Tast editorial

La ciutat i la casa

Hi penso sovint, en aquella habitació, amb enyor, perquè també s’enyoren els llocs que hem odiat

El meu ofici

| 21/02/2017 a les 05:22h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
"Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix", diu Natalia Ginzburg. L'autora explica a La ciutat i la casa la història de Giuseppe, que als cinquanta anys es ven la casa i deixa Roma per anar-se'n als Estats Units a viure amb el seu germà Ferruccio. Arran d'aquesta decisió es desplega el format epistolar de la novel·la. El protagonista es carteja amb la colla i la família que deixa a Itàlia. Es refugia rere les cartes i, amb un estil sec i líric, els diu tot allò que no s'ha atrvit a dir mai.

La correspondència teixeix un esplèndid retaule de la vida privada, una crònica detallada de les relacions humanes i els canvis del tombant del segle XX. Amics i parents es despullen de complexos per sincerar-se i explicar-se honestament. És una reflexió sobre un nou model de vida, la sensació que tot allò en què creies passa a un segon pla, que les prioritats canvien. La desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, l'absència de la figura paterna. Cadascú pertany al lloc on se sent bé, on es troba amb un mateix. 

Llegim les dues primeres cartes de la novel·la de Natalia Ginzburg, en la traducció de Meritxell Cucurella-Jorba i publicada per Club Editor.
 

Foto: Jens Schott Knudsen

 

De Giuseppe a Ferruccio

Roma, 15 d’octubre
 

Estimat Ferruccio,
 
Aquest matí he comprat el bitllet. Marxo el 30 de novembre, d’aquí a un mes i mig. Fa una setmana que vaig enviar els meus tres baguls. A dins hi ha llibres, vestits i camises. Quan arribin, truca’m. Sé prou bé que en comptes de cartes prefereixes el telèfon. Jo, al revés.
 
Estic molt content de marxar. Estic molt content de tornar-te a veure. En els últims temps la vida aquí se m’havia fet difícil. M’hi ofegava. D’ençà que he decidit venir a casa teva, que torno a respirar.
 
Però també em sap greu marxar. Penso que m’enyoraré d’algunes persones i d’alguns llocs als quals estic molt lligat. No crec que faci noves amistats. Amb els anys m’he tornat més aviat solitari. Aquí hi tenia alguns amics, no gaires, i els trobaré a faltar. Però bé s’ha de patir per alguna cosa. Tindré la teva companyia i serà molt per a mi. T’aprecio molt, ja ho saps, i t’he trobat molt a faltar, durant tots aquests anys. Les teves visites eren escadusseres i breus. M’agradava que vinguessis, sí, però alhora em posava trist, perquè la visita era breu i perquè sempre patia per si t’avorries, sempre patia per si trobaves que la meva companyia era poc per a tu.
 
Sovint em demano si estàs content que vingui. Vas ser tu qui em va dir de venir, sí, però en algun moment dubto de si te n’has penedit. Però a aquestes alçades, si te n’has penedit, ja està fet. Tinc el bitllet i de marxar, marxo. Econòmicament, miraré de no ser-te cap càrrega.
 
Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l’aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent. Ja sé que aquestes coses t’irriten, però així ho sento i vull que ho sàpigues.
 
El meu fill no el trobaré a faltar perquè no el veig mai. Una abraçada,
 
Giuseppe



De Giuseppe a Lucrezia

Roma, 20 d'octubre


Estimada Lucrezia meva,

No ens veurem més. Em sembla que ahir va ser l’últim cop. Et vaig dir que potser vindria a Monte Fermo dissabte que ve, però em sembla que no vindré. Ahir a la nit, mentre sortíem, vaig aixecar els ulls per veure bé Les Margarides i vaig pensar que mirava aquella casa per últim cop. No crec que vingui a veure-us, ja. I no crec que tu vinguis a Roma. No té sentit. I no vinguis per mi. Ahir em vaig acomiadar de tu, i no m’agrada dir adéu dues vegades. No em truquis, que jo tampoc no et trucaré. No vull la teva veu, ni vull que tu tinguis la meva. Prefereixo aquest tros de paper.

