Rafel Nadal: «Tu no tries el bàndol, el bàndol et tria a tu»

L'autor de «Quan érem feliços» i «Quan en dèiem xampany» està convençut que «només la literatura salvarà el periodisme»

| 30/11/2014 a les 15:12h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, converses

Foto: Agustí Carbonell


Té nom de tennista i esperit de pagès. Rafel Nadal (Girona, 1954), director d'El Periódico del 2006 al 2010, ha gratat la memòria i l'arbre genealògic per escriure Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, i ara té entre mans una novel·la que serà cent per cent ficció.
 
Fa poc em vas dir que ser escriptor és més dur que ser periodista, però molt més agraït.
 
El periodisme és un ofici: si en domines les eines te'n surts, tens bastant clar per on et mous. En canvi quan escrius un llibre estàs molt sol, dubtes molt, necessites arribar al final per poder-ho ensenyar a algú. Però ser escriptor és molt més apassionant. A mi m'estimularia tenir una relació intensa amb l'editor, a l'estil saxó. Vull que s'acabi imposant el meu criteri, però m'agrada que em diguin què funciona i què no.
 
Ara ets més escriptor que periodista?
 
Totalment. El periodisme me'l miro de lluny, no hi tinc res més a aportar. Si pogués deixaria de tenir presència pública a les tertúlies, però la necessito per poder donar a conèixer la feina que faig a nivell literari. Haver de comentar l'actualitat t'obliga a estar pendent d'un dia a dia molt efímer. Si hagués de fer alguna cosa en el món periodístic la faria en forma de llibre, treballant molt el llenguatge i anant molt a fons.
 
El periodisme t'ha ajudat a l'hora de trobar la teva veu narrativa?
 
Suposo que sí. Em diuen que es nota molt que vinc del periodisme.
 
T'ho diuen com a elogi o com a crítica?
 
Normalment com a elogi, però potser al darrere hi ha certa crítica. Remarquen l'estil planer de la meva escriptura, potser sense entendre que perquè tingui aquest to hi he hagut de passar vuit o deu vegades, he hagut de polir i reescriure molt el text. Estic orgullós que tinguin aquesta sensació perquè és la que busco, però no sé si entenen que al darrere hi ha una feina enorme de moltes hores. Part de la bona literatura que s'ha fet últimament s'ha fet des del periodisme, i per descomptat la salvació del periodisme ha de venir de la literatura.
 
Se salvarà, el periodisme?
 
De mitjans escrits en quedaran cada vegada menys, però ara mateix estan en una fase contradictòria: diem que han de fer més més reflexió, més opinió, més cròniques, més literatura, però acaben fent còpies dels mitjans digitals d'impacte ràpid. En el món de l'impacte ràpid, el paper té les de perdre. L'única possibilitat del paper és tornar a fer grans cròniques literàries. Que no em diguin quants assassinats hi ha hagut avui a Síria, sinó quin temps hi fa mentre decapiten la gent, si passen gana, què mengen, què celebren...
 
Però això fa anys que es diu i no s'acaba de concretar.
 
És més car, i t'ho has de creure. No t'has d'obsessionar a competir amb el veí a l'hora d'avançar una informació concreta. De la guerra d'Iraq encara en recordem les cròniques a The Guardian o The Independent. Només la literatura salvarà el periodisme.
 
Hi veus una frontera clara, entre el periodisme i la literatura?
 
No, són dos mons que s'encreuen molt. Crec que els diaris, també els digitals, haurien de fer l'esforç de treballar molt més l'escriptura. Si et vols informar a través d'un mitjà escrit i no d'un mitjà audiovisual, se suposa que busques un text ben escrit, que produeixi plaer de lectura. L'eina del periodisme escrit és l'escriptura, i l'hem de cuidar. Però no ho fem prou. S'ha desinvertit en edició, els textos es corregeixen poc i els diaris cada cop estan més mal fets.
 
