B. J. Miller és metge de cures pal·liatives. Als 19 anys va enfilar-se dalt d’un tramvia i va patir una descàrrega elèctrica. Va perdre les cames i una mà. En aquesta xerrada TED parla sobre com caldria afrontar el moment de la mort, com hauríem de fer de la vida un recorregut agradable malgrat el nostre destí, com es pot aplanar el camí cap a l’irremeiable.
1. Tots necessitem un motiu per obrir els ulls. Per a mi van ser 11.000 volts.
2. El sistema sanitari està dissenyat pensant en les malalties i no en la gent.
3. Tenim una oportunitat monumental al davant pel que fa a un dels problemes universals com a individus i com a societat civil: podem repensar i planificar com hem de morir.
4. Com morirem és una cosa que podem modificar. Cal fer que el sistema entengui la diferència fonamental entre el patiment necessari i l’innecessari. El nostre rol com a cuidadors és alleujar el patiment, no afegir-ne més.
5. La perspectiva és un tipus d’alquímia amb el qual podem jugar per convertir l’angoixa en flors.
6. Demanem massa als hospitals. Són llocs per a traumes aguts i malalties curables. No per viure i morir, no estan dissenyats per a això. Però no renuncio a la idea que les nostres institucions puguin ser més humanes. La bellesa pot trobar-se a qualsevol lloc.
7. Una de les meves infermeres em va portar d’amagat una bola de neu. La va entrar a la unitat de cures pal·liatives. No us puc descriure l’èxtasi que vaig sentir quan la vaig tenir a la mà, el fred caient per la meva pell cremada, el miracle que va suposar, aquesta fascinació en veure com es fonia i es convertia en aigua. En aquest moment, ser a qualsevol part del planeta, en aquest univers, era més important per a mi que viure o morir.
8. Durant la meva experiència al llarg dels anys he conegut molta gent preparada per anar-se’n, preparada per morir. No perquè haguessin trobat la pau final, sinó perquè se sentien repudiats per allò en què s’havia convertit la seva vida, en una paraula, aïllats o menyspreats. Molts dels que patim malalties cròniques o terminals estem arribant a edats avançades. I no estem preparats per a aquest tsunami de plata. Necessitem una infraestructura prou dinàmica que controli els moviments sísmics de la població.
9. Sabem que el més important per als moribunds és la comoditat, sentir-se alleujats i no ser càrregues per a aquells que els estimen.
10. Mentre tinguem vius els sentits, encara que només en tinguem un, tindrem almenys la possibilitat d’accedir a allò que ens fa sentir humans i connectats amb el món. Imagineu-vos el benefici que significa aquesta percepció per als milions de persones que viuen i moren de demència. Delícies primitives sensorials que expressen tot allò per al qual no tenim paraules, impulsos que ens fan viure sense necessitat d’un passat o d’un futur.
11. Necessitem aixecar la mirada i dirigir-la cap al benestar, perquè la vida, la salut i les cures mèdiques es dediquin a fer la vida més meravellosa en lloc de fer-la menys terrible.
12. No podem solucionar la mort.
13. Ha estat un alliberament per a mi saber que sempre es pot trobar un instant de bellesa o de significat allà on et porta la vida.
14. Si estimem ferotgement els instants de bellesa, potser podrem aprendre a viure bé, no malgrat la mort, sinó gràcies a la mort.
wwww.ted.com