Em vas dir que vindries a veure’m a Amèrica. Però no ho crec. Des que et conec que no t’he vist mai fer grans viatges. L’única cosa que t’he vist fer, en tots aquests anys, ha estat pujar de tant en tant al teu Volkswagen atrotinat, que fa pudor de gos mullat, per anar al mercat de Pianura. O sigui que l’últim cop que t’hauré vist serà ahir, a l’estació de Pianura. Duies aquella jaqueta de llana blanca que té el pèl llarg, amb tot de camells brodats a la vora, i uns pantalons blancs una mica brutots, els cabells agafats en una cua que et penjava pel coll, i t’estaves recolzada a la paret. Així et recordo. Estaves molt pàl·lida. Però tu sempre estàs pàl·lida. Quan el tren ja arribava, el Piero va dir, ¿per què no agafes l’altre, el que surt d’aquí a una hora? Em cau bé, el Piero. Vaig treure el cap per la finestra i us vaig veure tots tres: tu, el Piero, la Serena. El Piero portava la seva bufanda vermella. La Serena menjava pa amb formatge. Tu t’estaves recolzada a la paret. Així us recordo. La dolçor i la feixuguesa del Piero. Els seus cabells arrissats i rossos, sempre una mica suats, encara que faci fred. La Serena amb tot de molletes de pa al jersei. Tu, tan alta, la teva pal·lidesa, la cua negra penjant-te pel coll, les mans a les butxaques.

Aquests dies, abans de marxar, tinc moltes coses a fer. M’he de comprar camises, un vestit d’hivern i un abric. A Amèrica tot és car. El meu germà diu que tot és car. Després he de buidar el pis. No de mobles, sinó de tot allò que no serveixi a ningú: papers vells, cartes velles, cassoles velles, robota vella. No de mobles, perquè, com ja saps, els Lanzara el compren amb mobles i tot. La Roberta diu que m’ho he venut per un tros de pa. Però ja saps com és, la Roberta. Per a cada cosa troba un nom, una dignitat i un preu. Aquests dies ens veiem molt, amb la Roberta. Puja i m’ajuda a buidar calaixos. Segons ella, ha estat una gran bestiesa vendre el pis. No venguis mai les quatre parets, mai. Les quatre parets s’han de tenir ben agafades. A ella, pel seu pis, que és ben bé sota el meu i gairebé idèntic, li van oferir una morterada, que ella va refusar perquè ni en somnis se’l trauria de sobre. Però ¿per què els Lanzara en paguen tan poc? Estimat Giuseppe, em diu, els Lanzara t’han pres el pèl. ¿I com t’ho faràs si un dia et passa pel cap tornar? Li responc que no crec que em passi pel cap. I xerrant xerrant anem buidant calaixos. De tant en tant mirem fotos dels parents i de quan érem petits, ella, el Ferruccio i jo, a la platja i a la neu.

"¿Per què te’n vas a Amèrica?", em va demanar l’altre dia el Piero mentre passejàvem pel bosc. Normalment, quan m’ho demanen, responc sempre les mateixes coses. No tinc diners. M’he cansat d’escriure articles per als diaris. Els diaris em fan fàstic. El meu germà, a Princeton, coneix molta gent. Ensenya biologia a la universitat i és molt apreciat. Hi viu des de fa molts anys. Em trobarà feina, ja se n’ha informat. Faré classes d’italià a qualsevol escola. A Amèrica els professors estan ben pagats. A més, el meu germà va bé de diners. No espero que em mantingui del tot, però parcialment, sí. M’ocuparé de la casa i faré el menjar. Amb les feines de casa me’n surto bé i faig via, ja ho saps. Tinc ganes de viure a Princeton, una ciutat petitíssima, que no he vist mai però que m’imagino, perquè el meu germà me n’ha parlat molt. Tinc ganes de viure en una ciutat petitíssima d’Amèrica. No he vist mai Amèrica, i ara la veuré. A Princeton aniré a la biblioteca. Allí hi ha moltes biblioteques. Per fi em cultivaré. Tindré pau per treballar i estudiar, i no demano res més. D’aquesta manera em vull anar preparant per a la vellesa. Podria anar a Amèrica un any i tornar. Sí. No ho sé. No m’agrada viatjar. I d’un temps ençà, allò que decideixo fer, vull decidir-ho i fer-ho per sempre.

