Foto: Leo Hidalgo
1.
–Dins d’aquesta capsa hi és tot –diu ell.
–Tot? –pregunto.
–Totes les combinacions possibles.
–Això no és tot.
–No. Tens raó. És més.
Quan l’obro, la capsa és buida.
No ha mentit.
2.
Ja toca. M’acosto a l’estació, surto a l’andana i em poso còmoda.
Des d’aquella vegada que vaig confondre les meves petjades amb les d’una altra, prefereixo viatjar en tren, un que no té hora d’arribada ni destí fixat. L’únic que sé del cert és que va endavant i amb això en tinc prou. Triga i tinc temps de fer-me i desfer-me els nusos de l’estómac.
El veig venir de lluny, antic i incòmode, especialment bonic. La seva fusta reverbera els raigs de sol en brolls de mel mentre que els vidres, desapareixen als ulls i deixen passar l’aire.
Em preparo. En una mà duc la bossa on porto la meva capsa, els encreuats resolts i els guants de boxa. A l’altra, el caçapapallones.
Quan s’atura pujo de seguida perquè el revisor, que llueix una identificació on hi posa Albert B., no em renyi. Sempre sembla tenir pressa i algun cop he hagut de veure el seu cos penjant defora d’un vagó, fent-li senyals al maquinista per a partir, sense importar-li deixar-me allà plantada. No vull que em torni a passar.
Sóc l’única que puja i l’única passatgera, com sempre. M’assec ràpidament prop de la finestra, no em vull perdre l’espectacle. La fusta gemega mandrosa mentre la locomotora fa un xiulet llarg, just quan un gra d’arena es desprèn del rellotge de l’estació. El primer a deixar-se anar! No puc evitar esbatanar els ulls i que em caigui la mandíbula flonja, mentre l’estació es desfà granet a granet, en una sobtada tempesta de sorra. Abans que el tren acabi de sortir-ne, l’estació pràcticament s’ha esvaït.
L’Albert B. se m’acosta i li entrego el bitllet, sempre anònim. El pica.
—Faci el favor de despullar-se —diu—. Fa una olor d’ahir que tomba d’esquena.
Li faig cas de seguida però tot i així, em mira malament quan surt.
M’afanyo a treure el salabret per la finestra i l’haig de tornar a entrar de seguida, perquè prest s’omple. Amb penes, aconsegueixo ficar-lo altre cop dins el vagó.
Mirant a banda i banda del passadís per comprovar que l’Albert B. no és a la vora, arrossego la xarxa plena a vessar fins al passadís i aboco el que conté damunt la desgastada moqueta. És una captura impressionant.
M’assec a terra a fer inventari: un disc de Tanita Tikaram, una xibeca estampada contra unes roques, una pilota de bàsquet, una pinça pels cabells, una era, una pissarreta on es llegeix “hay mejillones de roca”, el comiat d’una amiga, el retrobament i el següent comiat, un cadell de golden retriever, un “estàs bé?” d’un desconegut, sis figuretes de mussol, una mossegada a l’orella i un imperdible.
Ho guardo tot ràpidament a la bossa, abans no vingui l’Albert B. Crec que en tinc ben prou per aquest viatge.
El tren segueix la seva ruta per la cinta de Moebius, avançant, tirant enrere. L’itinerari és sempre capriciós. S’atura a una estació: la d’un amor amb la primera fam de sexe. S’hi distingeixen dos joves, entregats a ser vulnerables a la mirada de l’altre. I a la boca. I a les mans.
Tinc gana. Em poso l’abric i m’ajusto els guants de boxa i baixo. Compro tan ràpid com puc, un poema de crema i pinyons i m’apresso cap al tren. Un passat m’encalça, els meus peus saltironegen i els punys deixen anar un directe, ganxo, ganxo, directe. Mai arribo a colpejar, però guanyo prou temps per enfilar-me al vagó altra vegada, just al punt de veure el temporal terrós en què s’han convertit els innocents amants.
El revisor ve cap a mi veloç:
—Però despulli’s, despulli’s! Així no arribarem mai! —em crida.
Faig el que em diu immediatament.
—Persisteix la ferum a ahir, senyoreta. I dins el vagó només es permet una bossa de mà —diu mirant el salabre.
—El necessito per saber on haig de baixar —responc humil.
—Put, put i put, aquí. És insofrible aquest tuf a nostàlgia, llenci-la faci el favor, o l’hauré de fer baixar.
—Ara reviso la bossa… —dic amb un fil de veu.
Són els comiats. S’han fet malbé i estan coberts de floridura. Els llenço per la finestra i l’Albert B. sembla satisfet per un instant, mentre enfila el passadís per seguir amb la seva ronda. Jo em menjo amb parsimònia el poema, saludant cada pinyó amb la punta de la llengua. Tenen gust de llar.
A fora el paisatge fa corredisses al costat de les vies. Les estacions apareixen i desapareixen en un núvol polsegós: la de la sala àmplia on s’assaja un drama i el director gesticula mentre dos actors que descansen s’acaricien quasi fins a l’ànima; la de les mans velles posant esca viva als hams d’un volantí; la de l’aula universitària, en què el temps no passa, ni hi passa res, ni quasi ningú; la de l’amor d’estació marítima i aeroport, que degota seny per cada milla de distància, mirant de reüll l’endemà…
De sobte em sento molt cansada. Trec la meva capsa, en trec la manta i m’hi cargolo recolzant el cap a la finestra, deixant que la vista plani per les estacions fonedisses.
—Què mires? —em preguntaria ell.
—No res —respondria.
—Ho veus tot, llavors.
Però no seria veritat. Ni sortint dels seus llavis.
