Foto: ArTeTeTrA
Ara de grans sí que compartim el gust per l’absurd i generar situacions mentals extremes de desori conceptual que fan posar molt nerviós el papà, però pel que explicava la baba d’ella de petita, de petites no compartíem res. La mamà i jo, que de nenes érem tan diferents.
La baba sempre explicava que feina tenia a fer-li regals quan treia bones notes, que mai no volia res, no com tu, que sempre ho vols tot. Que quan anaven de viatge amb l’avi, portessin el que li portessin no ho treia de la capsa i com el braç de santa Teresa romania incorrupte a la tauleta de nit o on fos. Que cada setmana li donaven una barra de pega dolça i ella se’n feia set trossets i els ficava en una capseta de fusta i cada nit, abans d’anar a dormir, se’n menjava un asseguda a la vora del llit i fins que no se l’acabava no s’estirava. Que li regalaven un TBO Extra el primer dia de vacances d’estiu i feia tantes particions de pàgines com dies hi hagués de festa i cada dia es llegia el plec que toqués fins al setembre. Ni més ni menys. I de l’horòscop és balança. I a l’escola la distingien per dur l’uniforme més net i ben planxat. Ta mare quedava bé amb tothom sempre, assenyalava la baba quan jo desafiava les lleis de la conducta social per passiva més que per activa. La teva mare això no ho feia mai i la teva mare i la teva mare.
La mamà en general sempre m’ha caigut molt bé. De fet, és tan brillant i ràpida que de vegades m’agradaria tenir diners per muntar una productora i dissenyar-li un late show estrany. Però si penso en tot el que la baba deia d’ella de bo i de mi de dolent, ella molt i jo gens, i al revés, i sempre equilibrada i mesurada i jo, sembla mentida que siguis filla seva, doncs encara trobo estrany com he sortit tan bé.
I la cosa és que a mi m’agradava molt, saber-ne coses, d’ella, perquè era la manera d’aprendre a ser normal. A casa i a l’Avet –l’escola–, ser normal sempre havia estat la fita. I la mamà era normalíssima. Que baixi Freud i ho vegi. Esclar: no way. D’entrada, jo era llenguda. Ser llenguda era moltes coses alhora, i totes dolentes. Tot i que vist en perspectiva, abans, ser llenguda podia anar des de tenir una opinió –més o menys crítica– fins a coses molt grosses que jo no hauria fet mai, com dir a una persona gran calla tu. També era malcreienta, perquè quan opinava seguia opinant, i cada paraula que deia m’allunyava més i més de tenir una vida funcional en la meva comunitat. Fins que suposo que vaig callar.
Jo em mirava les nenes que els deien fes això, i o bé ho feien i callaven o bé deien no vull fer-ho –o pitjor, fes-ho tu–. Totes dues posades en escena em cridaven l’atenció. La primera, per normal, i l’altra, per Pippi Långstrump. Però no em trobava còmoda en cap de les dues, tot i que aspirava, algun dia, a ser com la mamà, i la mamà mai no hauria no fet bondat.
Així, vaig trobar refugi en el diàleg interior. Molt llaminer, tot plegat. Dins el meu cap no em solia fer callar, podia dir fins i tot paraules dels grans –recordo el dia que una mestra de l’Avet em va escarnir davant de tota la classe perquè vaig fer servir la paraula generalització– i no passava res. I el millor: des de fora semblava normal.
Potser per ser normal era massa inactiva, però en la normalitat, sempre val més que falti que no que sobri. I no em relacionava amb altres nenes, però és que és molt tímida. Potser per ser normal estava una mica trista, però ja se sap, no és que estigui trista, està dèbil, té l’anèmia i aquestes angines cada dos per tres que la deixen esterrecada, i tan prima i pàl·lida, pobreta.
I així se’m van anar justificant les conductes antisocials fins a l’infinit, i així em vaig anar fent d’endins cap enfora, perquè d’enfora cap endins ja se sabia que havia de ser com la mamà.
1
0