M’agrada la idea d’estar amb el meu germà. Només és una mica més gran que jo, però sempre m’ha aconsellat i guiat, des que érem petits. Jo sóc una persona insegura. Necessito algú que em doni seguretat. El meu germà és un home que té totes les qualitats que jo no tinc, té un temperament tranquil i les idees clares. M’hi sento molt unit. Però si quan el teu germà era aquí, em va dir el Piero, estaves ensorrat i semblava que esperessis que marxés. És cert. M’esgotava tenir-lo sempre a casa. Aquesta és una casa on m’he acostumat a estar sol. Se’m feia feixuc veure’l assegut a la sala d’estar, cada matí, quan em llevava, i haver de decidir cada dia què fer-li fer i amb qui fer-lo quedar. Se’m feia feixuc trobar el seu barnús de ratlles al bany. No sóc una persona hospitalària. No m’agrada tenir gent a casa, ni anar a casa dels altres. Però a Amèrica no hi haurà convidats: ni ell ni jo serem hostes. Serem dos germans que viuen junts.

Al matí, quan em llevo, em poso a pensar en tot allò que estic a punt de deixar, tot allò que, quan seré a Amèrica, trobaré a faltar. Et deixo a tu. Deixo els teus fills, el Piero, casa vostra, que anomeneu Les Margarides vés a saber per què, perquè de margarida no se’n veu cap enlloc. Deixo aquells pocs amics que trobava sempre a casa vostra, la Serena, l’Egisto, l’Albina, aquells amb qui passejàvem pels boscos i amb qui a la nit jugàvem a cartes. He fet servir el passat imperfet, però és un error, perquè vosaltres seguireu passejant i jugant a cartes, i l’imperfet només m’afecta a mi. Deixo la meva cosina Roberta, gran dona, sempre disposada a ajudar tothom, barroera, tafanera i cridanera. Deixo casa meva, on visc des de fa més de vint anys. La butaca d’escai, amb una manteta a sobre, que és on m’assec cada matí en llevar-me. El llit amb les columnetes de fusta, on m’ajaço a la nit. La finestra de la cuina, que dóna al jardí de les monges. Les finestres de la saleta, que donen a via Nazario Sauro. El quiosc dels diaris a la cantonada, el restaurant Mariuccia on de vegades baixo a dinar, la botiga d’esports i el cafè Esperia. Et deixo a tu. Deixo la teva cara llarga i pàl·lida, els teus ulls verds, la teva cabellera negra, els teus llavis molsuts. Fa tres anys que no fem l’amor, però quan et veig sempre em sembla que ho vam fer ahir. I en canvi no ho farem mai més. Aquell dia a Viterbo em vas dir “mai més”. Deixo també Viterbo, aquell hotel i aquella habitació que odiava i on vaig tornar tot sol, l’estiu passat, sense cap mena de raó. Potser perquè estava fatal i encara volia estar pitjor. Vaig demanar que em donessin aquella habitació, la vint-i-tres. Hi penso sovint, en aquella habitació, i des d’Amèrica encara hi pensaré, amb enyor, perquè també s’enyoren els llocs que hem odiat. Però potser des d’Amèrica aquella habitació serà més confusa, inofensiva i llunyana. Pel que fa al meu fill, no puc dir que el deixo perquè no sé mai ben bé on és, o també pot ser que quan sigui a Amèrica el vegi més sovint, perquè per a ell els grans viatges no són cap problema.