Ara ja no es pot viure ni d'escriure llibres ni de fer periodisme.
 
Aquest és un altre error. Fer un bon diari costa calés.
 
Però els lectors s'han acostumat a no pagar per continguts.
 
Potser ens haurem de concentrar en un públic més reduït, però sí que hi ha gent que sent el plaer per les coses ben escrites i les agraeix, quan les troba. Els mitjans han deixat de creure en ells i han accelerat la crisi. Els mitjans espanyols que funcionaven bastant bé van començar a treure recursos del paper per pagar històries audiovisuals, i s'han arruïnat tots. Quant fa que els grans diaris de paper no inverteixen en si mateixos? Si el que ofereixen es diferencia molt poc del que et regala un mitjà digital, és normal que la gent no els compri.
 
Després d'haver dirigit un diari, com a periodista et queden pocs reptes.  
 
Ser un exdirector de diari és difícil, però tinc la sort d'haver trobat la manera de reinventar-me gràcies a la literatura. No es tracta de quedar-te a prop dels que t'han rellevat i anar tocant els collons, dient que tu ho faries millor. Quan no vas desbordat per la feina del dia a dia i t'ho pots mirar des de fora, sempre tens més bones idees, perquè tens més temps per pensar-hi. Aquest temps el dedico a escriure, i encara me'n falta.
 
Fas literatura de la memòria, del detall.
 
Sí, en els meus llibres hi ha molta memòria, els fets i els personatges són reals. Però no he volgut fer ni autobiografia ni la història de la meva família. He fet retrats d'època utilitzant les eines que tenia a mà, perquè hauria sigut una mica idiota no utilitzar-les. Una família de dotze germans de la petita burgesia gironina dóna molt joc literari: d'aquí va sortir Quan érem feliços. I tenir dues branques familiars distanciades geogràficament, una a Catalunya i una a la Xampanya francesa, amb uns emprenedors disposats a arriscar-se una vegada i una altra, es presta també a un joc molt potent: el de Quan en dèiem xampany. Les filles del meu besavi van sacrificar la felicitat personal per abocar-se al negoci familiar, però alhora tenien una personalitat molt forta i eren capaces de fer cops de puny importants, de sacrificar-ho tot menys la llibertat. En els llibres hi ha la meva visió personal passada pel sedàs d'hores de conversa en una família tan gran, amb molts dinars i moltes tertúlies. Durant les converses distorsiones la realitat, però en vas recreant una de nova que d'alguna manera ja es va fent literària, la reconstrueixes a mesura que l'expliques. Veus en quin moment els nebots s'aixequen de taula i marxen avorrits, i en quin moment vénen a escoltar. Tot això t'ajuda a trobar el ritme necessari perquè la memòria real s'acabi transformant en una mena de ficció capaç d'universalitzar unes sensacions i unes passions.
 
L'editora Ester Pujol em va dir que tots tenim una història per explicar. Tots podríem fer la novel·la dels nostres avantpassats, o cal que hagin tingut vides de novel·la?
 
Tots tenim avantpassats amb vides de novel·la, ja sigui com a protagonistes o com a espectadors. Pots novel·lar la història del general que ha dirigit una guerra o la de l'últim soldat que s'ho mira des de la cuina que va fent els subministraments de la batalla. Qualsevol situació és bona per explicar els odis, els amors, les revenges, el bo i el dolent de la condició humana. M'agrada quan ve gent a dir-me que s'ha reconegut en els meus llibres i que li han despertat la pròpia memòria, però no són gironins amb dotze germans, fills de la petita burgesia, sinó fills únics de Burgos que, per contrast, han entès millor la pròpia història.
 
Escriure sobre parents que encara són vius deu tenir efectes secundaris.
 
