Foto: Youtube
“De nena no vaig patir abusos, ni em van abandonar ni em van segrestar. Els meus pares no eren alcohòlics, ni tan sols estaven divorciats o morts. No vivíem en la misèria ni en un país exòtic. No sóc un geni incomprès ni la filla d’un famós. No sóc drogoaddicta ni addicta al sexe ni addicta al menjar, ni estic en rehabilitació de res. Si vaig tenir una vida anterior, no recordo qui vaig ser. No he sobreviscut en contra de tots els pronòstics. No he estat testimoni de cap fet extraordinari. Aquesta és la meva història”.
Això ho escrivia Amy Krouse Rosenthal el juny del 2004, quan tenia 39 anys, a l’inici del seu llibre Encyclopedia of an Ordinary Life, unes memòries per ordre alfabètic. La seva, llavors, era la biografia normal d’una escriptora i mare de tres fills que vivia a Chicago. A la lletra D, sota la paraula Distracció, l’autora admetia: “Reconec que tot el que faig, des de treballar fins a anar al cine, educar els nens o passar l’aspiradora, es pot interpretar com una gran distracció per fugir del gran tema: un dia em moriré”.
Totes les vides ordinàries deixen de ser-ho en algun moment.
Amy Krouse Rosenthal sabia que un dia es moriria, com tu i com jo. I de cop va passar a saber que aquest dia arribaria aviat. L’escriptora –autora de contes infantils i d’alguns llibres de no-ficció la mar de divertits, com un de títol etern que es titula La mateixa frase descriu el meu matrimoni i els meus pits: abans dels fills, eren una parella moníssima– va perdre el pols contra el càncer, però mantenia el sentit de l’humor.
Per això va publicar deu dies abans de morir-se un article a The New York Times titulat Potser voldràs casar-te amb el meu marit, on ens deia –també en clau d’humor– que volia deixar les coses ben lligades. Aquí en teniu un resum en 14 punts:
1. Fa temps que intento escriure aquest text, però la morfina i la falta d’hamburgueses sucoses (ja fa cinc setmanes que no menjo res de veritat) m’han deixat sense energia i han interferit en el que em queda de prosista. A més, les micromigdiades que em sorprenen a mitja frase no m’han permès avançar més de pressa. He d’admetre que també em proporcionen certa diversió psicodèlica. Però ara l’he d’acabar ja, perquè tinc una data límit molt propera.
2. He estat casada amb l’home més meravellós del món durant 26 anys. La meva idea era estar-ho almenys durant 26 anys més.
3. Volen escoltar un acudit morbós? Una parella casada arriba a urgències el 5 de setembre del 2015. Unes hores i diverses proves després, el metge els indica que el dolor inusual que sent la dona al costat dret no és apendicitis tal com pensaven, sinó càncer d’ovari.
4. La parella torna a casa el 6 de setembre, i descobreix en plena commoció que justament el dia del diagnòstic era el dia en què començaven la seva vida com a aus d’un niu buit. La petita dels seus tres fills se n’acabava d’anar a la universitat.
5. Tants plans s’esfumen. Ja no hi hauria viatge amb el meu marit i els meus pares a Sud-àfrica. Ni beques, ni residències d’escriptors. No és casualitat que les paraules càncer i cancel·lar siguin tan similars. Vam haver d’adoptar el pla B: viure el present. De cara al futur, vull presentar-vos el protagonista d’aquest article, Jason Brian Rosenthal.
6. És fàcil enamorar-se’n. Jo vaig trigar un dia. Era el 1989 i només teníem 24 anys. Les meves expectatives sobre el profit de la cita eren exactament zero. Però quan vam acabar de sopar, ja em volia casar amb ell. En Jason va arribar a la mateixa conclusió un any després.
7. No he entrat mai a Tinder, Bumble, eHarmony ni res així, però crearé un perfil general d’en Jason, fet a partir de l’experiència de conviure-hi durant 9.490 dies. Comencem pel més bàsic: medeix 1,78 metres, pesa 72 quilos, té els ulls de color avellana i els cabells grisencs.
8. Vesteix bé. Els nostres fills Justin i Miles de vegades li demanen que els deixi roba. Té un do per triar mitjons fabulosos. Està en forma. Si casa nostra parlés, afegiria que en Jason té moltes habilitats. I cuina molt bé. Al Jason li encanta escoltar música en viu, és el que més ens agrada fer plegats. La nostra filla de 19 anys, Paris, prefereix anar a un concert amb ell que amb qualsevol altra persona.
9. En Jason pinta. Estimo els seus quadres. Diria que és artista però té un títol en dret, i això vol dir que és al despatx de nou a cinc la majoria dels dies. O almenys hi era abans que jo em posés malalta.
10. Si busques un acompanyant de viatges amb esperit entusiasta, en Jason és ideal.
11. Vet aquí la mena d’home que és: es va presentar a l’ecografia del nostre primer fill amb un ram de flors. És un gran pare. Ja he dit que és increïblement guapo? Trobaré a faltar la seva cara.
12. Si us sembla que ell sigui un príncep i la nostra relació un conte de fades, no us equivoqueu gaire, si no comptem les petites baralles que sempre sorgeixen quan vius amb algú durant dues dècades i mitja. Ah, i excepte la part de la història en què em va agafar càncer. Ecs.
13. Vull tenir més temps amb en Jason. Vull tenir més temps amb els meus tres fills. Vull tenir més temps per prendre uns martinis els dijous a la nit al Green Mill Jazz Club. Però això no passarà. Probablement, només em queden uns dies com a persona en aquest planeta. Llavors, per què escric aquestes línies?
14. Vaig acabar d’escriure aquest text el dia de Sant Valentí, i el regal més genuí que puc fer-li és esperar que la persona apropiada llegeixi això, busqui en Jason i comenci així una altra història d’amor.
Amy Krouse Rosenthal i el seu marit, Jason.