Acomiada’m dels teus fills. Ahir gairebé no els vaig dir res, només un senyal amb la mà, mentre passava per la cuina, on ells menjaven i miraven la tele. No em volia aturar a fer-los petons perquè m’hauria emocionat, i els hauria semblat ridícul, haurien conservat un record ridícul de mi. Acomiada’m sobretot de la Cecilia, que dels teus fills és la que prefereixo. Tu em vas dir que et sembla que el Graziano és meu, però segurament t’equivoques, perquè vist de darrere és idèntic a la senyora Annina, ta sogra. La Cecilia té els ulls molt bonics i em recorda una mica la meva germana, que va morir molt jove. El Daniele té molta traça per dibuixar, com jo quan era petit. Està clar que ni el Daniele ni la Cecilia són meus perquè van néixer quan ni tan sols et coneixia, i amb això et vull dir que en tots els teus fills hi trobo alguna cosa meva, llevat del Graziano. El petit també és espavilat i dolç. No és meu perquè va néixer un any després de Viterbo, i a més és clavat al Piero. El Graziano el trobo més aviat poca cosa i setciències. Potser són les ulleres, que li donen aquest aire de mestretites. Em semblen molt millors els altres quatre. Però potser ho fas per despit, això d’atribuir-me la paternitat del teu fill més insignificant.

Ara bé, com que dius que el Graziano és meu, ahir me’l vaig mirar amb atenció mentre sopaven a la cuina. Menjava un plat immens d’estofat i polenta, tot seriós, amb les ulleres mig caigudes sobre aquell nas ple de pigues. Duia el pijama i estava vermell com una gamba, potser perquè s’acabava de dutxar. Així el recordo. Cap dels teus fills se t’assembla, tenen pigues i les galtes vermelles i molsudes, cap d’ells té la teva pal·lidesa esplèndida.

De tota manera, creu-me, cap dels teus fills és meu. Són tots del Piero. És un gran pare i als teus fills no els en fa falta cap altre. L’únic fill que tinc és l’Alberico. N’hauria volgut un altre de diferent. Però aquest comentari també val per a ell. Qui sap quantes vegades ha pensat que hauria volgut un pare diferent. Quan estem junts, ens costa moltíssim dir-nos les coses més senzilles del món. Em sembla que ja us n’haurà parlat la meva cosina Roberta. Tinc penjada a la paret una foto seva, que li va fer la Roberta quan ell tenia cinc anys i la meva dona i jo encara estàvem junts. Era un nen preciós. Me l’estimava, no és difícil estimar un nen. Me l’estimava però no tenia mai ganes d’estar-me amb ell gaire estona. M’avorria de seguida. També tinc penjada a la paret una foto de la meva dona aleshores, una noia fràgil, tota embolcallada en un xal. També m’hi avorria. M’avorria fàcilment, en aquella època. Era molt jove i l’avorriment em feia molta por. Ara ja no tinc tanta por d’avorrir-me, però aleshores sí que en tenia. M’avorria amb la meva dona. La trobava estúpida. Amb el nen m’avorria perquè era un nen, amb ella perquè era una estúpida, i l’avorriment amb ella era molt difícil de suportar. Abans de casar-m’hi no me n’havia adonat, que fos així d’estúpida, però després, de mica en mica, vaig anar descobrint la seva immensa estupidesa. Ella no em trobava estúpid, però sí que em trobava avorrit, i trobava que li donava poc de tot el que a ella li agradava tenir. Poc amor, poques distraccions o amistats, pocs diners. Així va passar l’Alberico els primers anys de la seva vida, entre dues persones que s’avorrien juntes. Ens vam separar. Ella i l’Alberico se’n van anar a un pis del Trastevere. Es va buscar un amant, un cosí seu i company d’infantesa. Estava molt fora de casa i el nen el deixava amb la tieta Bice, una parenta de ma mare. Dos anys després d’haver-nos separat, un estiu, es va posar malalta i no se sabia què coi tenia. Era una poliomielitis. La vam portar a la clínica i ens en vam cuidar jo, la tieta Bice i el company d’infantesa. Al cap de poques setmanes es va morir. L’Alberico estava de colònies i l’havíem d’anar a buscar. No hi vaig anar jo sinó la tieta Bice. A partir d’aleshores, sempre ho va fer tot la tieta Bice. L’Alberico se’n va anar a viure amb ella. Els meus pares no el van voler perquè deien que eren vells i estaven cansats. Els pares de la meva dona eren morts. Jo no el vaig voler perquè no m’hi veia, tenint-lo sol. El company d’infantesa se’n va anar a viure a Veneçuela. L’Alberico l’havien portat al pis de la tieta Bice, a via Torricelli, i allí es va quedar. Més tard la tieta Bice va fer testament i va deixar tot el que tenia a l’Alberico. Era rica, la tieta Bice. No ho semblava, però era rica. Era vídua d’un general.

