Foto: Luc Mercells
Tenia nou anys i recitava L’albatros, dreta, davant tota la classe amb la mirada atenta d’un home gran, molt gran i amb barba, que assegut al meu costat era més alt que jo. Jordi Sarsanedas. Què més puc dir? Souvent, pour s’amuser, les homes d’équipage, prennent des albatros, vastes oiseaux des mers… I ell amb una veu greu i amb tota la seva força em corregia la dicció i l’entonació. I jo repetia. I així durant setmanes. Sí, vaig ser deixeble de Jordi Sarsanedas. Ens ensenyava literatura francesa del segle XIX i a alguns, teatre. Aleshores, durant aquells anys, per a mi era un senyor enorme, amb una veu preciosa i que quan parlava en català pronunciava la ve baixa. Però sobretot era algú que em va fer estimar tot allò que fèiem. Baudelaire per a mi sempre serà ell.
No fa gaire vaig tornar a veure la Virginia. Quant temps fa que ens coneixem? 30, 35 anys? Aviat es jubilarà, m’explica. Recordo que venia a classe embarassada i recordo que parlàvem de l’embaràs, el meu, ara fa tretze anys. Recordo els seus dictats sempre protagonitzats per un nen, Max.
Ens uneixen els mateixos records al llarg de gairebé tota la nostra vida. Són moments que no tenen res a veure amb la literatura, vull dir que, si ens hem anat retrobant aquests anys, és perquè aviat vam oblidar que ella era la mestra i jo l’alumna i que l’assignatura era la literatura.
La literatura era l’excusa. Ella hauria estat una mestra enlluernadora explicant qualsevol matèria, però les paraules, les frases, els textos li permetien jugar. És una juganera, la Virginia. Ho ha estat sempre. Les coses només es poden explicar de manera indirecta, amagant, és a dir, jugant. A la Virginia l’he vist sovint jugar amb la vida. Hi juga seriosament. S’enfada amb una frase que fa somriure. Amb els fills ja grans, m’explicava que al vespre tornava a casa cansada de treballar tot el dia i allà se’ls trobava amb el pare i un tiet escarxofats al sofà, mirant la tele. Farta d’aquesta barra constitutivament masculina els deixava anar: Què? No hi ha ambient de sopar?
Aquest punt d’equilibri entre la bronca i la broma defineix molt bé la meva amiga, la meva antiga mestra de literatura. Dir les coses amb gràcia, saber-les dir amb contundència i enginy, suposo que aquesta seria una definició acceptable de literatura. I llegir. La Virginia i jo som dues lectores compulsives. Llegim perquè ens hi va la vida.
No fa gaire vaig tornar a veure la Virginia i va ser a la presentació d’un llibre estimat i especial que he editat, El dol és aquesta cosa amb ales. Allà era la Virginia, entre el públic, sentint-me parlar. Vam escoltar les dues l’autor, Max Porter, un londinenc alt i tendre. Llavors ella va alçar la mà i va parlar. Ho va fer amb entusiasme, amb passió. I mentre l’escoltava sentia que el seu entusiasme era el mateix de fa trenta anys, de tot aquest temps, era el seu entusiasme que des de llavors és el nostre. Quina altra cosa ha de fer un bon mestre?
A banda de la Virginia Camino i del Jordi Sarsanedas, he tingut aquí i allà altres mestres de literatura que vull recordar, que m’han marcat, que he admirat i admiro. Ricardo Sánchez, Teresa Freixas, Isidre Grau, Constantino Bértolo, Kath Burlingson, Josep Lluís Badal o Javier Aparicio a qui estimo especialment.
Tenia jo llavors setze anys i vaig atrevir-me a quedar amb un dels meus professors, el de literatura justament, que només tenia sis o set anys més que jo. A mi aleshores em semblava molt més gran. Era l’Aparicio i si jo vaig ser agosarada, ell encara ho va ser més perquè un vespre em va dur al Born que llavors, en la Barcelona pre-olímpica, era un barri fosc i canalla. I em va descobrir els mojitos. No sé si vam parlar gaire de literatura, potser sí. Segur que sí, amb el Javier sempre parlem de literatura, art o vida. També de música. Recordo que la seva actitud a classe era delicada, meticulosa, perfeccionista. En les seves mans, la literatura semblava un mecanisme preciós i precís. Entrava a classe amb un misteriós maletí de cuir, dient que venia de l’agència. Quina agència? El seu posat cartesià el feia més misteriós, estimulava la nostra curiositat. Treballa per al Govern? És un espia? Quina mena d’activitat oficial i discreta pot fer un entès en literatura? Després d’aquella professora apassionada que feia tots els dictats amb un protagonista Max i el senyor amb barba de L’albatros, ara teníem un jove que ens arribava de l’agència.
Aquell dia al Born se’ns va fer tard, molt tard, i es va posar a ploure. No podíem tornar a casa i no sé com, el meu pare va saber que jo havia sortit de nit amb un professor. Preocupat i disposat a tot, va remoure cel i terra. També ell era professor llavors i sabia perfectament que hi ha jocs als quals no és lícit jugar amb una alumna. Dit d’una manera més simple: el volia matar.
Fa quinze anys, el Javier em va trucar un dia per quedar. Em volia proposar que fes classes en el seu prestigiós màster d’edició de la Pompeu Fabra, segurament un dels millors del món. Em va recordar aquella nit de molts anys abans oferint-se, finalment, a encarar el tràngol de parlar amb el meu pare i fer les paus. Vam riure. Fa quinze anys que sóc feliç en aquest màster.
El Javier m’ha acompanyat en moments professionals durs perquè, jo des de les empreses i ell des de la universitat, hem anat fent carreres paral·leles, sempre buscant-hi coincidències. Ell és un lluitador, en tants aspectes. Lluitadors, treballadors, apassionats del que fem, supervivents, són atributs que ens uneixen. Un dia em va dir “a les persones ens defineixen no tant els amics, com els enemics”. No és cap lliçó literària, però és una frase que cura. La literatura és la vida. I el Javier, la Virginia i el Jordi són també la meva vida. I saber que existeixen m’ajuda a resistir en un món sovint sense sentit. Per cert, Javier, quina era aquella agència misteriosa on treballaves?
La literatura i els seus mestres són la vida. No permetem que ens privin d’aquesta vida. No permetem que als nostres joves els robin literatura. La poesia ens fa persones. I els seus mestres ens ajuden a estimar. Jo no seria qui sóc sense el Jordi, la Virginia i el Javier. Desitjo que els nostres fills tinguin els seus Jordis, Virginies i Javiers… Gràcies.
Iolanda Batallé
escriptora, editora i fundadora de :Rata_
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
