Saber que hi sou

La nostra és una generació unida pels fils d’una certa adversitat i a la qual poca cosa li queda més que estimar-se i gaudir dels altres

| 13/12/2014 a les 16:12h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano


Diuen que hi ha una família d’origen, en la qual neixes i creixes. Pares, germans, tiets, avis i cosins. Dinars de Nadal interminables en què hi ha gent que veus poc o gens i amb qui pràcticament només comparteixes un grau proper de consanguinitat.
 
A mesura que passa el temps, aquesta família original comença a complementar-se amb la família que et fas, a la qual s’hi van unint efectius. És amb ells amb qui sols compartir els grans moments. Els que sempre hi són quan cal, els que t’han vist del dret i del revés, en els teus moments de màxim esplendor i en els que calia ajuntar els trossos de tu escampats després d’una patacada.
 
La meva família és la Louise obrint la porta de ca la Maria i pintant-se dues ratlles imaginàries a les galtes, posant-se en peu de guerra davant d'una ofensa. L’Anna i la seva maternalitat de sèrie. És en Xavier portant-me a la Plaça del Rei cada cop que estic trista per recordar-me les llàgrimes que m’han precedit. És l’Estel obligant-me a escriure un mail definitiu davant seu després de perdre un tren. És en Bruno dient “Amor en gran” i buscant-me entre el públic cada cop que toca Gigalove en un concert. Són la Sarai i la Laura al meu costat veient la Piazza del Popolo des dels Jardins Borghese mentre es feia fosc a Roma. L’Ovidi abraçant-me tota l’estona mentre sonava This is a Low al concert de Blur. És l’Esther acollint-me a casa seva, la Lídia el dia després d’haver tingut la seva filla, a l’hospital. Són els menús a Rius i Taulet amb en Jordi. La Mia adormint-se a la presentació del meu llibre mentre son pare tocava una cançó preciosa. En Ricard i la vuitena de Mahler. Els berenars a l’Ambaixada de Prússia. Les mudances amb els castellers. En Roger utilitzant incorrectament els possessius en català. Els aquelarres amb les LL. L’Albert passejant-se per la Barceloneta amb cara de “tot això eren camps”. Veure sortir el sol a Sant Feliu de Guíxols.
 
Podria seguir dies i dies. Al llarg dels anys, he tingut la sort de fer-me una família preciosa. Ferma i segura, plena de silencis còmodes i sobretaules eternes. Forjada a força de fer-se costat contra vent i marea i en les circumstàncies que sigui. De córrer quan cal córrer, de deixar aire quan l’altre el necessita.
 
Tot sovint diuen de la nostra generació que som individualistes i egoistes. Que anem a la nostra, que som hedonistes i no sabem cuidar les relacions. Potser em baso en el meu cas personal i en aquests vincles que he anat teixint al llarg dels anys, però no puc estar-hi més en desacord: la nostra és una generació unida pels fils d’una certa adversitat i a la qual poca cosa li queda més que estimar-se i gaudir dels altres. Per això fem famílies llarguíssimes amb nens que tenen (o tindran) mil tiets i mil cosins.
 
Quan conec algú, sense poder evitar-ho, miro d’encaixar-lo en situacions imaginàries amb els meus amics. Em pregunto si sabrà estar a l’altura de la conversa amb en Plana, si no podrà parar de riure quan l’Alba imiti la Manuela Trasobares, si es preguntarà d’on coi treu els memes l’Hèctor, si s’entendrirà davant d’un gest d’amor discret entre la Paula i en Dani, si analitzarà el vestuari de l’Edu per confirmar que, un cop més, va vestit de secundari de pel·lícula indie i es fascinarà amb la fragilitat de ballarina de l’Íngrid i el somriure franc d’en Khaled o si es morirà per rebre vídeos de la Maria amb cada cosa nova que faci en Nico. Si frisarà perquè hi hagi una nova partida de Llops.
 
Voldrà que posi l’altaveu del mòbil quan la Marta m’expliqui les seves aventures? M’ajudarà a fer-li el pastís d’aniversari cada any? Entendrà el codi secret de frases de pel·lícules amb què em comunico amb la Maria? S’unirà a la revolució basada en consignes extretes de les etiquetes de te que perpetrem la Laura i jo?
 
Tant de bo. Perquè els fonaments de tot això que us he explicat són tan ferms i inamovibles que res m’hi faria renunciar.
 
La història d’amor més potent i més real que he tingut els darrers anys és, sens dubte, la que he tingut amb tots els meus amics. I sento que avança amb la tranquil·la serenor de les coses que saps segur que han de durar per sempre. Quina sort, oi, tenir amors perennes en els temps de l’amor caduc?
 

Foto: Pink Sherbet Photography


Cançó: Friends will be Friends
Artista: Queen
Disc: A Kind of Magic, 1986

@mrspremisse

COMENTARIS

Gràcies per posar en paraules els meus sentiments....
Manolo V, el Empecinado, 04/12/2014 a les 14:14
+0
-0
Benvolguda Míriam,

et vull agrair el regal que ens has fet avui amb el teu article, on has sabut posar paraules als meus sentiments.

Segueix regalant tant tendresa i amor als teus lectors. Aprofito per desitjar-te Bones Festes i millor 2015.... rodejada dels teus millors amics ;-))

Cordialment,

Josep

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país