A instàncies del magnat de la premsa William Randolph Hearst, Elzie Crisler Segar –un dibuixant de còmics jove i estrany, tan estrany com Alfred Jarry– va fundar el 1919 una daily comic strip on perpetrar la sàtira social més aguda amb pretensions teatrals: Thimble Theatre. Una sèrie de personatges absurds i inquietants, la família Oyl, hi desfilaven cada dia amb l’única intenció de sobreviure a l’Amèrica salvatge de començament de segle. Una família, com tantes altres, que salvava situacions amb poca destresa i amb humor corrosiu, i que feia les mil delícies dels lectors de diari. Les tires eren autoconclusives, com la majoria de les que l’acompanyaven en el paper precari dels diaris del moment. Incloïen un gag que començava i acaba en cinc o sis vinyetes, però, llegides seguides, lligaven històries molt més llargues, que després permetien recopilar-les en episodis com un serial. Aquelles historietes avui dia resulten estranyes, cruels, aspres i fascinants. Recorden les primeres pel·lícules dels germans Marx, quan els guionistes, abans d’Una nit a l’òpera, cosien deliris amb poc ordre i tot el desconcert del món. Thimble Theatre era teatre radical del bo. Marcat per l’absurditat que acompanyava la gent més humil en la pugna per sobreviure. Maldat i ingenuïtat s’hi intercalen. La immoralitat o la amoralitat més radical i inconscient defineixen les reaccions d’un personatges “sense compassió ni consciència”, com els defineix Jules Feiffer.
La colla dels Oyl van anar guanyant adeptes durant una dècada. Fins que el 10 de setembre de 1928 Segar va fer aparèixer en la sèrie Bernice, una au femella de la família de les Whiffis que l’oncle Lubry va portar d’Àfrica a la família. L’ocellot, capritxós, màgic i escapista, com Houdini, donava sort i poders sobrenaturals a tot aquell que li tustés el cap. I aquí va arribar Popeye, un mariner de pipa eterna, tort, amb un ull salvat que li va donar el nom. El 17 de gener de 1929 Popeye va irrompre en la tira i pocs dies més tard va fregar obsessivament el cap de Bernice, una maniobra insensata que li va donar una força extraordinària. El nou personatge de Segar reunia uns elements que el van fer ràpidament estimat entre la parròquia lectora de la sèrie: primari, analfabet –parlava en un argot incomprensible–, fort i generós, com un bon salvatge. La seua manera de concebre la justícia il·lusionava i enganxava aquells que patien les conseqüències de la injustícia de viure en aquell temps i aquell lloc.
Popeye, icona popular
Amb el temps, poc de temps, Popeye es va convertir en el nòvio d’Olive Oyl i amb el temps també els personatges de la família es van anar diluint fins a desaparèixer. I Popeye va anar guanyant protagonisme malgrat el desconcert inicial de Segar, que va necessitar que l’editor Hearst li fes veure que havia trobat una mina d’or. La van trobar tots dos, en aquell infern del 29, perquè més i més diaris van demanar la tira de Thimble Teatre, que finalment va ser coneguda únicament amb el nom del seu protagonista, una de les grans icones de la cultura popular nord-americana –mundial, per tant– del segle XX.
Popeye es va anar civilitzant només en part, és cert, però mai es va redimir. Segar era un filòsof de barri que es guanyava la vida a còpia de punyades, com el seu personatge. L’humor descarnat, la sàtira del poder, la crítica cruel als poderosos, la vitalitat i el reflex d’una societat on els pobres només sobrevivien si sabien marcar bé les cartes no van abandonar mai la sèrie. No és estrany que els seus lectors, tan humils i espavilats com les criatures estranyes que els feien riure, li fossin fidels fins a la desaparició de Segar, que va morir només deu anys més tard: el 1938. Abans, però, per les tires del Thimble Theatre van aparèixer unes altres penyores que la sempre insatisfeta imaginació del seu creador va definir amb saviesa com a prototipus socials: la Bruixa Marina, Wimpy –conegut a Espanya amb el nom idiota de Pilón–, Swee’Pea, Bluto o Pappy.
Tot això se sabia fins a la dècada dels trenta, però els anys ho van esborrar. Popeye va arribar primerament al cinema el 1933 de la mà dels germans Fleischer i després va ser humiliat per la televisió des de 1960. Els curts de Hanna-Barbera a partir de 1978 van fer més mal al personatge que la leucèmia al seu creador. Les històries es van ensucrar fins a la diabetis cerebral. Va ser al cinema on algun geni del guió va decidir que Popeye es feia fort gràcies al consum d’espinacs, en un moment en què un informe científic alemany va confondre les propietats fèrriques del producte. Els espinacs van permetre més tard als insolvents responsables de la versió televisiva del personatge reduir-ne la gràcia fins a la insolvència. Cada esquetx començava amb una brega amb Brutus –el Bluto original– que el mariner resolia satisfactòriament al final i sempre al límit gràcies a la ingesta de verdura. Quina gràcia! Res no perdurava d’aquelles criatures malgirbades i endimoniades de Thimble Theatre. Encara sort que ningú es va empescar rescatar-ne el nom.
Els qui vulguin recuperar la família Oyl i el mariner de l’ull viu com Déu els va crear ara en tenen l’oportunitat. Fantagraphics Books n’ha editat tant les tires diàries com les pàgines dominicals en una edició exemplar que consta de sis volums. Des de la daily del 10 de setembre de 1928 fins a la darrera que va dibuixar Elzie Crisler Segar. N’hi ha una versió en castellà. Planeta d’Agostini va començar a distribuir-la però es va cansar aviat, al segon lliurament. Segurament per la falta de resposta d’un públic que no sap què es perd i que es perd. Ediciones Kraken n’ha recollit el testimoni i s’ha arriscat a publicar el tercer volum de la sèrie. Només en falten tres. Ànims! Però l’autèntic Popeye s’ha de gaudir en anglès, un idioma que el mariner converteix en un argot tendrament infecte.
Per acabar d’arrodonir la festa, també Kraken ha publicat el primer volum de la sèrie que The Library of American Comics ha dedicat al Popeye de Bobby London (n’ha editat dos dins ara). La sèrie original va anar caient de grapa en grapa fins a l’etapa més llarga i somorta que va dibuixar Bud Sagendorf amb guions propis. L’agonia es va allargar entre 1958 i 1986. Popeye ja no era res. El 1988 Sagendorf va decidir mig jubilar-se, gràcies als déus, i va comunicar als responsables de la sèrie que només allargaria la tristor en la pàgina dominical. La King Features Syndicate va prendre una decisió sàvia i va confiar les tires diàries de la criatura de Segar a un irreverent del còmic alternatiu. Un dibuixant i guionista que coneix i s’estima els còmics clàssics: Bobby London. Amant igualment, com el creador de Popeye, del cinema i la comèdia clàssica. Sis anys va tardar el nou dibuixant i guionista a partir peres amb l’editor, però, mentrestant i almenys, Popeye va ressuscitar. És impossible igualar el geni de Segar, però London va aconseguir restablir-ne una part i traspassar-la a la realitat actual. Tots els personatges de Segar reviuen la maldat generosa que els van caracteritzar adequada als nous temps. No és fàcil afirmar de manera categòrica de Bobby London se’n va sortir, però paga la pena seguir-ne l’experiment.
Primera aparició de Popeye, el 1929.
