Cruel Carnaval

Foto: Nemodus photos

Caterina Albert i Paradís (1869-1966), que va escriure amb el pseudònim de Víctor Català, no era una escriptora amable. Els seus escrits més aviat són inquietants i plens d’arestes. Els seus drames rurals, els seus caires vius, delaten un món aspre, feréstec, sovint cruel, de passions ocultes, de mals innominats, de situacions extremes. Víctor Català es va atrevir a relatar aquest món de clarobscurs que li arribava a través de les contalles dels pagesos que conreaven les seves terres, tan lluny dels gerros de flors encarats a la llum de les finestres, de la música dels vestits de seda. Tot i que a casa seva n’hi devien haver, de gerros a les estances i de sedes penjades a l’armari, ja que Caterina era filla d’uns propietaris rics de l’Escala, on l’escriptora va néixer i morir.

Al recull Caires vius, publicat l’any 1907, hi ha un conte, Carnaval, en què l’autora exposa una d’aquestes situacions límit i de passions ocultes viscuda en la intimitat d’una casa benestant. Les protagonistes són la vella senyora Marquesa d’Artigues i Glòria, la seva cambrera major, que estima la seva mestressa de forma incondicional, com de ca, tant que acaba per entendrir el cor de la dama amarga a causa de la seva vida de paralítica de cames i d’afectes eixorcs.

El Carnaval, ja se sap, porta disbauxa i mostres d’excés de vida, tot al contrari que una vida reclosa en una saleta en la penombra d’una casa burgesa a causa d’una immobilitat severa, i un secret amagat: la malaltia del cor de la cambrera, únic amor de la seva vida, un afecte recentment descobert per la vella senyora de cor endurit: Lo que no s’havia pogut confessar mai, s’ho confessava a si mateixa sense falses ni ridícules vergonyes; la gran meravella que li havia negat sa joventut austera i tireganyosa, la hi concedia pròdigament la vellesa. Estimava! Estimava amplament, fortament. A qui?… ¿Què li importava a qui?… A una criatura humana, a un altre ésser com ella. No era l’objecte de l’amor lo més punyidor, i interessant d’aquell miracle, sinó l’amor mateix, aquella gran afecció calda i serena, aquell afecte viu que la lligava a quelcom vivent i la treia de la buidor obaga, de l’isolament mústic en què fins aleshores havia viscut.

Aquest dimarts de Carnaval tots els servents de la casa han sortit al carrer a veure passar les màscares, la cambrera s’ha retirat discretament, i la senyora Marquesa s’està de cara a la finestra en actitud entotsolada, observant una bella comparsa de disfresses. La meitat del grup van vestits d’Arlequí, l’altra meitat de Pierrot, amb aquells tons virolats a les vestes i cascavellejant a cada moviment. Una comparsa fina, de bon gust i amb referències cultes, no com altres comparses desgavellades, grolleres, embriagades, sorolloses i que exalten els baixos instints.

Tot d’una, i amb un gemec que a penes se sent, la senyora, amb gran esglai, percep que a la cambrera Glòria li passa alguna cosa. Una cosa greu, prou que ho sap ella per boca del metge, que fa temps que l’ha advertida de la malaltia del cor de la seva criada. Amb un gest instintiu, gairebé matern, la senyora es vol aixecar per auxiliar la cambrera. Filla meva!… Ja vinc! –cridà a la moribunda. Però les forces la traeixen i torna a asseure’s, contra la seva voluntat, com un pes mort a la butaca. En aquest moment la senyora, com mai, s’adona de la seva impotència mentre l’ésser estimat mor allà, a tocar, i ella no podia dur-li socors o son petó de comiat!

En aquest relat, la senyora Mort es presenta de puntetes però amb una crueltat que fa feredat i que fa perdre la fe a la vella dama, ella que resa cada tarda… La senyora Mort es presenta un dia de Carnaval pletòric de festa per arravatar la vida d’aquell ésser bo, humil i servicial que ha fet amable les poques vegades que la Marquesa d’Artigues ha sentit la vida com una cosa amable, estimadora.

Senyora i criada, Carnaval i Mort, festa, alegria i dolor d’ànima, comparses saltironejants i immobilitat terrible: ribes extremes de la vida, caires vius en l’escriptura de Víctor Català.