Els llums de la Sala 2 de L’Auditori encara estan oberts i una noia esvelta es fa amiga del terra. Es rebrega, s’arrossega, s’estira i es cargola. Baixen pels laterals de platea un noi repentinat amb posat altiu, una dona amb un barret de torero i una altra amb ulleres fosques, una boina parisenca. Se senten cops, crits llunyans. No cal ni que els focus s’esvaeixin, ja som dins de l’escena. Entre bambolines surten també alguns homes i unes dones i s’agrupen a l’esquerra de l’escenari. Es col·loquen i veig l’estampa d’un quadre típicament barroc.
Lluís, José, París, Montaigne, Andalusia, (ole!), erres guturals i vocals neutres molt tancades. Tot de paraules que ens contextualitzen. À l’espagnole és una obra que vol mostrar la influència de les tendències espanyoles a França durant el segle XVII. Violes de gamba, una guitarra barroca, un clave i percussió, a la dreta, teixeixen el fil melòdic dels moviments inicialment estrambòtics dels ballarins de dansa contemporània, a l’esquerra. La Companyia Antonio Ruz i l’Accademia del Piacere van de la mà, no desentonen, semblen fetes l’una per l’altra, conjuren dues èpoques oposades en un sol present.
Mariví Blasco ens deixa expectants amb el seu cant, airós i amb ressons antics, però ple i hipnotitzant. Dreta sobre una placa, amb elegància mou a poc a poc les mans, sense pressa, com la música. Neix de darrere el seu alter ego, immòbil al seu costat. S’hi suma la resta de la tropa, l’envolten, la il·luminen més que el focus central, l’emmarquen amb els dits, amb les mans bellugadisses, la cuiden i hi juguen. L’agafen i la deixen cap per avall, amb tota la naturalitat.
El ballarí repentinat, elegant i segur de si mateix se separa del grup i s’il·lusiona amb el repicar que li fan les butxaques, en treu unes castanyoles i la ballarina japonesa convida a posar-se-les. Canvia el to i s’ho passen pipa. El noi més alt puja a les espatlles a Blasco, els altres es busquen amb la mirada per trobar parella, les violes i la guitarra insisteixen en una melodia que se’ls emporta els peus. Les castanyoles acompanyen el vol de les faldilles, l’aleteig dels braços. És una festa, no sé què faig asseguda a platea, hauria de ser allà dalt. L’home barbut de la percussió és més llest que ningú, s’hi apunta, fan pinya. «Pedro! Pedro!», reclama el conjunt barroc. «Home! Que no podem seguir sense tu!»
Se’n torna a lloc i ens recol·loquem a la butaca, va que això segueix. Els seus cossos van on volen, on desitgen anar, desitgen molestar els altres, abraçar-los, deixar-s’hi caure, es connecten, es passen el moviment entre ells. M’agrada com formen estructures humanes, grups que es compenetren al ritme de les cordes. O com les batzegades, els peus estirats, les figures esveltes i els pits tersos dansen a l’uníson.
Desapareixen un parell d’intèrprets i se senten cops. Cops. Cops. Cops. Copscops. Pals de fusta piquen contra el terra. Els peus piquen el ritme, les mans marquen hemiòlies. I la llum s’abaixa. Moment íntim. Un parell de nois encara sostenen els bastons, els mouen a banda i banda, la cantant s’acomoda al balancí. I nosaltres ens acomodem a la seva veu. Després de tant moviment ens agrada aquest vaivé. És dolç, és agradable. Gens estrident.
Un breu interludi convida la flauta de bec a protagonitzar l’escena. Els ballarins són músics i els músics són ballarins. És una obra completa, interdisciplinar, molt ben lligada. Mou els dits amunt i avall, gira i tomba. I s’esfuma. La llum disminueix encara més, només una bombeta presencia l’escena, se la passen entre els dos, és el corrent que els uneix, el cable que els entrelliga. Com el fil invisible i ben traçat que hi ha entre la Companyia Antonio Ruz i l’Accademia del Piace. Llavors s’apaguen els llums.
À l’espagnole
Direcció escènica: Antonio Ruz.
Direcció musical: Fahmi Alqhai.
Ballarins: Tamako Akiyama, Jordi Vilaseca, Melania Olcina, Lucía Bernardo, Manuel Martín i Indalecio Séura.
Músics: Fahmi Alqhai, Rodney Prada, Rami Alqhai, Johanna Rose, Enrique Solinís, Javier Núñez i Pedro Estevan, Mariví Blasco.
Col·laboració coreogràfica: Estévez Paños.
Vestuari i atrezzo: Daniela Presta.
Disseny d’il·luminació i direcció tècnica: Olga García.
Assistència teatral: Pedro Aguilar.
Producció: Alqhai&Alqhai y Compañía Antonio Ruz.
Lloc: L’Auditori de Barcelona.
Data: 3 de març del 2017.
