Un dinar d'amics

«La senyora Stendhal» de Rafel Nadal m'ha captivat per la tendresa d’aquesta mare que no ho és

Rafel Nadal: «Tu no tries el bàndol, el bàndol et tria a tu»

| 24/01/2017 a les 23:16h
Arxivat a: Biblioteca, Lectures, Rafel Nadal, Crònica

Foto: Jenn Díaz


No vaig prendre apunts mentre xerràvem perquè no en tinc el costum, potser em caldria fer la carrera de periodisme o treballar en una redacció. Vaig arribar al dinar que havia organitzat el Rafel Nadal amb La senyora Stendhal llegida i païda, però no tenia cap intenció de fer d’aquell dinar un compromís periodístic o literari, per això no vaig prendre apunts, però ara em vindrien molt bé.
 
El Rafel ens va convidar amb l’excusa de reunir uns amics, i allà hi érem. Bé, l’excusa era el llibre que acaba de publicar i que l’editorial ens havia fet arribar, però tot feia pinta que la promoció del llibre no seria tan protagonista como els tempos editorials manen. Jo, com sempre que coincideixo amb la Sílvia Soler, busco el raconet a prop seu, que té al seu costat la Glòria Gasch, la seva editora, que no conec personalment però d’alguna manera ens entenem. El món de les lletres és un món petit, i jo, que no el freqüento gaire sovint, de tant en tant em sento una intrusa però alhora me'n sento part del tot.
 
Dos dies abans havia acabat de llegir la novel·la. Fa temps, potser des que escric d’una manera més conscient, és a dir, des que abans d’acabar una novel·la tinc més o menys segura la seva publicació... fa temps, deia, que no llegeixo gaire ficció convençuda. Quan tothom parla d’algun llibre, primer sospito i després hi caic, normalment per sentir-me més confosa, o més fora d’aquell univers lector que s’entusiasma tan sovint. No, últimament no coincideixo amb els gustos de la gent del meu entorn, un entorn de vegades poc real, un entorn de clics, xarxes socials i diaris digitals. Potser més que mai entenc, jo, que sempre m’he indignat amb aquella frase de Borges que deia que només llegia autors morts, potser més que mai entenc que un escriptor no ha de llegir per perdre el temps i estar al dia de la taula de novetats –aquesta és feina de llibreters–, sinó per aprendre i millorar, i en aquest sentit he llegit molta no ficció i molta ficció clàssica que m’ha fet millor lectora, però també una lectora més ansiosa. Amb els amics sempre pots fer una excepció, vaig pensar, i veure una final del Barça a Polònia –que vam guanyar– amb el Rafel Nadal em converteix, inevitablement, en amiga seva.
 
Des que llegeixo d’aquesta manera exigent borgiana, tinc molt poca paciència. Per això em sorprenc cada cop que una novel·la em retorna a aquella emoció dels llibres que no intento encabir a cap columna o article d’opinió; em sorprenc perquè faig la lectura meva, més senzilla, i la gaudeixo. La senyora Stendhal em va deixar dos dies al llit llegint, cosa que agraeixo molt al seu autor, i em va captivar per la tendresa d’aquesta mare que no ho és, diu l’argument que és una mare adoptiva, però és alguna cosa més. El personatge principal, amb la seva mirada infantil i fragmentada, ens parla de com la mateixa història (la personal i la universal) pot entendre’s no només de dues maneres, sinó de moltes. I a la taula en parlem: a la Guerra Civil, però també a la nostra vida més quotidiana, adoptar una posició de vegades ens fa perdre una mica l’equilibri. Formar part d’un bàndol no ens hauria d’impedir veure amb claredat les injustícies. Els nostres no sempre són els bons, encara que lluitin per idees, pensaments i llibertats més que bones i justes. Les individualitats, dintre dels col·lectius, també són importants.

Però el Rafel no ens ha convidat només per parlar del seu llibre i passa el torn per tots nosaltres, per poder parlar dels nostres projectes, tot i que tothom ja se sent bé amb l’Stendhal com a centre de la conversa. El Manuel Cuyàs, com sempre, va fent bromes aquí i allà, la Llucia Ramis defensa amb l’energia que la caracteritza la seva visió del món actual, el Gerard Quintana compara l’ofici d’escriure i editar amb la música, i l’amic arquitecte del Rafel, en Quim Español, ens fa emmudir quan recita i recorda de memòria alguns fragments.
 
Quan la conversa comença a dispersar-se amb les postres, és inevitable: en comença una a tres entre la Glòria, la Sílvia i jo. Parlem de la coberta d'Els vells amics, la nova novel·la de la Sílvia, que és una meravella, i parlem dels premis, i parlem del món que ens uneix i que de vegades és un món estrany amb unes lleis que no controlem, i parlem de la correcció política absurda, i... abans que acabem totes les converses i comencem a posar-nos els abrics, abans que la gent comenci a acomiadar-se a la porta del Tramonti i faci adéu amb la mà i ens desitgem tots sort amb els nostres llibres, sí, ho he de fer: posar dret el quadre que durant tot el dinar la Sílvia ha tingut, darrere seu, torçat.


 





La senyora Stendhal

© Rafel Nadal, 2017
© Columna Edicions, 2017
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
L'escriptor italià conversarà amb la periodista Elena Hevia
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Marguerite Duras, encarnada per Ariadna Gil, espera delirant el seu marit a la sala petita del TNC