Tast editorial

L'amant

Era amb la seva filla amb qui feia l'amor cada vespre

L'amor impossible de Marguerite Duras

| 20/07/2018 a les 16:34h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial
Marguerite Duras va néixer el 4 d'abril de 1914 a Saigon (Indoxina francesa) i va morir el 3 de març de 1996 a París. La recordem llegint un recull de 14 fragments de L'amant, una novel·la autobiogràfica que ens acosta la història d'amor entre una adolescent de quinze anys i un ric comerciant xinès de vint-i-sis.


1. Un dia, quan ja era gran, al vestíbul d'un lloc públic, un home se'm va acostar. Es va donar a conèixer i em va dir: "Us conec des de sempre. Tothom diu que éreu bonica de jove, vinc a dir-vos que per a mi sou més bonica ara que de jove, m'agradava menys el seu rostre de noia que aquest que teniu ara, devastat".

2. Als quinze anys ja tenia el rostre del plaer i no coneixia el plaer. Aquell rostre era molt visible. Fins i tot el devia veure la meva mare. Els meus germans el veien. Tot em va començar d'aquesta manera, per aquell rostre vistós, esgotat, fent ulleres abans d'hora, l'experiment.

3. Podria errar-me, creure que sóc bella com les dones belles, com les dones mirades, perquè veritablement em miren molt. Ja sé, però, que no és una qüestió de bellesa sinó una altra cosa, per exemple, d'esperit. Semblo el que vull semblar, també bella si volen que ho sigui, bella, o bonica, bonica per exemple per a la família, per a la família, res més, tot allò que es vol de mi puc ser-ho. I creure-ho. Creure també que sóc encantadora. Quan m'ho crec, es fa realitat per a aquell qui em veu i desitja que jo sigui segons el seu gust, també ho sé.

4. Vull escriure. Ja li he dit a la meva mare: el que vull és això, escriure. Cap resposta la primera vegada. I després em pregunta: escriure què? Li dic llibres, novel·les. Respon durament: després de l'agregació de matemàtiques escriuràs si vols, ja no serà cosa meva. Està en contra, no té mèrit, no és un treball, és una broma —més endavant em dirà: una criaturada.

5. L'home elegant ha baixat de l'automòbil, fuma una cigarreta anglesa. Mira la noia del feltre d'home i de les sabates daurades. S'hi apropa lentament. És visible, està intimidat. No somriu de seguida. De seguida li ofereix una cigarreta. Li tremola la mà. Hi ha la diferència de raça, no és blanc, cal que la superi, per això tremola. Ella li diu que no fuma, gràcies. Ella no li diu res més, no li diu deixi'm en pau.

6. Primer la mira com esperant que parli, ella no diu res. Aleshores tampoc ell no es mou, no la despulla, li diu que l'estima com un boig, li ho diu molt baix. Després, calla. Ella no li respon. Podria respondre que no l'estima. No diu res. Sobtadament ella sap, allí, en aquell instant, sap que no la coneix, que no la coneixerà mai, que no té els mitjans per conèixer tanta perversitat.

7. Va arrencar el vestit, el va llançar, va arrencar la calceta de cotó blanca i la va portar nua al llit. Aleshores es va tombar cap a l'altre costat del llit i es va posar a plorar. I ella, lenta, pacient, se'l va acostar i el va començar a despullar. Ho va fer amb els ulls tancats. Lentament. Ell es mou per ajudar-la. Ella li demana que no es mogui. Deixa'm fer. Li va dir que ho volia fer ella. Ho va fer. El va despullar. Quan li va demanar, ell va moure el seu cos en el llit, a penes, però, amb lleugeresa, com per no despertar-la.

8. És un home que té els seus hàbits, penso tot d'una, deu venir relativament sovint a aquesta habitació, és un home que deu fer molt l'amor, és un home que té por, deu fer molt l'amor per lluitar contra la por.

