El perill és no fer preguntes

| 06/12/2014 a les 22:35h
Arxivat a: Biblioteca
M'he empassat amb devoció gremial el llibre «A Curious Career», de Lynn Barber, en què la periodista britànica de 70 anys repassa la seva llarga trajectòria com a entrevistadora atrevida i multipremiada. 

«De petita, tenia l'ambició d'arribar a ser alguna mena d'escriptora, probablement una novel·lista. Però ja llavors el meu hobby era ser tafanera. Era realment (per què ho dic en passat? encara ho sóc!) una tafanera excepcional. Volia entendre l'altra gent, saber què pensaven, què feien quan jo no era allà, com interactuaven amb les seves famílies, i com havien aconseguit ser els que eren.»
 
Abans de dedicar-se professionalment a fer preguntes, va aprendre per la via dura les conseqüències de no fer-ne. «Als setze anys, vaig conèixer un home molt més gran que jo que conduïa un esportiu vermell i que esdevindria el meu nòvio durant els pròxims dos anys. Com que amb ell intentava desesperadament semblar més sofisticada del que era, vaig renunciar a desplegar la meva tafaneria habitual. O sigui que no li vaig preguntar mai quants anys tenia, ni on vivia, ni com feia els diners (negociant amb talons sense fons era la resposta: motiu pel qual més endavant el van empresonar). I sobretot no li vaig preguntar, perquè no em va passar mai pel cap, si estava casat. Mentrestant ell provava de persuadir els meus pares perquè deixessin que m'hi casés en lloc d'anar-me'n a estudiar a Oxford. Els va convèncer, però per sort vaig descobrir a temps que tenia esposa i fills, i me'n vaig anar a Oxford mentre ell anava a la presó. Aquell episodi, recreat a la pel·lícula An Education, em va ensenyar el valor de la tafaneria i els perills de no fer preguntes.»
 
El primer dels molts famosos entrevistats per Lynn Barber («entrevisto estrelles perquè els lectors estan més interessats en les estrelles... i jo també») va ser Salvador Dalí, el 1969. L'entrevista es va allargar un dia, i un altre, i un altre, fins que Gala va decidir que la conversa ja havia durat prou.
 
«Vaig guanyar el meu primer British Press Award el 1986, i el segon l'any següent, cosa que em va confirmar que estava en el camí correcte. Periodistes més grans em donaven lliçons d'objectivitat i em deien que m'equivocava fent-me sortir a mi mateixa en els articles però, amb dos British Press Award al sac, vaig poder ignorar-los feliçment.»
 
N'hi ha que li pregunten per què continua fent entrevistes quan podria dedicar-se a coses més respectables com escriure llibres. «Ho veig com si li preguntessin a un bon cuiner per què continua fent-se el menjar quan es podria permetre anar a restaurants.» I encara ara li passa que de tant en tant li proposen que entrevisti persones que no sap qui són. «La meva reacció és dir que sí, i tot seguit m'aboco frenèticament al Google.»
 
Sóc una entrevistadora previsible: m'han vingut unes ganes boges d'entrevistar Lynn Barber.
 

Foto: bibblio.org

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut