Foto: Agustí Centelles/Europa Press.
La guerra també passa per als nens, encara que no vagin a lluitar. Això ho sabia el meu germà perquè el meu germà és més gran però no només això, també és més intel·ligent, i ho sé perquè sempre ho diu la mare, però la mare em sembla que no m’estima gaire i que diu les coses per fer-me la guitza, diu que sempre estic fent malifetes i potser té raó, però és que si no les faig m’avorreixo. La mare diu que quan hi ha guerra no hi ha temps per avorrir-se però hi ha molts moments que jo m’avorreixo, i l’altre dia el meu germà, que és més gran i més intel·ligent, va dir, així que t’avorreixes, i jo vaig fer que sí amb el cap, i em va agafar la mà i va dir, vine, i jo el vaig acompanyar i va dir, allà, i vam anar a un camp on abans hi havia l’escola, bé, l’escola encara hi és però ara ja no hi ha nens estudiant, i un lloc buit és igual com es digui, escola o com es digui, perquè si ha quedat buit no és res. Doncs allà on hi havia l’escola hi ha un camp i el meu germà m’hi va portar amb mala intenció, perquè sóc més petita i no sé res de les coses, no sé res de la vida, com em diu la mare, i vaig anar allà tan tranquil·la i un cop allà, vaig veure una cosa que em va fer por, com un cos, i el meu germà reia dient, allà-allà, i jo vaig fer que no amb el cap perquè volia tornar a casa, ben mirat, avorrir-se tampoc no és tan dolent, però el meu germà no em deixava anar la mà, i com que és més gran i té més força (i és més intel·ligent), no vaig poder desfer-me d’ell i ens hi vam apropar, i vaig decidir tancar els ulls perquè no pot obligar-me ningú a obrir-los, perquè que el meu germà sigui més intel·ligent no vol dir que jo sigui tonta del tot.
Érem allà, jo amb els ulls tancats i el meu germà dient coses lletges que no les diré perquè em fa no sé què repetir-les, i al final ja no podia tancar més els ulls perquè ho estava fent amb tanta força que veia coses blaves i vermelles i taronges, aquelles coses que veus a les parpelles però per dins, i m’estava marejant i vaig obrir els ulls però lentament, i entre les pestanyes vaig veure una cosa que era una persona però igual que l’escola no és una escola si no hi té a dintre nens estudiant, una persona no és una persona si no respira, i aquella persona no respirava així que no puc dir que fos una persona, però no sé què era, bé, sí que ho sé, era un mort, però em fa por dir aquesta paraula. Quan el vaig veure, vaig pensar que la mare tenia raó, no sabia res de la vida, i ara sí que ho sé, perquè sé que la vida no és per sempre, i això és saber molt, massa i tot. I el meu germà va dir, aquest ja no s’avorrirà més, i va començar a riure fort i més fort, i quan li vaig preguntar per què havia mort, em va dir que no havia mort, sinó que l’havien mort, que no és el mateix, i jo no sabia que un home podia fer això a un altre home, però es veu que a la guerra sí, i no vaig acabar d’entendre com és que una persona pot morir de mort, de matat, i deixar de ser una persona, ni com pot ser que un germà faci una cosa així, i la mare quan vam tornar va dir, així n’aprendràs, i tampoc entenc com pot ser que una mare digui les coses que diu.
