Arribaràs cansada a casa
després de treballar.
Obriràs lenta la porta
i et pesarà el dia a les mans.
Veuré com entres a la sala,
m’aixecaré i m’abraçaràs.
Caurem rient sense parlar-nos
al millor lloc d’aquell sofà.
A fora la fosca ens banyarà
i en una espurna de la pluja
esquitxarà tots aquells vidres
que més tard s’entelaran.
Mullarem de negre els gots
i beurem buscant el delit
més en els nostres cossos
que en els distants gots de vi.
Què hi ha, com ha anat el dia?
Tenia ganes de plegar.
Et regalo el sol per tu bonica
i l’abraçada em sorprendrà
M’has trucat, ha passat res?
Només volia dir-te: nosaltres.
Ja t’ho vaig dir: no passaran.
I em semblaràs més tendra que abans.
Naixerà de ple el nostre món
i et pintaré amb aquests dits
els llavis que en el dibuix no tens
per cuidar les nostres nits.
Just abans d’agafar el son
amagaré sota el coixí
alguna rosa groga
que ens salvi el tu i el mi.
M’estrenyeràs el nom amb força,
vull que sempre sigui així.
S’escaparà alguna promesa,
a mi més, ho sento aquí.
Ets tu. Sempre ho he vist tan clar.
Les gotes ja hauran parat.
Ja t’ho vaig dir, no passaran
i et fiaré el cel, la lluna i la mar.
Repicaran martells a l’obra
i xisclarà el despertador,
alguna cosa t’il·luminarà
serà el sol o la tardor.
Quedarà encara algun tirà
que vencerem amb la unitat.
Firmarem aquesta revolució:
dies i nits de guerra i d’amor.
Foto: Gemma Ventura
