Foto: Berta Villanueva
Té 32 anys i en fa vint que va començar a fer d’actriu. Això és un intent d’atrapar dues dècades de la trajectòria d’Aina Clotet (Barcelona, 1982) en una hora i mitja de conversa.
Estàs en plena promoció de la teva última pel·lícula, i jo vull que m’expliquis coses que no estiguis dient a tothom. Me’n sortiré?
Absolutament. M’agraden les entrevistes diferents, la portarem cap on necessitis. Els dies de promoció intensa són durs, perquè potser he de fer quinze entrevistes en un dia. Però, per la meva salut mental, intento trobar la veritat de cada moment.
T’agrada, la part de promocionar una pel·lícula?
Sempre m’agafa de nou. Em serveix per valorar la importància que la meva feina arribi a la gent, però m’esgota. A nivell energètic et buides molt.
És un peatge que paguen fins i tot els premis Nobels de literatura, i els actors amb Oscars de Hollywood.
Aquests dies penso molt en les actrius que són primeres figures internacionals. Arribo a casa supercansada i dic a la meva parella: «Però com s’ho fan? Com s’ho fa la Julia Roberts…?»
Rastres de sàndal vol ser una reflexió sobre la identitat. Qui és l’Aina Clotet?
Ostres, això es va sabent amb els anys. Al llarg de la vida ens anem trobant a nosaltres mateixos i, progressivament, ens anem plantejant qui som. Als 32 anys sóc una persona que es respecta més que abans, es cuida més, té més capacitat per valorar les petites coses, intenta ser menys dura amb si mateixa. M’estic fent gran i l’ambició se’m va col·locant en altres llocs. M’adono molt que la vida és un regal. Hi estem poca estona, per aquí. Val la pena que intentem fer feliços els qui tenim al voltant. Estic bastant carpe diem en el bon sentit.
L’escriptor i periodista Rafel Nadal em va dir que amb l’edat ha après a valorar les petites coses. Però ell té 60 anys. Tu estàs arribant a aquesta conclusió molt abans.
Sóc una iaia, he he. Faig una feina en què estic molt exposada. Sovint m’he matxacat molt per voler agradar. I arriba un moment que et dius «aquest camí l’he d’abandonar», és impossible agradar a tothom. Estic aprenent a relativitzar les pors i les crítiques.
Que no es pot agradar a tothom s’acaba aprenent, però tard.
Si et dediques a l’art, has d’estar obert a la sensibilitat dels altres. Però això també fa que t’afecti molt el que pensin els altres de tu. Les crítiques bones no me les escolto gaire, i en canvi a les dolentes m’hi quedo enganxada. L’Aina dels vint era molt així. Als trenta ho estic portant millor.
De fet, només ens hauria d’importar què pensa de nosaltres la gent que realment ens importa.
Això sempre m’ho diu el meu pare: no ofèn qui vol, sinó qui pot.
Però tenim tanta necessitat de ser estimats que voldríem que ens estimés fins i tot aquella gent que no ens estimarà mai de la vida.
És un desgast d’energia que no t’aporta res. Sempre arribo a la mateixa conclusió: ho he fet tan bé com he sabut, al màxim de les meves capacitats. Si no he arribat a més, demà ja intentaré fer-ho millor. La por de no agradar et fa perdre llibertat, i jo cada cop tinc més ganes de fer les coses des de l’estómac, sense cap mena de por. L’Anna Lizaran estava plena de força i de sinceritat. Segur que també li afectaven les crítiques, però transmetia honestedat perquè era honesta amb si mateixa. Jo vull arribar allà on era ella.
La teoria sembla fàcil, però la pràctica sol ser una altra història.
El més important és tenir un entorn ferm, sòlid. El que et protegeix és tenir una família i uns amics que et diguin el que pensen de veritat, però des de l’amor. No crec que hàgim de viure en cotó fluix: de les crítiques constructives en pots aprendre, si saps escoltar-les.
Tu n’has après, de les crítiques?
