranyats pel detall de la qüestió que planteja. No els sembla que tingui gaire importància en el conjunt de la història que el projecte d’escriptora, sempre importunada per les interrupcions, intenta explicar:
–Sí, sí, les gallines eren per fora, i en un tancat també hi havia ovelles i un cotxe d’aquests superamericans, amb la part del darrere descoberta. Vaig dir hola diverses vegades, però no hi va haver manera. Vaig córrer un tros més fins arribar a dues cases. (Aquest escenari, que el projecte d’escriptora no explicava amb prou detall, cal imaginar-lo molt gran, amb unes mides totalment desmesurades, que sobrepassen el nostre mapa de dimensions. Una casa ací, una altra allí, tot de fusta, amb el tancat, el porxo per al cotxe, el pati; resumint, seria com multiplicar per deu o vint el concepte de la caseta i l’hortet; gran i espaiat; paisatge de boscos més alts que frondosos, carreteres que arriben per tot, clapes de llacs i una tardor de postal, de llibre d’escola. Però deixem d’interrompre el projecte d’escriptora).
–Toco el timbre, treu el cap per la finestra primer el gos. La mestressa, per algun lloc que no veig, sé que em llança una llambregada, passen uns quants segons, massa, i finalment obre la porta, només una mica, escletxada… Que em podria dir com es fa per anar a la Ledig House, a l’Art Omi: vaig emfasitzar tant com vaig poder l’accent perquè m’entengués, sóc escriptora i m’he perdut quan corria –sí, una altra que corre.
–Passa una altra bona estona fins que m’entén. Omi? Ah, “Omai!” Era una dona de cara xuclada, que semblava haver-se fumat 30 cigarretes de tabac negre aquell matí. I que havia fet el mateix durant els 30 anys anteriors –el públic del projecte d’artista ara riu davant el projecte d’escriptora; una mica per fer-se sentir millor tots. Diu: a veure, deixa’m pensar uns segons. I dóna una alternativa de camí. És gaire estona? –li dic jo. Més que res que ja havia corregut més d’una hora, i si n’havia de fer una altra potser em feriria. I després diu: mira, si vols ja t’hi acosto en cotxe, l’únic que dóna’m uns minuts, que arreglo quatre coses del gos. Ah, d’acord, d’acord. I va tancar la porta. I van passar, efectivament, uns quants minuts. No tants com devien semblar en aquell moment.
–I llavors, què, et vas quedar en el pati d’una casa americana esperant?
–Sí, per això m’ha recordat l’escena de l’assassinat del gos. Jo, perduda a l’Amèrica profunda, i pensant, i si estic vivint els últims minuts de la meva vida? I si aquesta senyora surt amb la boca plena de cigarretes i un fusell a les mans disposada a foragitar-me de ca seva? I si no m’he explicat prou bé? Jo què sé, et passen moltes coses pel cap! Em vaig posar a fer estiraments, com per fingir normalitat, que veiés que era veritat que havia corregut una hora. A veure, tampoc és que portés res a sobre, ni mòbil ni diners, ja es veia, només la roba de córrer i un cronòmetre vellot.
–I al final què? –el projecte d’escriptora somriu, ha aconseguit posar-se el públic a la butxaca. Fa una pausa dramàtica, un xic exagerada, abans de continuar.
–Doncs la senyora va sortir i vam pujar al seu gran cotxe. Tothom té un gran cotxe allà. Potser malviuen, però el gran cotxe no falta. Em va tornar a preguntar si anava a “Omaaaai”. Sí, sí. I em va preguntar d’on era. Aquí l’hi vaig intentar explicar tan bé com vaig poder: jo era escriptora, venia de Barcelona, estàvem amb altres escriptors d’arreu del món a la Ledig House, una residència que formava part de la fundació d’art “Omaaaaai”.
–Però tu estàs a “Omaaaai”?
–M’inquietava una mica la reiteració de la pregunta. Vaig tornar-li a dir que sí, i per restablir la normalitat, li vaig dir que tot aquell entorn era molt tranquil, que s’hi havia de viure bé, oi?
–Sí, sí, és molt tranquil.
–I vostè és d’aquí de sempre?
–Sí, sí.
–I s’ha de moure molt per anar a la feina? –potser és una pregunta absurda, però és l’únic que se’m va ocórrer per evitar l’abisme del silenci.
–Oh, treballo netejant cases.
–Ah, ok. Li devia semblar que el meu “Ah ok” era estrany, jo només volia dir que ah, molt bé, mira que bé. Uns segons de silenci després, afegeix, com si fes un gir de pel·lícula, traient la força i l’alè de les últimes 15 cigarretes del matí…
–No és una feina gaire emocionant, oi?
–No, no, està bé.
–I per sort, ja hi vam ser. Vam veure la casa vermella dels artistes i li vaig dir sí, és aquí, ja em pot deixar aquí mateix. Li vaig agrair amb tot l’èmfasi que vaig poder el seu gest, li vaig dir que m’havia salvat la vida. Els seus ulls amb unes folgades bosses, com estirades avall per la força de 10 paquets de tabac, amb prou feines es van bellugar. Només va fer una ganyota estrambòtica i un “de res, de res” ràpid, com dient, no cal que ho allarguem més mosseta.
A uns 7.000 quilòmetres de Can Gili i de Belulla, en un paratge que era com una mastodòntica urbanització rural, a dues hores i mitja de Nova York, a unes tres hores de la frontera amb el Canadà, algú d’aspecte rude escapava a temps del desastre que el clixé li podia tenir preparat. Ella s’havia empassat pacientment i sencera la facècia de la bona gent que hi havia a l’Amèrica profunda. El seu cap, tanmateix, ja feia estona que era lluny i pensava en la urbanització on havien assassinat un rottweiler. Una urbanització que, a diferència de la vall de Hudson, havia trepitjat. I la coneixia bé.
Foto: A.B.
