Ken Robinson (Liverpool, 1950) és un educador, escriptor i conferenciant. N’escoltem una xerrada TED –i en recollim 14 reflexions– en què parla sobre la importància d’estimular la creativitat i la confiança entre els infants.
1. Tinc un gran interès en l’educació, i penso que tots el tenim. En tenim un enorme interès en part perquè és l’educació la que ens porta a un futur que no podem comprendre. Si ho penseu, els nens que comencen l’escola aquest any es jubilaran el 2065. Ningú té cap pista de com serà el món d’aquí a cinc anys. I, tot i això, suposadament estem preparant els nens per a aquest món.
2. La meva idea és que tots els nens tenen talents increïbles. I que nosaltres els malgastem de mala manera. Per això, vull parlar sobre l’educació i la creativitat. El meu punt de vista és que ara la creativitat és tan important en l’educació com l’alfabetització, i l’hauríem de tractar amb el mateix estatus.
3. Vaig escoltar una història fantàstica fa poc d’una nena que estava en una classe de dibuix. Tenia sis anys, estava al final de la classe dibuixant, i la professora deia que la nena gairebé mai prestava atenció, i que a la classe de dibuix, sí. La professora estava fascinada. S’hi va acostar i li va preguntar: “Què dibuixes?”. I la nena va respondre: “Estic dibuixant una imatge de Déu.” I la professora va dir: “Però si ningú sap com és Déu.” I la nena li va contestar: “Ho sabran en un minut”.
4. Els nens, si no ho saben, ho proven. No és cert? No tenen por d’equivocar-se. Amb això no vull dir que equivocar-se sigui el mateix que ser creatiu. El que sabem és que si no estàs preparat per equivocar-te, mai et passarà res original. I, quan es fan grans, la majoria de nens perden aquesta capacitat. Tenen por d’estar equivocats. I nosaltres dirigim les nostres empreses així. Estigmatitzem els errors. Ara dirigim els sistemes d’educació nacionals en què els errors són el pitjor que un pot fer. I el resultat és que estem educant la gent perquè deixin les seves capacitats creatives. Picasso va dir que tots els nens neixen artistes. El problema és seguir sent artista a mesura que creixem. Crec en això profundament: no ens tornem més creatius en créixer, més aviat ho som menys.
5. Havíeu pensat mai que Shakespeare tingués pare? No, oi? Tampoc imagineu Shakespeare quan era nen, oi? Shakespeare quan tenia set anys? Jo mai havia pensat en això. Vull dir, ell va tenir set anys en algun moment. Ell va anar a la classe d’anglès d’algú, no? Que empipador devia ser, oi? “T’has d’esforçar més”. Que el seu pare l’enviés al llit, ja ho sabeu, a Shakespeare: “Ves a dormir, ara,”. A William Shakespeare. “I deixa estar el llapis d’una vegada. I deixa de parlar així. Confons a tothom.”
6. Però hi ha una cosa que et crida l’atenció quan et mudes a Amèrica i quan viatges pel món: cada sistema educatiu del món té la mateixa jerarquia d’assignatures. No importa on vagis. Podries pensar que serien diferents, però no és així. A dalt de tot hi ha les matemàtiques i les llengües, després venen les humanitats i, al fons, les arts. A qualsevol lloc del món. I també a gairebé tots els sistemes educatius existeix una jerarquia a dins de les arts: les arts plàstiques i la música tenen, generalment, una importància més gran que el teatre i la dansa.
7. No hi ha cap sistema educatiu al planeta que ensenyi dansa cada dia als nens de la mateixa manera que s’ensenyen matemàtiques. Per què? Per què no? Les matemàtiques són molt importants, però també ho és la dansa. Els nens ballen tota l’estona si se’ls deixa, tots ho fem. Tots tenim cossos, no? Francament, el que passa és que quan els nens creixen, comencem a educar-los progressivament de cintura cap amunt. I llavors ens centrem en els seus caps. Lleugerament en un cantó del cap.
8. Si anessis a visitar el sistema educatiu com un extraterrestre i preguntessis: “Per què serveix l’educació pública?” Crec que hauries d’arribar a la conclusió, si mires el resultat dels que tenen èxit en aquest sistema –dels que fan tot el que haurien de fer, els qui s’emporten els punts positius, els guanyadors–, crec que hauries de concloure que el propòsit de l’educació pública de tot el món és produir professors universitaris. Oi? És la gent que surt de dalt de tot. M’agraden els professors d’universitat, però no els hauríem de tenir considerats com el gran èxit de la humanitat. Són només una altra forma de vida.
9. Ara, el nostre sistema educatiu es regeix per la idea de l’habilitat acadèmica. I existeix una raó: a tot el món no hi havia un sistema públic d’educació, realment, abans del segle XIX. Es va configurar per satisfer les necessitats de la industrialització. Així doncs, la seva estructura està basada en dues idees. Número u, que les assignatures més útils per treballar són les més importants. Segurament us van forçar a deixar de fer coses a l’escola, quan éreu nens, coses que us agradaven, amb l’argument que mai aconseguiríeu una feina fent això. No és així? No facis música, que no seràs un músic; no facis art, que no seràs un artista. És un consell benintencionat, això sí: completament equivocat.
10. En els pròxims 30 anys, segons la UNESCO, a nivell mundial, es graduarà més gent que en tota la història. I és la combinació de tot el que hem parlat: la tecnologia i el seu efecte de transformació sobre el treball, demografia i l’enorme explosió de població. Avui els títols no valen res. No ho creieu? Quan jo era estudiant, si tenies un títol, tenies una feina. I si no la tenies era perquè no la volies. I jo no en volia cap, francament. Però ara, els joves amb titulacions es queden sovint a casa jugant a videojocs. Perquè ara necessites un màster per al que abans es demanava una llicenciatura, o necessites un doctorat. Es tracta d’un procés d’inflació acadèmica. I indica que tota l’estructura de l’educació està canviant sota els nostres peus. Necessitem repensar radicalment la nostra visió sobre la intel·ligència.
11. Estic treballant en un nou llibre titulat Epifania, basat en una sèrie d’entrevistes amb gent que parla sobre com van descobrir el seu talent. Estic fascinat per com arriba la gent a descobrir-lo. Està molt inspirat en una conversa que vaig tenir amb una dona meravellosa: Gillian Lynne. Ella és una coreògrafa i tothom coneix la seva feina. Va fer Cats i El fantasma de l’òpera. Sigui com sigui, la Gillian i jo vam dinar junts un dia i li vaig preguntar: “Gillian, com vas arribar a ser ballarina?”. És interessant. Quan ella anava a l’escola, estava realment desesperada. I l’escola, als anys 30, va escriure als seus pares dient: “Pensem que la Gillian té un trastorn de l’aprenentatge”.
12. Ella no es podia concentrar, era un sac de nervis. Crec que ara dirien que tenia TDAH. Fos com fos, va anar a veure aquest especialista. Va anar amb la seva mare en una d’aquestes habitacions amb penells de roure, la van asseure en una cadira al fons durant 20 minuts mentre l’home va parlar amb la mare sobre els problemes que la Gillian tenia a l’escola. Ella molestava els altres, feia els deures tard, i així successivament. Era una nena de vuit anys. Al final, el doctor es va asseure al costat de la Gillian i li va dir: “He escoltat totes les coses que la teva mare m’ha explicat, i necessito parlar amb ella en privat. Espera’t aquí. Tornarem. No tardarem gaire”. Però mentre sortia de la sala, ell va encendre la ràdio que hi havia sobre l’escriptori. I quan van sortir, el doctor va dir a la mare: “Només atura’t i mira-la”. En el moment en què van sortir de la sala, ella estava dempeus, movent-se al ritme de la música. La van mirar durant uns minuts i el doctor va dir a la mare: “Senyora Lynne, la Gillian no està malalta, és ballarina. Porti-la a una escola de dansa.”
13. Li vaig preguntar: “Què va passar?” I ella em va dir: “Que ho va fer. No puc explicar-te com en va arribar a ser, de meravellós. Vam entrar en aquella habitació i estava plena de gent com jo. Gent que no es podia estar quieta. Gent que necessitava moure’s per pensar”. Feien ballet, tap, jazz, ball modern, contemporània. Finalment va aconseguir una audició al Royal Ballet School, es va convertir en solista, i va tenir una excel·lent carrera al Royal Ballet School. Amb el pas del temps es va graduar al Royal Ballet School i va fundar la seva pròpia companyia, Gillian Lynne Dance Company, i va conèixer l’Andrew Lloyd Webber. Ella ha sigut la responsable de les produccions més exitoses de la història del teatre musical, ha donat plaer a milions de persones, i és multimilionària. Algú altre li hauria receptat medicació i li hauria dit que es calmés.
14. Hem de repensar els principis fonamentals amb què eduquem els nens. Hi ha una cita molt bonica d’en Jonas Salk, que diu: “Si tots els insectes desapareguessin de la Terra, en 50 anys la vida a la Terra acabaria. Si tots els humans desapareguessin de la Terra, en 50 anys totes les formes de vida floririen”. I té raó. Hem de fer servir el regal de la imaginació d’una manera sàvia per poder evitar alguns dels escenaris sobre els quals hem parlat. I l’única manera que tenim de fer-ho és veure la riquesa de les nostres capacitats creatives, veure els nens com l’esperança que són. La nostra tasca és educar-los íntegrament, perquè puguin enfrontar-se al futur. Potser no arribarem a veure aquest futur, però ells sí. I la nostra feina és ajudar-los perquè ells en facin alguna cosa.
Foto: www.sirkenrobinson.com