Sí. Quan el que et critiquen t’afecta, és perquè alguna cosa hi ha. Val la pena dedicar uns minuts a pensar-hi i a decidir com ho faràs la pròxima vegada. I després, passar pàgina.
El teu és un entorn sòlid?
Crec que sí. Em sento molt afortunada de tenir els pares i el germà que tinc. Són honestos i sincers. El meu germà és el meu millor amic, li confio les meves intimitats. De petits estàvem sempre com gat i gos, però de grans ens vam trobar. Sento que tinc una xarxa, que puc expressar-me i equivocar-me. Això no té preu.
Per què dius que ets dura amb tu mateixa?
Perquè m’exigeixo molt, segurament per imitació del que he vist a casa: gent que es lleva molt d’hora, que s’esforça molt… Vaig ser molt bona estudiant. M’ho feia jo sola, els pares més aviat em deien que no estudiés tant. Si escric un text, el reviso i el reviso i el reviso i no el donaria mai per bo.
A Rastres de sàndal, la Rosa Novell encarna la teva mare.
Em va fer molta il·lusió treballar amb ella. La Rosa i jo ens perseguíem des de feia anys i no havíem coincidit. Ella ja estava malalta, però ens va donar un exemple de superació. Va ser emocionant i difícil, perquè tens al davant una persona amb un valor humà brutal, i això fa que et qüestionis la vida.
El que et diré ara segur que no t’ho ha dit cap periodista: vaig escriure una novel·la juvenil inspirada en tu.
Què dius!?
De debò. La protagonista és una noia que fa d’actriu en una sèrie. El meu referent eres tu i Estació d’enllaç.
Que fort. Sense Estació d’enllaç no seria actriu. Hi vaig treballar dels 12 als 16 anys. Vaig tenir molta sort d’anar a parar justament a aquella sèrie. No sé si deixaria a una filla meva que fes el que vaig fer jo. Hauria pogut no tenir tanta sort. Els meus pares ho van acceptar perquè d’entrada eren només tretze capítols, però els va fer molta por.
Com hi vas anar a parar?
Quan tenia 11 anys, el meu germà i jo vam acompanyar el pare [el metge i investigador Bonaventura Clotet] a una entrevista a TV3. Llavors tot just estaven començant les sèries de producció pròpia. Ens van preguntar si ens agradava el teatre i vaig dir que no. Jo era molt tímida i vivia en un entorn del tot científic. Però el Pep Armengol se’ns va endur al meu germà i a mi, per distreure’ns, i ens van fer un càsting que algun dia m’agradaria recuperar. Al cap d’uns dies van trucar a la meva mare, que ni sabia que m’havien fet aquella prova, i vaig anar a un segon càsting. Eren tot nens, perquè buscaven un nen, però aquella nena rosseta que era jo els va quadrar per fer de filla de l’Arànega, i em van agafar.
A casa teva devien tenir un senyor dilema.
Vaig sentir que la mare ho explicava a l’àvia com si fos un drama. I a mi em va dir: «Mira, ha passat una cosa, no sabem què fer, tampoc et vull privar de viure aquesta experiència. Però pobra de tu que et tornis tonta o deixis d’estudiar». Vaig estudiar més que mai. Jo era una nena de notables, i a partir d’Estació d’enllaç vaig treure excel·lents sempre més. Va ser molt motivador: vaig descobrir la interpretació, vaig aprendre a aprofitar el temps i em vaig tornar hiperresponsable. Tornava al col·le per no perdre’m mitja hora de classe. No em podia permetre fer el gamberro: havia de demostrar a l’escola que rendia i havia de demostrar a la sèrie que rendia.
Dius que vas tenir sort. Per què?
Estació d’enllaç era una sèrie d’adults, feta per actors de teatre, molt cultes, que em van fer estimar la professió i alhora em feien valorar molt els estudis. El Josep Maria Pou, la Mercè Arànega, la Marta Angelat, el Carles Sales… La Laia Marull era la més propera a mi en edat, però era nou anys més gran. Si hagués estat rodejada de nens actors hi hauria hagut més risc, però allà no tenia ningú amb qui aliar-me. A l’escola Thau hi tenia les meves amigues, que segueixen sent les meves amigues i que mai em van tractar diferent que abans. I els meus pares ho seguien tot de molt a prop sense que jo ho notés gaire. Si Estació d’enllaç hagués estat una altra mena de sèrie, potser els pares m’haurien fet plegar.
