Foto: Diego Hernández
No sóc mai allà on sóc.
No sé fer les coses i prou, deixar que passin al seu
ritme, fer només allò que em toca. Sempre estic
insistint i preguntant, perquè he d’entendre què passa,
què opinen els altres, què penso, què sento, si ho estic
fent d’acord amb allò que s’esperava.
És una tortura.
Em sembla que m’estic perdent la vida.
Sóc a tot arreu menys allà on representa que sóc.
Que em parlen: no els escolto. Que m’escolten: parlo
sense comprendre què dic realment. Que vaig amb
tren: decideixo què faré a casa. Que sóc a casa:
decideixo què faré al tren. Que estic amb els amics: penso
en quan estigui sola. Que estic sola: penso en quan
estigui amb els amics.
Ho vull tot i em dolc de tot.
No sóc mai allà on sóc. I sóc tan lluny que no recordo
d’on venia i per què corria tant.
M’havien dit intel·ligent, però a mi em sembla
que m’estic perdent la vida.
Amor total
© Laia Noguera i Clofent
© La Carúa poesia-Tanit, 2016
