Matilda, Roald Dahl
Foto: Brittany Randolph
L’Elisenda Roca em va convidar l’altre dia a una de les sessions del cicle #NoCreixeu, organitzat conjuntament per les llibreries del Poblenou NoLlegiu i la Petita. Cada sessió està dedicada a un llibre mític de la literatura infantil i juvenil. Hi han desfilat el Charlie d’en Roald Dahl, el Petit Nicolas de Sempé i Goscinny i aviat dedicaran una tarda de dissabte a parlar d’El llibre de la selva i els visitarà en Joaquim Carbó.
A mi em tocava parlar de La història interminable, de Michael Ende. Quan l’Elisenda em va trucar per proposar-m’ho li vaig dir que sí amb els ulls tancats: no només havia estat un dels meus llibres preferits quan era petita, sinó que hi tenia una història personal preciosa.
Entre els anys 2005 i 2008 vaig ocupar-me de la sala infantil d’una biblioteca municipal. No us enganyaré: després d’anys de fer de monitora d’esplai, de coordinar casals d’estiu i de passar xafogoses tardes de juliol a ludoteques, començava a tenir ganes de treballar amb adults. Però les sales infantils són el Vietnam de les biblioteques: cal endreçar-les tres vegades cada dia, el dia que s’hi fa l’hora del conte allò es converteix en un cercle de l’infern dantesc de paper pinotxo i cel·lofana, ple de nens que criden i berenen, desgovernats, mentre sons pares llegeixen el diari. Ningú, us digui el que us digui, perquè fa de mal dir, no hi va de bon grat, tret que tingui una vocació gairebé religiosa. A mi em va tocar. I vaig pensar que, malgrat haver-me visualitzat com a prescriptora de novel·la adulta, ser la responsable d’una sala infantil era un gir que el karma em tenia preparat per haver abusat de les bibliotecàries del meu poble durant tota la infantesa i l’adolescència.
Durant aquells tres anys em vaig llegir –gairebé– tots els llibres que arribaven cada mes. Sabia quin era el llibre més adequat per deixar el bolquer o tenir un germanet i podia contraatacar qualsevol best seller prefabricat de nova aparició amb una obra clàssica per a infants. Al cap d’unes setmanes ja feia anar el “si t’ha agradat això, t’agradarà…” com una professional. Vaig fer un esforç per conèixer els gustos dels meus lectors i mantenir-hi la mateixa relació que podria haver tingut amb un lector adult. Vam fer clubs de lectura que res tenien a envejar als dels grans i els vaig ensenyar a escriure contes i poemes els dissabtes al matí. Res de rodolins: poemes de buscar la metàfora en coses quotidianes, de mirar-se endins. Ens ho passàvem molt bé. Quan ens enviaven les caixes de llibres des de la Diputació, en feia piles que coronava amb post-its amb el nom d’aquell nen o nena a qui sabia que li agradaria tal llibre o tal altre. I, naturalment, vaig dibuixar una Matilda gegant que presidia la sala, patronalment. A ella ens encomanàvem, oh màgica lectora.
Així van passar els anys i un dia se’m va acabar l’interinatge. Quan els nens ho van saber es van posar molt tristos. Els seus pares, també. No volien que marxés. No hi ha res més maco que saber-te enyorat abans de marxar. Durant la meva darrera setmana em van portar contes i poemes, fotos i xocolata, dibuixos i, l’últim dia, ells i tots els pares van aparèixer amb un exemplar de La història interminable, amb una dedicatòria preciosa en què m’agraïen que hagués dut la màgia a aquell racó del seu poble. Endevineu qui va plorar com una tieta.
Que em regalessin aquell llibre va ser la constatació d’haver fet bé la feina més important de totes les que em tocaven, més enllà de recollir molles d’entrepà, rescatar llibres del lavabo o entabanar gent perquè vingués a explicar contes gratis. Els havia transmès la meva passió i, amb ella, una cosa encara més important: que mai estarien sols del tot si tenien un bon llibre a prop, que sempre en podrien aprendre coses.
Feia molt de temps que no tenia lectors joves al davant. Dissabte, a la Nollegiu, escoltant-los xerrar i analitzar una obra, molt seriosos, vaig recordar els meus lectors, que ara ja deuen tenir divuit o vint anys. No em cal tornar-los a veure per saber que han seguit llegint.