L’Alberico tenia deu anys quan se’n va anar a viure definitivament a via Torricelli. Era un nen quietó, dòcil, i no portava gaires problemes. Anava bé a escola i li agradava estudiar. Però jo pensava que tot l’avorriment que havia respirat de petit, entre la meva dona i jo, l’havia d’haver intoxicat d’alguna manera i tard o d’hora sortiria. De vegades l’anava a buscar i me l’enduia al diari. Aleshores tenia feina fixa i em passava moltes hores al diari. Després el duia a dinar al restaurant, el duia al cine, o a Villa Borghese. Em sentia intimidat i avorrit. No sabia què dir-li. Li parlava de quan jo era petit. De quan jo i el meu germà érem petits. De sa mare. Quan li parlava de sa mare, mirava de veure-la tal com la veia quan l’havia conegut, però em costava, de seguida em tornava el record dels anys següents. L’Alberico m’escoltava. Tot sovint anomenava el tiet Dé, el cosí de sa mare, el company d’infantesa. Semblava que per a ell era la persona més interessant del món. Quan l’anomenava se li il·luminava la cara. El tiet Dé li havia regalat una col·lecció de segells i un mapamundi. Alguna vegada, des de Veneçuela, li enviava postals. Jo l’acompanyava a casa i el deixava al portal, i me’n tornava al diari, amb pas lleuger, com si em traguessin un pes de sobre, perquè tornava a estar tot sol.

Un dia l’Alberico es va escapar de casa. El vam trobar dos dies després, en un barri allunyat, al final del corso Francia. Aleshores vaig recordar que el tiet Dé, el company d’infantesa, quan s’estava a Roma vivia per aquella zona. Una o dues vegades em vaig proposar d’escriure-li per demanar-li que donés senyal de vida a l’Alberico tan sovint com pogués. Però no ho vaig fer. Sabia que el tiet Dé, a Veneçuela, treballava en una empresa de construcció i s’havia casat. Em sembla que aviat va deixar d’enviar postals.

Després, l’Alberico es va escapar de casa moltes altres vegades, i l’havíem de buscar per tota la ciutat. La tieta Bice em trucava i ens passàvem dies buscant-lo per carrers i jardins públics, a les comissaries i a l’estació. El trobàvem a les comissaries, assegut tranquil, callat, amb el seu anorac blau cel i la seva maleteta de cartró a la falda. Se l’estimava molt, aquella maleteta, i quan s’escapava de casa se l’enduia sempre. A dintre hi tenia cromos de jugadors de futbol. Quan tenia catorze anys encara semblava un nen petit. Era ros, amb les galtes llises i els cabells arrissats com un angelet. Ara té els cabells arrissats com un xai vell. És llarguerut i prim, desmanegat, deixat, amb cara de feina fuig i una barba negra, curta i espessa. Gairebé sempre es vesteix de negre i sembla un cotxe de morts. Quan riu se li veuen les dents, blanquíssimes, precioses. Però riu poc. Em sembla que tot aquell avorriment que va beure de petit, amb la meva dona i amb mi, ara li ha sortit enfora tal com ja m’esperava. Es va matricular a ciències polítiques, però després va deixar la universitat i es va posar a fer de fotògraf. Tot i que potser li agradaria ser director de cinema, o de teatre, o actor. No se sap. Sempre canvia d’idea. Per a mi és molt esgotador demanar-li sempre què vol fer. La veritat és que tampoc no he acabat d’entendre mai què volia fer jo i m’he passat la vida demanant-m’ho. Si m’ho pregunto a mi mateix sense trobar una resposta clara, ¿per què hauria de pretendre que ell la tingués? Abans no em desagradava treballar al diari, després em van començar a fer fàstic els diaris, i ara deixo Itàlia. La diferència entre ell i jo és que jo no tinc diners i ell, gràcies a la tieta Bice, per ara en té. D’altra banda, té vint-i-quatre anys. És un home. Segons la Roberta, l’hauria d’aconsellar una mica, però jo no sé quina mena de consell li podria donar. Quan el tinc al davant, només procuro fastiguejar-lo com menys millor. Avorrir-lo tan poc com pugui. Penso sempre en el gran avorriment que hi havia entre sa mare i jo, i que ell bevia a glopades, durant dies i dies, quan era un nen.

