S’obre la bata de seda blanca i la deixa caure als peus descalços, sobre el marbre blanc, que reflecteix el seu cos nu. S’estira al sofà blanc. Respira en calma. Entre les parpelles mig ensopides entreveu sobre la barra de la cuina l’avenç del cargol febrós que va trobar a l’enciam i que va assegurar-se d’endinsar al fons de les escombraries.
S’adorm, i dorm com mai.
Somia un blanc desenfocat i gèlid.
Es desperta de cop en sentir que el cargol li llepa l’interior d’una cuixa. Una línia molla, brillant, incandescent, la recorre des de l’ungla del dit gros del peu, pintada de blanc. Vol cridar, fer un cop, saltar, escopir, arrencar el cos bavós i roent del seu cos net i sec i glaçat, però se li ha aturat el cor per uns segons. No respira.
Espera immòbil. Tanca els ulls.
El sent entre els seus llavis, ardorós, obrint-se pas, endins.
Garratibada, aixeca les parelles i gira en sec els glòbuls oculars cap al rellotge de paret, d’esfera blanca. Les dotze i vint-i-sis.
«Les autoritats demanen a la població qualsevol pista sobre el parador de la Neus Blanch, mestra d’una de les escoles de la Vila de Dalt, on fou vista per darrer cop durant la tarda anterior al punt àlgid de l’onada de fred, fa quatre dies. A casa seva la policia ho ha trobat tot en ordre, excepte per una bata a terra i un estrany toll al voltant del sofà.»
Muriel Villanueva