A l’actriu de la meva novel·la li toca fer coses que encara no ha fet a la vida real. Això et va passar a tu?
Sí, i em vaig espantar. Jo era molt tímida i molt nena, tot i que duia una vida amb llibertats d’adulta. No vaig cremar etapes, vaig tenir un creixement tranquil, gens precoç. Si havia de portar la veu cantant en una escena de sexe, ho veia com un viatge enorme. Quan ja has viscut les coses, les veus d’una altra manera. Ara fer una escena sexual és el que menys m’importa.
La fama devia costar d’encaixar.
Era molt bèstia. Però viatjava bastant amb els pares, i comprovava que a una hora d’avió ningú em coneixia. La fama internacional sí que deu ser asfixiant. Els meus pares vigilaven que fos amable amb la gent que s’acostava a saludar-me. Em van inculcar valors que encara mantinc: si algú em para pel carrer, és perquè aprecia la meva feina. Tinc dies millors i pitjors, però em van ensenyar a ser educada amb el món.
I ara com la portes, la fama?
És un fenomen molt puntual: deixes de sortir per la tele i a l’acte et deixen de reconèixer. Jo vaig amb metro i ferrocarrils, agafo el transport públic amb una comoditat i una tranquil·litat increïbles. En aquella època potser era més exagerat perquè la gent no estava acostumada a veure actors d’aquí.
Un bon dia es va acabar d’Estació d’enllaç…
…i jo vaig deixar d’actuar. M’havia anat formant com a actriu (anava a l’escola de teatre Nancy Tuñón, vaig anar a Londres un estiu amb el director Philippe Gaulier), però encara no tenia clar què volia ser de gran. Vaig fer el batxillerat científic. No sabia si fer medicina, si fer telecos… i al final em vaig decidir per comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra.
La medicina t’atreia?
Molt. Als 25 anys vaig estar a punt de matricular-m’hi, però el pare em preguntava si de veritat m’hi dedicaria, i la cosa va quedar en res. La meva mare havia fet farmàcia i va estudiar medicina quan ja ens tenia a nosaltres. Si hi hagués una carrera de biologia o similar a la Universitat Oberta, la faria. Als actors ens sobra temps. Jo l’inverteixo escrivint o viatjant, però m’agradaria tornar a estudiar. I sí, crec que hauria estat feliç sent metge.
I fent de periodista, t’hi veies?
No. M’agradaven tant les ciències que, els primers dies a la facultat de comunicació, em preguntava on m’havia fotut. Però la carrera em va acabar agradant molt, em va donar una visió àmplia d’un món que jo coneixia només en part. I em va donar eines per escriure un guió, per exemple. He fet un parell de guions, i crec que n’aniré fent cada cop més. I després vaig prendre la decisió adulta de ser actriu. Em va semblar que la interpretació seria una manera de conèixer moltes disciplines i de coneixe’m a mi mateixa, i com que sempre m’ha interessat el creixement personal, vaig dir «m’hi fico». Vaig fer el càsting de Joves i em van agafar. També vaig començar la carrera d’història de l’art, estava enganxada a estudiar i treballar. La Laia Marull em deia que parés de fer les dues coses alhora.
Tots els actors dieu que sou tímids.
Tampoc és que sigui tan tímida, però no disfruto sent el centre d’atenció. Tinc una vis còmica, però de portes endins. No sóc el José Corbacho, per entendre’ns.