Sóc el sisè de dotze germans, cosa que em permet observar cap endavant i cap endarrere. He conviscut més o menys amb tots. El meu germà Joaquim diu sempre que ell és fill únic, perquè va viure sol amb els pares, va marxar sol a l'internat, i quan va marxar de casa la petita encara no havia nascut. Els Nadal Farreras som dotze germans, i els Nadal som 48 cosins germans. En aquestes famílies nombroses tens molt sentit de pertinença, et busques molt i fas moltes coses junts (a casa podíem fer partits de futbol només entre els germans). La relació és molt estreta, molt de penya, però de molt poca intimitat i poques confidències. Jo no he explicat mai a un germà meu un sentiment personal. En una família com la meva, la capacitat de fotre-se'n els uns dels altres és enorme. Quan t'acaba de deixar l'amor de la teva vida i ets la persona més infeliç del món ho has de dissimular, perquè com t'ho notin els altres onze en faran molta conya. Jo explico la vida dels germans com si expliqués la vida dels companys d'internat. Tots ells han entès que no he explicat la seva vida a traïció, com qui obre la finestra perquè tothom miri casa teva i et despulla davant de tothom. Amb tanta gent, tot queda més diluït.
 
Es nota que t'estimes els teus personatges, els tractes amb afecte.
 
Quan escrius has de posar passió fins i tot en la indiferència. Els bons han de ser molt bons, els dolents han de ser molt dolents i els que passen desapercebuts han de passar per una escena sense que els vegis. El meu oncle Jordi, l'historiador Jordi Nadal Oller, després de llegir Quan érem xampany em va dir que se sentia més Oller que abans. Si gràcies al llibre hi ha gent que se sent més part del món que hi retrato, doncs oli en un llum.
 
Reivindiques la nostàlgia sense caure en la cursileria.
 
Entenc que la nostàlgia no ens ha de vèncer, però l'hem de reivindicar. És evident que hi ha coses que hem perdut i que trobem a faltar, des de persones fins a situacions del passat, com la pròpia infància o un temps que avançava a poc a poc. No podem caure en la malaltia de la melangia i dir que qualsevol temps passat va ser millor, crec que el present és absolutament millor que el passat, però sí que en reivindico algunes coses. Quan parlo de la vida de pagès que he conegut com a espectador privilegiat, des de dintre, però sense ser-ne esclau perquè quan he volgut n'he pogut marxar, o quan descric un trajecte amb un carro ple de melons, intento transmetre que realment em produeix certa nostàlgia haver perdut un món que et permetia la lentitud, que et deixava temps per pensar i per somniar.
 
Ho descrius amb una sensibilitat especial, amb tendresa.
 
Intento que a les meves obres hi hagi moments molt dolços, també perquè quan després hi ha moments violents o de crisi, el dramatisme és més gran. Quan miro imatges de la guerra de Síria, un país que he visitat i que vaig trobar molt més semblant al nostre del que m'imaginava, el que més m'aproxima al drama del que passa allà és pensar que no és una gent que ha viscut tota la vida en un entorn miserable, mig morta de gana, sinó que era una gent com nosaltres, plena de somnis, gent que creu que demà la vida li anirà millor que avui, i tot de cop allò s'ensorra. De Síria, intento recordar-ne les pastisseries. Tinc obsessió per les pastisseries perquè tenen un punt burgès. Tenir el record de les pastisseries de Síria em provoca molt més la sensació de drama que si no el tingués. I amb els llibres intento una mica el mateix. La tendresa forma part de la nostra vida, no amago la tendresa que em provoquen els meus néts, per exemple. El dia que em truquen per dir-me que el meu nét de quatre anys s'ha trencat la tíbia i el peroné, mentre vaig amb taxi cap a Sant Joan de Déu si he de plorar, ploro. I el dia que li han tret el guix i me'l posen al telèfon, i em diu «avi ja he caminat un trosset», m'emociono.
 
En quin sentit t'han marcat els orígens burgesos? T'has sentit obligat a desmarcar-te'n, a qüestionar-los...?
 
Durant un temps, venir d'on venia em provocava certa vergonya, pels ambients en què em movia durant la clandestinitat. Compartia lluita amb gent que venia de famílies que ho havien passat malament, i m'avergonyia reconèixer que jo venia d'una família acomodada que havíem tingut les coses relativament fàcils, que teníem assegurat el plat a taula i l'educació en escoles bones, i que teníem algun luxe asiàtic com l'estiueig. Però ja he perdut tots els escrúpols. Tots hem viscut la vida que hem viscut i hem fet el camí que hem fet.
 
Amb els anys t'acabes reconciliant amb qui ets i d'on véns...
 
...i acabes veient que hi ha coses que comparteixes amb els altres, vinguis d'on vinguis. Jo puc enyorar tant un dinar de Nadal amb els avis de Cassà, en aquell entorn càlid, amb la llar de foc encesa i els llibres en francès, com qualsevol de les cases veïnes del barri de Sant Pere de Girona, ple de gitanos que parlaven un català preciós però que sovint vivien sota terra, en pisos que tenien com a única sortida la mica de finestreta a ran de vorera, amb humitat, en un entorn desestructurat... Però a la cuina d'aquell pis hi havia un moment de calidesa que recordo perfectament, com recordo perfectament els colmados de l'època. Fa 50 anys vivíem bastant barrejats, compartíem moltes coses amb tothom. Als fills de les classes treballadores, un dibuix de la Lola Anglada d'una família burgesa de Barcelona el dia de Nadal els pot despertar molts records relacionats amb el seu món.
 
Avui la petita burgesia gairebé ha desaparegut, i la classe mitjana està desapareixent.
 
A Catalunya la petita burgesia s'ha diluït dins les classes mitjanes, en part voluntàriament i en part fruit de l'esforç dels fills d'aquella burgesia, que han col·laborat amb els fills de les classes treballadores per construir la nova Catalunya. Ara jo ja no tinc cap complex: no tan sols em sento membre de la classe mitjana, sinó que em començo a sentir creixentment proletaritzat. Sóc un autònom que vol mantenir el nivell de Seguretat Social que tenia quan dirigia El Periódico: pago 1.070 euros de Seguretat Social el dia 1 de cada mes, quan encara no n'he guanyat ni un, i a final de mes puc guanyar 2.000 o 2.500 euros bruts, és a dir que me n'acaben quedant mil i pocs. Sóc un ciutadà normal i corrent.
 
Ser fill d'una família de l'Opus deu costar d'assumir.
 
Durant una època em va provocar molts problemes i tenia tendència a amagar-ho, perquè em semblava impossible explicar a algú que els meus pares eren collonuts tot i que fossin de l'Opus. Amb el temps ho he après a relativitzar. La gent és com és tingui les conviccions que tingui. A Quan érem feliços hi ha un gran elogi dels pares, me'ls miro amb molt respecte. Els respecto per la gran lliçó que ens van donar ells a nosaltres: sent de l'Opus, sent de conviccions religioses tan profundes, estant convençudíssims que tots els dotze fills estàvem equivocats des del punt de vista religiós i polític, sempre ens van dir: «Us hem explicat tot el que hi ha perquè trieu. El camí l'heu de triar sols i us equivocareu o l'encertareu vosaltres.» Pensar que una gent que suposadament tenia unes concepcions de la vida tan rígides i tan sectàries ens va donar tanta llibertat, una llibertat que segurament jo no hauria donat als meus fills si haguessin pensat tan diferent de mi...
 
L'actitud dels teus pares és representativa de les famílies de l'Opus?
 
Això ja no ho sé. En conec unes quantes que sí, però són les que provenen d'Acció Catòlica i del món dels boy scouts. El meu pare era el cap dels boy scouts a Girona quan es va fer de l'Opus. Va venir un conciliari –Florencio Sánchez Bella– que va convèncer bona part de l'Acció Catòlica de Girona, que eren gent molt activa i compromesa amb el país. Aquesta gent simplement va comprar de l'Opus la idea que podies complir religiosament i santificar-te sent bona persona en tots els àmbits de la vida. Era una petita burgesia amb els valors de les classes treballadores: eren estalviadors, pencaires, austers. No és que no ensenyessin que tenien un bon cotxe per no fer-ne ostentació, és que no el tenien. Eren capaços d'arremangar-se i pencar en la feina més bruta que fes falta. En aquell moment l'església catòlica era la del règim, retrògrada, i només feies punts per a la santificació si complies amb preceptes de la pràctica religiosa. I aleshores arriba un senyor amb un missatge gairebé revolucionari: els diu que fer les coses ben fetes i amb honestedat en l'àmbit privat té premi. Va ser un descobriment que a aquesta burgesia li va anar de conya. També tinc la sensació que llavors l'Opus a Girona era una mica més progressista que l'església tradicional. Per exemple, hi ha un moment que el bisbe de Girona envia a l'internat del Collell un grup de quatre o cinc capellans de l'Opus. És la primera revolució que hi ha al Collell: un primer pas cap a a la catalanització, cap a la modernització de la relació entre professors i alumnes i cap a la fi dels càstigs físics el fan aquells capellans de l'Opus, que obren camí. Uns anys després hi envien una nova fornada de capellans progres, que són els que fan l'autèntica revolució al Collell.
 

Foto: Agustí Carbonell


Després de Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany, què ve? Un tercer llibre sobre la família?
 
No. N'estic escrivint un que és cent per cent ficció. Passa a Itàlia entre les dues guerres mundials. Neix d'una història que vaig trobar en un viatge que em va impactar molt. Hi treballo l'atmosfera pròpia d'una família pagesa i d'una família burgesa al sud d'Itàlia. No és un tercer volum de la saga, però crec que als lectors que els van agradar els altres dos llibres els agradarà aquest, perquè hi trobaran una mateixa manera d'aproximació a la història.

Ja té títol?
 
De moment es diu La maledicció dels Palmisano, que és el cognom de la família protagonista. El llibre està pràcticament acabat, el deixaré reposar i a la primavera en faré una última reescriptura, en què n'eliminaré imatges supèrflues. Sortirà a la tardor del 2015 o per Sant Jordi del 2016. És una novel·la en què hi ha algunes reflexions aplicables a nosaltres, però l'he volgut portar a un territori llunyà. 
 
Quan dius nosaltres, vols dir els catalans?
 
Sí. La novel·la parla de la dificultat de prendre partit en un moment de conflicte. Tinc la sensació que tu no tries el bàndol, el bàndol et tria prèviament a tu. Sí que pots escollir les actituds ètiques i morals amb les quals afrontes el conflicte. Tens una gran llibertat per fer el bé o el mal, però has de fer el bé o el mal des d'una trinxera que et ve donada. Canviar de bàndol comporta una decisió massa transcendent, de traïció dels teus. M'interessava reflexionar sobre aquest tema però allunyant-lo del context català actual, perquè em semblava que si no tothom se'l llegiria en funció dels seus interessos polítics, i preferia fer una reflexió més objectiva i distanciada.
 
A les tertúlies ets la veu del seny, ets conciliador.
 
I a la vida privada, també. Hi ajuda que tinc una dona molt raonable, costa molt que els dos tinguem ganes d'enfadar-nos. Crec que no val gaire la pena emprenyar-se. M'indigno davant la injustícia i davant de moltes coses, però quan m'assec en una taula amb algú, vull escoltar. Em sento una mica com un predicador, m'incomoda que em posin la cotilla «aquest va de bon tio». Però a mi m'agrada més escoltar la gent que no opina com jo que no pas la gent amb qui comparteixo opinions. Sí, pensem el mateix i ho celebro, amb una mirada de complicitat ja ens entenem, però intel·lectualment m'aporten poc. És més ric i estimulant el debat. Si escoltes els arguments de l'altra persona sempre acabes entenent que tu no tens la raó al cent per cent. I sovint també et serveixen per reafirmar-te: penses «m'ho pots explicar deu vegades i seguiré pensant que no tens raó». A les tertúlies molta gent hi fa un paper, es construeix un personatge. Al plató potser ens sentim, però a casa arriba només un soroll de fons que et fa venir ganes de canviar de canal. A mi m'agradava quan les tertúlies eren sobre el temps, sobre la disciplina a l'escola, sobre les bicicletes a les voreres, sobre horaris comercials... Temes dels quals pots opinar des del sentit comú. Però ara només interessa el procés, estem tots molt pendents de si ens en sortirem o no, i sobre això crec que ja he dit tot el que havia de dir. Ens repetim molt i la gent se n'atiparà.
 
Tu has evolucionat ideològicament. No eres pas independentista. Ho ets ara? Com i quan t'hi vas tornar?
 
Diria que sempre he estat a favor de la llibertat de Catalunya. Crec que Catalunya és una nació i que, com a tal, té dret a escollir el seu futur. Mentre la majoria de ciutadans de Catalunya no veien la independència com a objectiu, a mi no m'interessava la independència, em semblava que no era la solució, i he donat suport als que intentaven proposar pactes de reconeixement de la sobirania de Catalunya, tan propers com fos possible a una relació d'igual a igual en el context de l'Estat espanyol. Crec que ara està clar que no volen reconèixer res: quan diuen que la sobirania és espanyola, volen dir que és d'ells. Que el pacte d'igual a igual és una via tancada va quedar clar definitivament el 2006 amb l'Estatut, i el 2010 es produeix una manifestació en què hi ha una confluència de gent que pensa que s'ha tancat aquesta etapa, i des d'aleshores l'independentisme té la possibilitat de ser majoritari. Si el conjunt dels ciutadans de Catalunya ho veuen, jo també. Si és per construir un estat propi amb l'acord de la majoria, ja ens hi podem posar ara mateix. Hi ha qui em diu chaquetero perquè supedito la meva posició a la de la gent. No: si la majoria de ciutadans de Catalunya encara volen pactar, jo sóc escèptic però hi donaré suport, perquè crec que aquestes coses s'han de fer amb la majoria. Si la majoria creu que ens sentim forts per ser lliures, ja podem tirar endavant. Jo crec que ara no hi ha més sortida que la independència. Si hi hagués –que no hi serà– una oferta confederal d'igual a igual potser la compraria, o no, perquè reclamo la llibertat de poder triar a cada moment allò que ens beneficia més, que per això som lliures. Si d'aquí a vint anys algú ens proposa federar-nos amb la Lombardia i el conjunt dels ciutadans ho veuen clar, doncs endavant.
 
Ens en sortirem?
 
Avui tenim una possibilitat real de sortir-nos-en. Si volem una cosa tan bèstia com separar-nos d'Espanya, no puc entendre que ho fem separats per blocs ideològics, ens cal unitat. Que vulguem fotre el camp només passa un cop cada mil anys. A l'altra banda no dubten ni un minut a oblidar les discussions ideològiques per donar una resposta conjunta. El debat ideològic és essencial, però precisament perquè vull que hi sigui necessito que desempatem el tema d'una vegada i que puguem discutir quina Catalunya volen els seus ciutadans. Mentre duri aquest debat, és segur que des del Parlament no s'està construint una legislació que emmarqui ideològicament el país. L'únic que vull és que ens posem tots d'acord i que hi acabi havent un referèndum legal, vinculant i apadrinat internacionalment. Entenc que costa que els partits polítics es posin d'acord perquè s'han fet putades els uns als altres, però això als ciutadans ens importa un pito. Al final el temps posarà cadascú al seu lloc.
 
Hi ha una majoria social a favor de la independència?
 
