Foto: Martin Fisch
Vaig créixer amb la idea absurda que tot allò que decidís en qualsevol moment, per petita cosa que fos, em condicionaria la vida de manera descomunal. No et creguis, que no va ser ningú que em va posar aquesta idea al cap, vaig ser jo tota sola que vaig deduir-ho perquè, d’intenseta, sempre ho he sigut. Conseqüència d’això segurament és que quan em trobo davant d’una carta de restaurant encara em sembla escoltar la veu de la mare dient-me que com pot ser que per decidir si vols arròs o fideuada t’estigues mil hores, filla meua.
Ciències o lletres (al final mixtes), per aquest carrer o pel de baix, aquest llibre o aquest altre, les hores invertides a mirar aquella sèrie que potser no m’aporta res a la vida –i acabar mirant-la dalt d’un bicicleta estàtica perquè almenys unes natges dures sí que me les aportés.
Anit vaig anar al cinema, que és una decisió que ha de ser molt ben pensada. A la sinopsi hauria d’haver posat: “És la pel·li més angoixant, gore i mentalment violenta que projectarem aquest any en aquest cinema. Sortireu amb una crisi d’ansietat o amb unes ganes de plorar immenses de l’esglai”. Però no, deia que si thriller psicològic que qüestiona els límits de la ment humana. Així que hi vaig entrar i quan vaig sortir-ne no podia caminar bé.
És igual ara això, jo no volia posar-me al límit anit, però ja està fet. Va ser una decisió dolenta amb les seves conseqüències dolentes. No és problema de la persona que escriu les sinopsis la gent que no hauria de veure pel·lis de violència explícita perquè resulta que un dia se li va morir una mica la vida.
En tot cas, no et recomano anar pel món amb aquesta transcendència existencial en cada glop d’aigua freda perquè la del cine no l’és, però sí que hi ha conseqüències que t’arriben sense haver pres cap decisió. Coses que et passen perquè sí, perquè mala sort, perquè toca com toca i que també et condicionen la vida de manera colossal. I llavors tant és si ciències o lletres o mixtes, si tal llibre o tal altre, les hores invertides a aprendre francès o italià. Aquestes decisions i les seves filles, les conseqüències radicals i evidentíssimes que han anat formant les sequietes i barrancs de la teva vida, s’asseuen al sofà de casa teua i, mentre esmorzes, te diuen vianda.
Sort del millor tipus de decisions, les que sempre han funcionat perquè també funcionen als moixons i són les que et curen el disgust. A qui t’arrimes, per exemple, és de les poques decisions que prenem de manera intuïtiva i gràcies, gràcies, intuïció per funcionar així de bé. Abans parlava per Skype amb la meva amiga de la infància Míriam, que encara és la meva millor amiga i està a l’altra part de món investigant perquè totes aquestes conseqüències que arriben a la gent bona fruit de no cap decisió, arribin cada cop menys. I la Míriam, a qui no li he contat això del cinema i ella no ho sap però parlar amb ella m’ha curat una mica la cama, em diu que sí, que ens fem grans, que ens ho delata l’espill, que és un bocamoll, i mira que és puta, Maria, la vida, em diu. S’han de fer vermuts a la plaça i poca cosa més, que ves a saber quin dia exacte ja no estarem i vale, sí, quin greu, fatal, quin greu, però un dia la vida continuarà sense nosaltres i continuarà igualment. I jo li he dit: veritat que tu no penses en Einstein cada dia?
I a tu, meravellosa conseqüència, ja et vaig conèixer trista. Imagino que en alguna època se t’omplien les galtes de rialles i esclataves de rigorosa alegria. I no et pensis, que també m’agrades ara, eh, perquè la tristesa existeix igual que tu. Vestida d’un greu blavíssim, d’un blau gravíssim, i viu en un silenci brutal. La tristesa et deprimeix la llengua com ho fan els metges amb l’abaixallengües, amb una absoluta indiferència. Però saps què: a la tristesa se l’ha d’examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no la sabessis reconèixer.
