Foto: Cat Mayer
Avui m’explicaven que té cinquanta-cinc anys i li ha agafat per voler emprovar-se un vestit de núvia, perquè es veu a venir que casar-se, ja no es casarà; ni sap els anys que fa que va tenir l’últim nòvio. Així que ha demanat hora a una d’aquestes botigues amb els vestidors més grans que casa teva i on et citen per emprovar-te vestits al cap d’un munt de mesos. M’expliquen que ha enredat unes quantes amigues perquè l’acompanyin i que han de definir bé la coartada. Com es dirà el nuvi, on aniran de viatge de noces, on serà la boda, quan. Té hora al maig. No et creguis, m’asseguren, no és que vulgui casar-se, vol emprovar-se el vestit de núvia i au.
I no he sabut si entristir-me’n o alegrar-me’n. He pensat, això sí, que seria una bona premissa per començar una pel·li de diumenge a la tarda. Que igual podria ser una comèdia com un drama, segons qui la dirigís. En qualsevol cas, seria una pel·li sense dolents que ho volen esbombar tot, de les que m’agraden a mi. Segurament, algun guionista conservador faria entrar en plànol un senyor un parell d’anys més gran que ella i un ram de tulipes a la mà. Potser es coneixerien de la infància i ara en retrobar-se resulta que encaixarien a la perfecció i aquesta sensació que ens deixa una mica incòmodes, una mica amb regust de llàstima, de la imatge d’una senyora fadrina vella emprovant-se un vestit de núvia només pel goig de veure-s’hi, s’evaporaria en mil·lèsimes de segon i tots més contents que un gínjol. Fi. A dormir.
Però després de barrinar fins a mira quina hora és, penso que bé que fa aquella dona, de no voler casar-se de veritat. Imagina’t, imagina’t que li arriba el senyor amb el ram de flors i, després de l’escena fins on nosaltres coneixem, el flamant nou marit no la deixa dormir, que ronca i es peta. Imagina’t que ella s’ha de vendre la moto perquè ell vol anar en cotxe i ella ha de renunciar a les classes de ioga per [fer-li el] sopar plegats, o a organitzar les festes d’agost de la plaça amb les veïnes perquè just aquells dies han d’anar a visitar la família i ai, que bonic, que ens hem casat en un perfecte final feliç.
No. Prefereixo pensar que es farà un parell de fotos vestida de núvia per a la posteritat i després aniran a sopar amb les amigues i, mentre se les miren, riuran de la gesta però de valent. Sense cap més expectativa. A la recerca de res. I mira, avui no, perquè avui no l’és, però un altre dia que sigui un dia trist, tristot, un dia, no sé, d’octubre, un dia en què no vingui d’aquí, t’explicaré més a fons per què, en ficció, no m’agraden les pel·lícules on surten dolents i, a la vida real, no vull finals feliços. Però t’avanço una cosa, perquè també tu te’n vagis a dormir contenta com un gínjol: el problema dels finals feliços és precisament aquest, que són també finals.
1
0