Si ho fem bé, hi serà. Això no és Escòcia, ve molt més de sota. Les elits s'han portat molt malament amb la classe mitjana, amb la crisi podien haver fet que les classes mitjanes no paguessin un preu tan alt i no ho han fet. Però, tot i això, Catalunya necessita la suma de les classes populars i de les classes dirigents amb experiència de govern, amb contactes internacionals i amb el control de més del 50 per cent del PIB del país. Crec que hi ha d'haver una mena de pacte entre aquests dos sectors, un pacte de lleialtat patriòtica de cara a l'endemà, de manera que si guanya la independència els partidaris de la tercera via reconeguin democràticament la victòria i es posin activament a col·laborar amb els independentistes, i al contrari. Si hi ha aquest pacte, tenim garantit l'èxit. Ara ho tenim a tocar. Si ens ho haguessin dit fa quatre anys, ens hauríem fet un fart de riure. No ho tindrem gaire temps tan a prop, perquè el debat de la revolució social demana pas de manera justa i legítima.
 
Fa la impressió que saps viure bé.
 
La vida m'agrada molt i la visc molt apassionadament, però puc viure amb molt poca cosa. No sóc un bon vivant. He menjat unes quantes vegades al Bulli, perquè tenia una relació molt bona amb el Ferran Adrià, i a cals Roca de Girona. Però una vegada que el Leopoldo Pomés em va trucar per demanar-me quins eren els deu plats que més m'agradaven, li vaig dir l'arròs a la cassola, els fideus a la cassola, el pa amb tomata amb embotit... T'ho dic com a exemple. A mi un dia d'hivern que foti molta fred, m'agrada arribar a casa i sentir-ne l'escalfor i fer-me una bona patata i mongeta, amb ceba i pastanaga, amb un baf que et dóna la sensació de confort i et desperta records. I si en aquell moment arriba la filla amb els néts i et desordenen la casa i t'atabalen una mica, ja és la felicitat sencera.
 
Tens un hort. Plantes tomàquets i en reparteixes als amics...
 
La natura és molt bèstia. Veure l'evolució d'un jardí o d'un hort és molt agraït. Jo ara he plantat les faves i els pèsols, al març ja en collirem. Plantes mongetes al març o a l'abril i al juny ja n'estàs collint. En dos o tres mesos n'has vist tota l'evolució. La sensació de subministrar-te tu mateix és molt plaent. Sé que no passaré gana perquè sóc capaç de generar els aliments que necessitaré. Anar posant els pots de tomata en conserva al rebost és fantàstic, penses «ja pot venir l'hivern, que estic preparat». La naturalesa és molt important fins i tot per als urbanites. A l'ADN tots portem elements que vénen molt condicionats per la naturalesa. Ara tu i jo som en una cafeteria de Barcelona, envoltats de llibres, i de cop podem sentir un malestar a l'estómac perquè ve un canvi de temps i el termòmetre biològic ens ho anuncia. La relació amb la natura és fonamental per a la raça humana, la portem dins.
 
Acabes de fer seixanta anys. Què has guanyat amb l'edat?
 
La capacitat de viure la vida amb tranquil·litat, de no posar-me nerviós, d'entendre que els cicles naturals es repeteixen. Valoro molt les petites coses: tenir temps per llegir, per escriure, per estar a l'hort, per estar amb els néts... Tot això ara em provoca la mateixa satisfacció que abans només em provocaven els gran estímuls. He après a agafar-me la vida amb més calma, però amb la mateixa intensitat.
 

Rafel Nadal amb els seus néts. Foto: Anna Guanter

COMENTARIS

Cagondena
Interessant, 30/11/2014 a les 22:19
+1
-0
Una bona entrevista. Una paio força interessant i savi. A les tertúlies és original i directe. Potser llegiré algun dels seus llibres.
Hola jefe!
Mercedes de la Sierra , 01/12/2014 a les 18:05
+0
-0
... Como me gustas... Literalmente hablando,claro... no la liemos...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència