I punt

Mentre esmorzen l’amic de la tres-cents set se la mira de dalt a baix i li diu «Estàs molt guapa avui, Antonieta». Quan el company d’habitació de l’amic de la tres-cents set riu i crida «Però si va en pijama, la molt marrana!» ella es gira i, tancant un ull, li mostra el dit del cor.

Després d’esmorzar passa una infermera amb una safata de gotets plens de pastilles. L’Antònia pren el seu amb mans tremoloses, es fica les pastilles a la boca, la noia somriu i, així que es gira, ella escup i, tancant un ull, li mostra el dit del cor.

A mig matí, com cada divendres, ve la perruquera i instal·la el seu sarau als lavabos de baix. Quan la noia li crida «Vine, Antònia, que ja portes les arrels blanques!» ella se la mira de dalt a baix fent una ganyota i, tancant un ull, li mostra el dit del cor.

Abans de dinar espera davant la reixa automàtica que queda rere la cuina, per on cada divendres entra la camioneta de la fruiteria. Quan la porta corredora comença a grinyolar ella s’hi esmuny rere el vehicle, es gira a mirar l’esquena de la residència i, tancant un ull, li mostra el dit del cor.

Travessa la carretera nacional, que no té semàfors ni passos subterranis. Avança provant d’evitar que el tronc li pugi i li baixi, mentre les cames bateguen sense descans i sense saltirons, quasi enganxades al terra. Quan un cotxe esportiu es deixa els pneumàtics a l’asfalt en la frenada per a no atropellar-la i se li atura a un pam dels genolls, «Iaia! Miri per on va, hòstia!», ella es gira i, tancant un ull, li mostra el dit del cor.

Camina durant més de mitja hora arrossegant les espardenyes. No li ha donat la gana de mudar-se, només faltaria. Arriba al seu carrer i es planta davant de casa. Des de la tanca, pensa que el seu jardí no està com caldria. Es mira les mans i recorda totes les punxades dels rosers als tous dels dits, quan era ella qui podava. Des de la finestra de la cuina la seva filla la veu i fa escarafalls amb les mans. Ja surt al jardí per la porta principal cridant «Mama, què fas aquí?», li obre el reixat i la convida a passar a la seva pròpia casa. La fa seure al seu propi sofà i li ofereix una infusió de farigola del seu propi jardí en una tassa heretada de la mare de la seva mare. Quan la filla diu «Parlem-ne» ella li clava els ulls i, tancant-ne un, li mostra el dit del cor. «Vols que t’acompanyi a la residència?» «Vols quedar-te un parell de dies i després t’hi porto?» «Vols quedar-te una temporadeta i m’ajudes amb els teus besnéts?» I l’Antònia va mostrant el seu dit un cop i un altre, un cop i un altre. «Ets insuportable, mama». La filla s’aixeca i surt al jardí mentre fa inspiracions profundes i sacseja els braços tot fent veure que escup la tensió. L’Antònia corre al darrere, trapella, passa el forrellat i, tancant un ull, li mostra el dit del cor.

Mentre la filla fa cops a la porta amb els punys tancats, l’Antònia s’estira a terra panxa amunt, s’obre la bata, s’obre el pijama, es treu els pits nus, i es mostra tota a la casa on va créixer, casa seva, i punt.