Capsetes

El Luismi

Menjava de tot, s’ho acabava tot, parava la taula i la desparava, era rialler i no tenia anèmia

Especial: Capsetes
Arxivat a: Cambres pròpies, Capsetes

Foto: Reymond Giger


Era acabar l’escola i aquella mateixa tarda de plegar, potser no, però l’endemà al matí ja sí, l’avi tornava de Terrassa amb el pa, el diari, les revistes per a la baba i el Luismi. Una cosa que va començar a passar un estiu i va seguir passant potser quatre o cinc estius més.
 
Tenia un any més que jo i era fill d’una gent de Terrassa que tenien molts fills i poc senderi i el matrimoni despatxaven, que no n’eren els amos, en una parada de plaça i un dia li devien deixar caure a la baba que eren tantes boques a taula, senyora Lluïsa, i que quants anys tenen els seus nets? Tants i tants. Doncs el Luismi, que té un any més que la nena –la nena era jo–, potser...
 
Jo els coneixia de l’hivern a Terrassa, rondaven per la plaça i els seus pares asseguraven que tenien escola on anar, però no se’ls veien coneixements acadèmics, quan parlaven. Eren bons nanos, això sí, i mai, que se sàpiga, van fer res dolent de robar o enganyar. Ara, anaven bruts com guilles.
 
I suposo que la baba, més per la casa és gran –només una sensació, però que sempre la va revestir de poder– que no pas per caritat, va dir doncs us en tindrem un tot l’estiu. De fill. A la casa de Matadepera. I així, no sé quants anys.
 
El Luismi era discret i rialler, menjava de tot i força i la mamà el pentinava exactament igual que el Quim, amb colònia i la clenxa molt a tocar d'una orella i després tot llepat cap a l’altra. Quan a ell, el Luismi, de normal sempre el veuries amb un serrell llarg que li tapava els ulls i es bufava i tornava a riure.
 
Si hagués de posar nom al que sentia vers la seva presència a casa –no tant per ell– segurament la cosa entraria dins el veïnatge de la gelosia. Menjava de tot, s’ho acabava tot, dormia totes les hores que ens fossin dictades de dormir, parava la taula i la desparava, era rialler i no tenia anèmia.
 
Després de dinar, que era l’hora d’estudi, el Quim i jo, o només jo, si és quan el Quim encara era petitó, sèiem a la taula del menjador i fèiem deures d’estiu o un herbari. Luismi, vols fer un dibuix?, li deia la baba. Rialla. No vols pas un cuento? Rialla. I per més hores que ens passéssim a la taula del menjador fent feina, ell seia feliç sense esperar res més del que tenia. I si n’era, d’ideal, que ni molestava de mirar massa.
 
Després, que venia el berenar, ell i el Quim sortien fora i jugaven a uve o a futbol i jo me’ls mirava des de dalt. Des de la finestra del quarto de l’avi i la baba, que donava a la gespa i els veia córrer i hostiar-se contra les alzines i riure i perdre pilotes bosc enllà. La meva incapacitat de jugar potser era el moment que més dolorosa es feia, vista des de tan amunt i amb l’obvietat que dona tanta perspectiva. Però m’agradava molt que de sobte s’obrís la porta i entressin tots dos corrent i un plorant, el del genoll obert.
 
La mamà treia les gases i l’alcohol a raig fet mateix i la gasa a sobre, quatre trossos d’esparadrap. De debò que no feia cap diferència entre el Quim i el Luismi. Si ja he dit que els pentinava igual.
 
El dia abans de tornar a l’escola l’avi baixava a buscar el pa i el diari i a deixar el Luismi a casa seva o a plaça. Un dia al juny l’avi el portava, la resta de dies anàvem a la piscina, l’últim dia l’avi se l’enduia i sempre aquella rialla que ara que soc gran l’abraçaria fort, li oloraria els cabells i li diria molt fluixet que ni ell em sentís que em vas ensenyar totes les coses que encara no entenc.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Un vídeo denuncia les imposicions que la societat vessa sobre les dones
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger