Turística i domèstica

L’avantsala de la culminació

Aquell moment en què ja sabies que s’acostava un punt d’inflexió important

| 29/01/2017 a les 19:13h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: abstrkt.ch


"Les guerres, com les històries, tenen un punt culminant, de màxima plasticitat simbòlica, però sovint no coincideix amb el punt culminant de les històries". No ho dic jo. Ho he llegit aquests dies a Els Estranys, de Raül Garrigasait (Ed. De 1984).
 
Ell parla de com ens arriben els relats de la batalla, les narracions, però jo no puc evitar pensar en com nosaltres mateixos ens expliquem la vida. En directe i a posteriori. Fa dies que dono voltes a aquesta idea respecte a les coses que em passen. On tenen el punt culminant? El vaig identificar, mentre s’estava produint?  He recollit, durant tota la setmana, els moments més dolorosos, els més complicats, els més emotius, els desenganys i les alegries, els grans esdeveniments, al capdavall, que m’han dut fins on sóc ara. Els inicis i els finals. I he fet un esforç per buscar aquest moment de màxima plasticitat simbòlica.
 
Hi és en tots. A vegades apareix mesos abans de la culminació de l’esdeveniment. Aquell moment en què ja sabies que s’acostava un punt d’inflexió important. En recordo una cançó que sonava. El llibre que m’estava llegint. De vegades, coses més importants, com converses. Llocs on costa molt tornar-hi precisament per aquesta càrrega simbòlica. Aquell cafè de què recordo fins i tot la llum que entrava per la finestra, l’expressió del rostre de qui seia davant meu. Aquell moment que va passar sense pena ni glòria però que -ara ho sé- era l’avantsala d’un final. Aquell prec desesperat a la capella de l’Hospital General que malgrat el meu ateisme, vaig adreçar a algú superior perquè salvés el meu pare. La darrera vegada que vaig parlar amb la meva àvia, just la setmana abans de morir-se en què va dir el meu nom per primer i últim cop en deu anys.
 
A vegades els moments plàstics són banals: el dia que vaig donar per acabat el treball final de carrera, a les tres de la matinada, escarxofada al sofà, escrivint amb l’ordinador sobre les cames. I que l’endemà ho vaig celebrar amb algú menjant sushi a casa. Recordo com vaig dur personalment a la seu del premi Martí Dot l’exemplar per septuplicat del meu primer llibre, el dia que s’acabava el termini. La cervesa que em vaig prendre després en aquell bar del costat, sola i alleujada.
 
Penso en tots aquests moments, que precedien el fet cabdal i m’adono que mai vaig saber que anunciaven res, però els recordo millor que la catàstrofe o l’alegria. I tot d’una, com en Holden Cauldfield a El vigilant en el camp de sègol, començo a enyorar tothom.
 
Mentre estenc la rentadora que he posat fa una estona, sona Together Again, de l’Emmylou Harris i comença a fer-se fosc. Podria ser un d’aquests moments plàstics: puc imaginar quina és la culminació que està precedint. No sé si trigarà dies, setmanes o mesos. No sé com arribarà.
 
Em guardaré l’olor intensa de suavitzant moll i aquesta country trist, per si aviat em calen per explicar-me la meva pròpia història.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La companyia La Virgueria porta el seu espectacle a l'Arnau Itinerant
Imatge il·lustrativa
El monestir de Poblet acollirà un concert nadalenc
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos