La vida en vers

Il·lustració: Paula Bonet

Fa un any, la periodista i poeta María Leach i la pintora Paula Bonet van unir els seus talents per homenatjar en Charlie, el marit de la primera, víctima d’un càncer que va endur-se’l massa aviat. La María va posar en vers el seu procés de dol, en un exercici d’honestedat bellíssim i dolorós i emocionant per a qui el llegia, i la Paula va posar en imatges tot aquell procés.

Ara, un any més tard, es publica No te acabes nunca, els poemes que la María intercanviava per objectes que s’enduia de la casa que havia compartit amb en Charlie. Els que escrivia per explicar-se allò inexplicable i dolorós que estava succeint.

Dimecres va presentar-lo a la Casa del Llibre, en un auditori ple fins a la bandera. L’acte, conduït amb complicitat per Paula Bonet, va tenir moments molt emocionants. El de la María és un llibre honest i valent, que mira de cara a cara la por i el dolor, la incertesa, la certa culpabilitat de la superació. Com es conviu amb el dol?, li pregunta la Paula, potser no amb aquestes paraules exactes, en algun moment del diàleg que mantenen. “És com si algú que t’agrada et donés carbasses i sabessis que l’has d’oblidar per tirar endavant”. Que senzill que sona en la veu de la María i que dur, al mateix temps. Oblida, deixa de qüestionar, accepta, tira endavant.

És per això que crec que heu de saber que aquest no és un llibre qualsevol. No te acabes nunca és un acte de generositat preciós i un homenatge increïble, tot alhora. La pèrdua s’encara sense dramatismes, des de la quotidianitat. Hi ha lloc per a l’humor, encara que sembli impossible i també per a la desesperança, sense cap més pretensió que la voluntat d’esdevenir un recull d’instantànies del camí. Els versos de la María són plàstics: les imatges ens arriben amb força i, precisament per això, és molt difícil no sentir-s’hi molt a prop, no emocionar-se amb ella i no pensar en les pròpies pèrdues.

Ella ens ofereix ara quelcom extremadament íntim, que podria haver optat per preservar. I no ho ha fet: ha convertit un dolor tan intens que jo no puc arribar a imaginar-me per molt que m’hi esforci en un acte d’amor vers en Charlie i en –n’estic convençuda– un lloc on tots els que tinguem la sort de llegir-la podrem anar-hi a buscar confort i caliu.

Amb No te acabes nunca, la María llença un missatge claríssim: Si sabés tot el que havia de passar després, tornaria a enamorar-se? Aniria a viure amb aquella persona? Hi tindria un fill? Sí, vull, es respon a si mateixa, perquè quan s’ha estimat d’una manera tan visceral, no hi ha lloc per al penediment.

Quan l’art col·lideix tan fort amb la vida i en surt un llibre com el de la María, jo em sento una mica salvada de tot. Per la sort que de cop i volta algú m’expliqui d’una manera tan clara certes coses que jo mai m’he pogut explicar i per la sort que, com a éssers humans, trobem aquestes maneres precioses d’explicar-nos el món, fins i tot quan fa mal i és injust.

Compreu-lo, de debò. És un llibre de capçalera tot just néixer.