9. Tanco els ulls davant del plaer molt fort. Penso: en té l'hàbit, és el que fa a la vida, l'amor, només això. Les mans són expertes, meravelloses, perfectes. Tinc molta sort, és clar, és com si tingués un ofici, sense saber-ho tindria el saber exacte d'allò que cal fer, d'allò que cal dir. Em tracta de puta, de bagassa, em diu que sóc el seu únic amor, i és això el que ha de dir i és això el que es diu quan es deixa el dir fer-se, quan es deixa el cos fer i buscar i trobar i agafar allò que es vol, i aleshores tot és bo, no hi ha deixalles, les deixalles estan embolicades, tot va al torrent, a la força del desig.

10. Els petons al cos fan plorar. Diria que consolen. En família no ploro. Aquell dia, en aquella habitació les llàgrimes consolen del passat i també de l'avenir. Li dic que de la meva mare me'n separaré, que fins i tot ja no me l'estimaré. Ploro. Recolza el cap damunt meu i plora de veure'm plorar. Li dic que a la meva infantesa la dissort de la meva mare ha ocupat el lloc del somni.

11. Al llarg de la nostra història, al llarg d'un any i mig, parlarem d'aquesta manera, mai no parlarem de nosaltres. Des dels primers dies, sabem que un futur en comú no es pot concebre, per tant mai no parlarem del futur, ens mantindrem dins de temes gairebé periodístics, i al contrari, del mateix to.

12. En les crisis la meva mare es llança contra mi, em tanca a l'habitació, em pega cops de puny, em bufeteja, em despulla, se m'acosta, m'olora el cos, la roba interior, diu que troba el perfum de l'home xinès, va més endavant, mira si hi ha taques sospitoses a la roba interior i udola, que la ciutat la senti, que la seva filla és una prostituta, que la farà fora, que la vol veure rebentar i que ningú no la voldrà, està deshonrada, que una gossa val més.

13. M'havia convertit en la seva filla. Era amb la seva filla amb qui feia l'amor cada vespre. A vegades tenia por, tot d'una s'inquietava per la seva salut com si descobrís que era mortal i s'imaginava que la podia perdre.

14. Crec que la meva vida se m'ha començat a mostrar. Crec que ja sé dir-m'ho, tinc vagament ganes de morir. Aquest mot ja no el separaré mai més de la meva vida. Crec que tinc ganes, vagament, d'estar sola, també m'adono que no estic sola des que he deixat la infantesa, la família del Caçador. Escriuré llibres. És el que veig més enllà de l'instant, en el gran desert sota els trets del qual se m'apareix l'extensió de la meva vida.
 
 


 


 L'amant

 © Marguerite Duras
 © Tusquets Editors, 2002
 © Traducció: Marta Pessarrodona

COMENTARIS

Vides paral·leles
Un home qualsevol, 05/03/2017 a les 08:14
+5
-0
Aquesta història m'ha recordat com els humans ens assemblem entre nosaltres. El que escriu aquesta noia en un lloc i temps remots podria ser ben bé el que pensa algú ara mateix i aquí. Algú que potser comparteix aquest mateix article al Facebook. I algú altre que el llegeix furtivament, emocionat, sense que ningú ho sàpiga mai.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Som Cultura recorre el patrimoni monumental, artístic i tradicional de les comarques gironines
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Pensa porta el pensament i la filosofia a diversos espais de la ciutat
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza una taula rodona per reflexionar sobre el medi ambient
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull una jornada musical reconeguda pel Departament d'Ensenyament
Imatge il·lustrativa
Les botigues són farmàcies que ofereixen remeis contra els problemes de la vida
Imatge il·lustrativa
14 fotografies que mostren l'evolució de les criatures prematures
Imatge il·lustrativa
L'espot de la Loteria de Nadal espanyola reflexiona sobre la ceguesa que provoca l'ambició
Imatge il·lustrativa
Un vídeo empeny els homes a tallar d'arrel el més mínim intent d'assetjament que detectin