L’últim cop que em va aparèixer al davant, l’Alberico, va ser l’abril passat. Venia d’Agropoli. Anava amb un cert Adelmo, un noi baixet, musculós, amb les cames tortes. Van deixar al rebedor dues motxilles iguals, a punt de petar de tan plenes, després es van dutxar, van inundar el lavabo i van fer un gran escampall de samarretes, jerseis i mitjons. Vaig trucar a la Roberta, perquè la Roberta n’està molt, de l’Alberico, i em fa més fàcil la seva presència. Els vaig deixar a la saleta i vaig anar a rentar les samarretes, els jerseis i els mitjons. Després els vaig fer trenette al pesto. A taula, l’Alberico va dir que es volia vendre el pis de via Torricelli, el que li havia deixat la tieta Bice. La Roberta es va esverar. No venguis mai les quatre parets, mai. Les quatre parets s’han de tenir ben agafades. L’Alberico va dir que se’n volia anar a pagès i criar conills i gallines. Ell i l’Adelmo se’n van anar a dormir. Els havia fet el llit a l’habitació del fons del passadís, la que anomeno l’habitació de l’Alberico, encara que ell hi hagi dormit ben poc. La Roberta i jo ens vam quedar sols. Em va dir si sabia que l’Alberico freqüentava el California. Li vaig dir que no, que no sabia ni on parava aquest bar. Em va dir que era a la zona de via Flaminia i que era un local de mala reputació. Jo, aquella nit, no vaig aclucar l’ull. Al matí em vaig asseure a la butaca, i feia frases i me les repetia a mi mateix en veu baixa. Però quan vaig tenir l’Alberico al davant, totes aquelles frases se’m van quedar a la gola. Ell i l’Adelmo ja s’havien vestit i estaven a punt. Els vaig fer cafè i pa torrat. Tot esmorzant parlaven fluixet de coses seves. Les samarretes i els mitjons que els havia rentat encara eren molls, però els van entaforar igualment a les motxilles, embolicats amb eixugamans i diaris. Se n’anaven a Londres, em van dir. Al cap de dues setmanes vaig saber que els havien arrestat al California. Tot el California va acabar a la presó. L’Alberico s’hi va estar un mes, això ja ho sabies perquè t’ho havia explicat. El matí que va sortir, jo l’esperava al portal de la presó. La Roberta m’havia dit que sortia, ho havia sabut per l’advocat que ens portava el cas. El vaig veure aparèixer, tot desmanegat, cansat, tranquil, amb la seva jupa de pell i un farcell de roba interior sota el braç. L’Adelmo no anava amb ell. Ara anava amb un noi grassonet i pèl-roig vestit amb un xandall verd. Me’l va presentar, es deia Giuliano. Li vaig preguntar on era l’Adelmo i em va respondre que no en sabia res. Li vaig dir que vingués a casa, em va dir que potser vindria a dinar però que ara tenia coses a fer. Em va allargar dos dits i li vaig fer un petó a la barba, negra, curta i espessa. Després vaig veure com s’allunyaven tots dos pel Lungotevere, el xandall verd i la jupa de pell. Aquell dia no va venir a dinar i durant molt de temps no en vaig saber res. Després vaig saber que s’havia venut el pis de via Torricelli. M’ho va dir la Roberta. Se’l va vendre bé. És murri, em va dir la Roberta, no ho sembla però és un murri, li agraden els diners i sempre sap d’on treure’n i com. ¿Per què ho dius, que li agraden els diners?, li vaig preguntar, perquè tal com viu no sembla que li agradin gaire. Tu no el coneixes, em va dir la Roberta. És veritat que no el conec. L’altre dia em va escriure des de Berlín. Treballa en una pel·lícula. Per ara no té intenció de tornar a Itàlia. Potser després de l’hivern. A la carta hi havia l’adreça d’un hotel. Hi vaig trucar per telèfon i li vaig dir que me n’anava a viure a Amèrica. Va dir que li semblava una bona idea. Li vaig dir que em vingués a dir adéu abans que jo marxés. Em va dir que li semblava que no es podria moure, perquè estava ocupat amb la pel·lícula. Que ja ens veuríem a Amèrica, a qualsevol ciutat d’Amèrica, on ell acabaria un dia o altre. La pel·lícula va sobre Ulisses. Ell és l’ajudant de direcció, però també li han donat un paper petit, un pastor que toca el flabiol assegut en una roca.

