La lletra no l’entenc,
però ella es transforma gaudint, ballant, rient.
Tothom al meu voltant sap la tornada,
jo fred miro el cantant i li dic: “t’he calat ja fa estona”.
Heu vingut a robar-nos les dones.
Heu vingut a robar-nos les dones.
No sou més que una banda de pseudopoetes,
feu quatre acords i us penseu qui sap què.
Heu vingut a robar-nos les dones.
Heu vingut a robar-nos les dones.
Però si feu el de sempre, canteu com hienes,
és l’hora ja d’entregar els instruments.
S’acaba el seu gran hit,
ella m’abraça, seiem, fluixet, li dic:
“jo de cançons així en una tarda
te’n puc fer vint-i-cinc”.
Hi ha un subtext que mai no evoluciona
les cançons diuen tota l’estona:
Hem vingut a robar-vos les dones.
Hem vingut a robar-vos les dones.
Crispetaires del pop, lletres repetitives,
fem quatre acords i ens en sobren i tot.
Hem vingut a robar-vos les dones.
Hem vingut a robar-vos les dones.
Sempre fem el mateix,
però vestit de manera que sembli
que anem millorant amb el temps.
Foto: Facebook Els Amics de les Arts