Has estat vivint a Los Angeles…
Sí, hi he estat un any. Neil LaBute em va animar a provar-ho. Jo li deia que no era famosa, que no sóc la Penélope Cruz, que a mi no em coneix ningú. Però el Neil em va dir que això als Estats Units els és igual, que ells valoren el talent, i que jo parlava bé l’anglès. Com que no havia fet cap Erasmus i com que encara no tenia fills, em vaig dir que potser sí que era el moment de marxar. I ha estat una experiència molt xula a molts nivells, he après moltes coses tant professionalment com personalment. Vaig trobar uns representants allà, vaig fer una obra de teatre, vaig crear un projecte de sèrie per internet amb la Tamara Arias, dirigida per la Susana Casares… I he descobert que sóc molt europea, he après a valorar la qualitat de vida que tenim aquí. No lluitaré a qualsevol preu per un paper als Estats Units.
Els americans tenen coses bones.
Boníssimes, sí. En sóc superdefensora. Jo no hauria fet mai Rastres de sàndal si no hagués estat a Los Angeles. Em va trucar la Maria Ripoll, desesperada perquè li havia caigut l’actriu de pare indi que havia de fer aquest paper, i em va dir que tenia la intuïció que el podria fer jo. Vaig flipar, és la cosa més estranya que m’han proposat mai. Llavors estava molt rossa, li vaig mentir i li vaig dir que no em funcionava la càmera perquè no ho pogués veure. Em va preguntar si tenia els ulls foscos, jo m’anava mirant en un mirall i no sabia què respondre. Em va dir que li enviés una foto meva amb els cabells negres i maquillada. Vivia amb una parella d’americans meravellosos, els ho vaig explicar pensant que se’n riurien i em van dir «of course you can». Em van dir que Ben Kingsley havia fet de Gandhi, que els actors es transformen. Em van concertar una hora amb una maquilladora de Hollywood Boulevard, em van dur a un lloc de perruques i em van fer la foto. Estats Units és la terra de les possibilitats, i allà la gent s’ajuda molt. El Neil em va presentar molta gent, com el Rodrigo García, el fill del García Márquez. Vull seguir anant als Estats Units, però per feina he d’estar més aquí.
Sembles bastant autèntica. Però vés a saber, com que no et conec i ets actriu…
…potser t’estic colant un gol. Intento ser bastant honesta, crec en la sinceritat amb un mateix. És difícil, perquè a vegades ens fem trampes a nosaltres mateixos. Amb el personatge de la Paula el trajecte era tan gran que vaig intentar ser honesta amb mi: si jo m’ho creia, aconseguiria que la gent fes el viatge al meu costat. Com a persona també intento fer les mínimes estratègies possibles.
Rastres de sàndal és una pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per dones.
Treballar amb un equip de dones va ser fantàstic, totes eren boníssimes. A l’Índia els va sobtar molt, perquè allà la dona sí que està del tot relegada a un paper secundari. Em sembla molt bé que l’Anna Soler-Pont faci discriminació positiva com a denúncia, però hi hauria d’haver una igualtat natural. Com a actriu ja sabia que hi ha més papers per a homes que per a dones, però no era conscient que els percentatges fossin tan bèsties. A mi m’agrada molt ser dona, no ho canviaria per res. No em considero feminista, però sóc absolutament defensora de la igualtat.
El feminisme defensa la igualtat, precisament.
Doncs sí que sóc feminista, és clar, tens raó. Però em sap greu que es parli de cinema de dones, quan no parlem de cinema d’homes. És estranyíssim que només una dona al llarg de la història hagi guanyat l’Oscar a la millor direcció. Ara bé, jo tinc com un imant i treballo amb moltes dones: la Judith Collell, la Patricia Ferreira, la Carol López, la Maria Ripoll…
Vols tenir fills aviat?
En tinc moltes ganes, no crec que trigui gaire. Ha de ser de les coses més maques de la vida.
El xoc més gran potser el tindràs quan siguis mare i t’adonis que les dones hem de renunciar a molt més que els homes, encara.
Vols dir que això no ha canviat? Crec que hi ha molts pares que també estan a primera línia de foc.
Ehem. Ja m’ho explicaràs.
Sí que és cert que líders polítiques com la Merkel tenen una actitud masculina. Sembla que si estàs a primera línia hagis de demostrar que ets com un tio. Però mira l’Angelina Jolie…
D’aquí a deu anys et veus més com a actriu-directora o com a actriu-guionista?
Tinc ganes de crear, de generar coses. Ser la directora d’orquestra em tempta, però em sento encara en procés de formació, encara estic creixent com a actriu. I escriure m’agrada molt.
Quins altres hobbies tens?
M’agrada esquiar, però no hi vaig mai. M’agrada molt la dansa, a l’estiu vaig estar al festival de dansa de Viena. M’agrada córrer. I m’agrada llegir, tot i que abans llegia més.
Has demanat llet de soja. Ets vegetariana?
No, menjo de tot. M’agraden molt els animals, seria feliç treballant amb animals. Si hi pensés gaire, m’hauria de fer vegetariana. En el futur potser tindrem capacitat de generar carn sense haver de matar animals.
El teu germà es va fer actor per imitació teva?
El Marc va estudiar direcció i administració d’empreses, treballava en màrqueting de vuit del matí a vuit del vespre, i veia que jo tenia temps lliure. És molt guapo, quan m’acompanyava a algun lloc sempre deien «aquest ens trauria feina a tots». Fins que als 27 anys es va plantejar fer-se actor. Va ser molt valent, ho va deixar tot. Un dia em vaig trobar el Jordi Frades, li vaig comentar que el meu germà feia teatre i el va agafar per a El cor de la ciutat. Des de llavors no ha parat. Té una actitud supersana: es veu a si mateix com un producte, i es mira amb distància les crítiques, les opinions dels altres… Li va molt bé.
Que dos fills d’un investigador de la sida siguin actors és… curiós.
Al meu pare li encanta la cultura i l’art i la comunicació. Recordo haver tingut converses amb ell en què li deia que la seva feina era molt útil i la meva, no. Era ell qui m’havia de convèncer que la interpretació també és molt útil. Em deia que els actors ens fan sentir acompanyats perquè expressen coses que nosaltres ens quedem a dins, i que tots necessitem que ens facin riure i plorar.
Com veus el procés sobiranista?
El veig molt bé i molt necessari, estem fent un camí emocionant. És com si fóssim dins d’una sèrie americana d’acció, cada dia hi ha un capítol nou i no saps on et portarà. Més enllà de la independència sí o no, això és una defensa de la democràcia i dels drets socials.
Viatges sovint a Madrid. Has hagut d’explicar el procés català moltes vegades?
Sí, moltes. Hi ha persones amb les quals pots tenir una conversa i n’hi ha que ja veus que no hi estan predisposades. La gent de fora que ha estat educada en la pluralitat mental ens comprèn perfectament, però els que s’han criat amb un pensament més central no ens acaben d’entendre, perquè no han fet l’exercici interpretatiu i generós de posar-se en la pell de l’altre.
Et vindria de gust haver d’interpretar un personatge ideològicament molt diferent de tu?
Sí, seria un repte. La interpretació et permet mirar el món amb moltes ulleres diferents, i et fa més tolerant. Un actor ha de poder posar-se en la pell d’un nazi o d’un psicòpata, i mirar d’entendre per què fa el que fa.
Dels personatges que has fet, quins t’han marcat més?
Tots t’obren una mica el cap, perquè t’obliguen a entrar en universos diferents del teu. Amb Elisa K vaig aprendre molt, em vaig ficar dins l’univers terrorífic dels abusos sexuals. Quina pena que a vegades no ens atrevim a donar la cara per por del què diran, quan fer-ho seria un gran ajut social.
Què has après de la Paula de Rastres de sàndal?
M’ha permès entrar en el món de l’adopció, que és un univers gegant de segones oportunitats. I el recorregut del personatge és molt interessant. Té punts de contacte amb el personatge d’Elisa K: són persones amb una vida construïda que se’ls desmunta de cop, perquè descobreixen que els fonaments de la seva vida són uns altres. Al principi de l’entrevista m’has preguntat quina és la meva identitat. No et puc dir «sóc així i punt». Estic en construcció.