Abans de marxar aniré al cementiri. Fa molt que no hi vaig. Hi tinc els meus pares, la tieta Bice, i lluny, en una altra banda, la meva dona. La tieta Bice és en qui penso més sovint. Era ruca, però plena de bona voluntat i, sobretot, plena d’una immensa confiança en si mateixa. Aquesta confiança omplia les habitacions, el rebost i els balcons de casa seva. Tenia un caràcter optimista i estava convençuda que tot allò que li queia al davant, tot el que podia mirar o tocar, floriria i prosperaria. L’Alberico no el volia ningú, i ella no s’ho va pensar dos cops, de seguida se’l va endur a casa. Tenia els ulls blaus i clars com l’aigua, els cabells blancs i un somriure radiant. Quan voltàvem pels carrers a buscar l’Alberico perdut, aquell somriure es feia una mica més incert, però només una mica. L’Alberico tenia dinou anys quan es va morir la tieta Bice. Feia la mili a Messina. Jo no sé si la tieta Bice va saber mai que l’Alberico era homosexual. Diria que no. En el seu món, els homosexuals no existien. Es va morir gairebé en sec, d’un atac de cor, i la va assistir una veïna. Però segur que dies abans ja es devia trobar malament, perquè havia avisat el notari. Després va escriure una carta a l’Alberico, que no va tenir temps d’enviar, i que vam trobar dins de la seva bossa. Li feia una llista de tot el que tenia i li deixava, el pis de via Torricelli, títols, obligacions, tres botigues a Nàpols i or en una caixa forta. Al final, li demanava que s’ocupés del gat. L’Alberico va venir a l’enterrament i va marxar de seguida. El gat el va deixar a la veïna. Quan va acabar la mili, el va venir a buscar i se’l va endur a casa d’uns amics seus, que és on s’estava aleshores. De moment no li venia de gust estar-se a via Torricelli. Preferia el pis dels seus amics, una mena de comuna, ja que eren sis. Hi va dur el gat, en un cistell tapat que va comprar expressament. Però el gat, tan aviat com va arribar a la comuna, es va escapar pels terrats i es va perdre.

A via Torricelli, l’Alberico hi va anar després, a viure-hi amb un amic seu, un pintor brasiler que es deia Enrique. Pertot arreu hi havia fotografies que s’eixugaven penjades d’una corda, i tot de quadres de flors i jaguars que també eren de l’Enrique. En pocs dies, el pis de la tieta Bice es va convertir en una mena d’antre. Ara l’antre s’ha venut, i de l’optimisme de la tieta Bice, del seu davantal de topos blaus, de les seves cames blanques i grasses i de les seves sabatilles no en queda ni rastre.

Ara mateix m’ha trucat l’Egisto. Diu que passa per aquí i que anirem a sopar junts. L’hi donaré a ell, aquesta carta, que te la dugui dissabte, perquè jo, aquest dissabte, ja t’ho he dit, no vindré.
 
Giuseppe
 
 




La ciutat i la casa



© Natalia Ginzburg
© de la traducció de Meritxell Cucurella-Jorba
© Club Editor

L'editorial enviarà una carta sorpresa a qui introdueixi el codi laciutat2017 al seu portal.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer