Coses així

Les paraules que no he escrit

També sóc en algun racó de mi tot allò que hauria pogut ser i de moment no

| 11/02/2017 a les 13:32h
Especial: Coses així
Arxivat a: Cambres pròpies, coses així

Foto: Dia


Sóc els camins que he escollit, no els camins que he descartat. Ho afirma l'admirada Sònia Moll en un article esplèndid. I després de llegir-lo i d'aplaudir, digueu-me contradictòria, assajo de definir-me des de la mancança. Des d'allò que no sóc.
 
Perquè sí, suposo que sóc bastant el que he triat ser i faig bastant el que he triat fer, i quina sort que tinc de poder escriure això. Però també sóc en algun racó de mi tot allò que hauria pogut ser i de moment no.
 
Sóc l'estudiant d'enginyeria de no-recordo-què que va quedar reduïda a la creueta de la segona opció, malgrat que havia fet ciències pures fins a COU. La futura neuròloga que no va estudiar medicina perquè es pensava que era hipocondríaca. Sóc els amics que no vaig fer a la facultat de periodisme perquè em vaig trobar compaginant la carrera amb una feina d'adulta en un diari.
 
Sóc la tesi que no vaig redactar perquè, havent acabat els cursos de doctorat, vaig decidir ser novel·la. Sóc els barris estrangers que no he trepitjat. Sóc les classes a la universitat que ja no imparteixo, ara que tindria coses per ensenyar. Sóc la segona filla que no he tingut.
 
Em costa descartar camins. Deixo portes entreobertes perquè no se sap mai, potser demà. M'entesto a veure el que no sóc o el que no faig com una possibilitat ni que sigui remota d'arribar a conjugar el ser o el fer. No m'havia pintat mai les ungles (com vols que em pinti les ungles, amb aquests dits tan lletjos) i fa quatre setmanes que les duc de color blau (no és un esmalt qualsevol, és la força que em cal). Frego el mig segle però de tant en tant calculo seriosament, i més des que em van dir que la hipocondria no era jo, si tindria sentit posar-me a estudiar medicina.
 
I les paraules que encara no he escrit em defineixen del tot: m'ajuden com cap altra cosa a mantenir-me viva.
 

COMENTARIS

Camins...
Imma Vila, 12/02/2017 a les 22:05
+6
-0
Bonica definicio de tu mateixa Eva...no es facil autodibuixar-se i tanmateix quan ho fem sempre es te la sensacio que ens deixem alguna cosa...
El temps passa molt depresa, i encara hi ha molt per flairar...
De vegades es millor sortir del cami i agafar trencalls...
Alè de vida
Alè de vida, 16/02/2017 a les 17:49
+0
-0
Un article ple d sentiments i d vida. Ens animes a continuar a ser vitals a no rendir nos. Gràcies Eva i gràcies tb a la Sònia
Carme

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida