Foto: Thomas Hawk
El temps ho cura tot, diuen els il·lusos que no saben que hi ha ferides que no guareixen fins que no les mires als ulls i aguantes la mirada com un tipo dur.
L’altre dia escrivia la meva amiga Pilar –només vam coincidir al taller d’escriptura i no vam parlar gaire però jo li dic amiga més per com hauríem sigut d’amigues si haguéssim sigut amigues que no pas per com som d’amigues, no sé si m’explico, això es nota– que ens passen coses que no existeixen. I vaig pensar que era ben cert i que jo no havia sabut explicar-ho mai, que a mi també em passen coses que no existeixen.
Era una de les manies que la psicoterapeuta em desaprovava enormement: on estàs, on vas, em deia. Que me n’anava al futur i llavors em feia tornar a un aquí i ara de tira-que-te-vas a còpia de repetir-me no et preparis per al pitjor, no et preparis per al pitjor.
I no et pensis, que abans d’anar-me’n a una mena de brutalitat també m’agradava passar a saludar per aquells mons on sempre quedes bé a les fotos i sempre trobes les paraules perfectes i no entropesses amb les voreres davant de tothom, que és una cosa que a mi a la vida real em passa bastant. Aquells mons on ja gaudeixes de tot allò que confies que et portarà el temps el dia que truqui a la porta. Hola, sóc el temps, vinc a dur-te la carrera acabada.
No sé si estaria contenta de saber que poc després de deixar de veure-la vaig també deixar d’anar-me’n al futur per anar-me’n a mons que directament no existeixen. I ella això no ho sap, però jo ara m’enamoro d’il·lusions, m’enramo a branques d’arbres que no han estat plantats i tinc converses amb tu que segurament no tindrem mai, tant de bo les tinguéssim però no ho crec. Que de vegades he fet petons a gent que no s’ho imagina i coses així.
També em maldava quan deia no ho sé; es veu que sí que sé, segons ella. Que tots sabem i ens diem que no sabem. I jo a voltes oblido que sí, que ho sabia, que ens passen coses que no existeixen però m’ho ha hagut de dir la Pilar. I que no ens hem de preparar per al pitjor ara també ho sé. I quan algú em diu que el temps tot ho cura, també sé que s’equivoca. Hi ha coses que el temps només empitjora, com l’arròs passat, com un silenci incòmode o com una ferida infectada.
Per això un dia li diré, a la psicoterapeuta que ja no és, que tinc una llibreta on anoto les coses que no existeixen i les que sí. I que ja fa temps que no veig el temps com aquell amic que vindrà un dia a curar-me ferides i a dur-me un cistell ple fins dalt de somnis fets veritat.
Que en aquella llibreta també hi escric les coses que encara no existeixen però sí que existiran.
2
0
