Oriol Serrano: «El llibre de paper viu un declivi inexorable»

El distribuïdor de Les Punxes té clar que el negoci editorial «no tornarà a ser mai més el que era»

| 04/01/2015 a les 22:39h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, converses

Oriol Serrano, de Les Punxes. Foto: E.P.


Oriol Serrano (Barcelona, 1941), copropietari de la distribuïdora Les Punxes, parla amb dicció radiofònica i té dots de lideratge: va presidir durant anys l'Associació de Veïns del barri de Sant Antoni i diu que s'hauria pogut dedicar a la política, si li hagués interessat. Però va apostar per una feina a l'ombra.
 
Els distribuïdors sou els més invisibles del sector editorial.
 
És natural: som els intermediaris.
 
En canvi, una bona distribució és clau perquè un llibre funcioni o no.
 
La distribució no és la clau de res. Nosaltres no salvem ningú. Si un llibre no funciona, no funciona. I tampoc som tan importants. No és falsa modèstia: no sóc modest, però tampoc dic mentides. L'important és el producte.
 
Què fa una distribuïdora, a part de fer d'intermediària?
 
Jo tinc experiència en distribució, l'editor té experiència en edició. Ens reunim periòdicament amb els editors i ells expliquen la seva programació al nostre equip comercial: quins títols editaran, quin tiratge i quina promoció en faran. Ells són els fabricants, però jo els puc dir que aquest llibre és millor que no el treguin per Sant Jordi, i que no en facin tants o que en facin més. Posem la nostra experiència al servei del que sigui millor per al llibre, perquè el que volem és vendre'n molts. Anem en el mateix barco: si se'n venen molts, tots guanyarem diners. Després nosaltres hem de convèncer el llibreter de les possibilitats de cada títol. Quinze dies abans ja tenim els llibres al magatzem i tota la informació per donar-los a conèixer a les llibreries. Nosaltres venem directament a cada llibreria.  
 
Només distribuïu llibres?
 
Fa uns anys vam incorporar una nova línia: distribuïm els productes Moleskine a llibreries. També distribuïm plomes i bolígrafs de la marca Tombow. I en el futur ens mostrem oberts a incorporar altres productes afins, com fan també les llibreries. Tasses, el que sigui. El llibre de paper viu un declivi inexorable. No desapareixerà, però no serà mai més el que va ser als anys noranta i a principis dels 2000.
 
És un pronòstic rotund.
 
Sí, i claríssim.
 
La caiguda de vendes no és atribuïble només a la crisi econòmica?
 
No. La crisi hi ha influït, però el més important és el canvi d'hàbits, que és un canvi de paradigma. Les meves nétes són de les que llegeixen més de la seva classe, però tot el dia estan amb això [assenyala el meu iPhone, que està gravant l'entrevista]. Al metro abans jo hi veia gent llegint, avui tothom mira el mòbil. El llibre està abocat a ser un objecte no residual, però molt menys important del que havia arribat a ser. Els llibres digitals no han acabat de quallar, tot i que cada cop se'n vendran més. Però el canvi d'hàbits propiciat per internet ha vingut per quedar-se. Tot això evolucionarà d'una manera que no ens podem ni imaginar. Fa quatre dies anàvem amb fax, i avui és una rampoina. Les xarxes socials, el whatsapp i tot el que vindrà van en detriment del llibre de paper. La crisi també ha fet que les biblioteques no es nodreixin com abans. Si la crisi se'n va, potser les biblioteques tornaran a tenir dotacions i els llibreters tornaran a tenir línies de crèdit. Però el negoci del llibre no tornarà a ser mai més el que era. Estem fent facturacions inferiors a les del 2007, 2006, 2005, 2004 i 2003. L'altre dia llegíem que el 2014 la venda de llibres ha caigut un 5%.
 
La caiguda es nota més ara que al principi de la crisi?
 
Sí. Sembla que aquesta campanya de Nadal ha anat millor que la de l'any passat. Però és que havíem caigut molt. Les Punxes als anys noranta i a l'inici dels 2000 va fer diners. Gràcies a això ens hem pogut mantenir durant dos anys de pèrdues: el 2011 i el 2012. El 2013 vam fer les paus, i el 2014 potser haurem guanyat una mica. Ens hem dotat d'unes instal·lacions modernes: tenim un magatzem de 7.000 metres quadrats a Sant Feliu de Llobregat. Abans veníem a través de delegacions, però després vam passar a vendre directament: avui el transport és molt ràpid. Tenim una agilitat que ens permet servir a qualsevol punt en 24 o 48 hores. Som una empresa perfectament competitiva, de nivell europeu. Pel que fa a la logística, no hi ha cap diferència substancial entre una empresa francesa o alemanya i la nostra.
 
Com neix Les Punxes? Per què munteu una distribuïdora el 1968?
 
La famosa llei de premsa del Fraga va comportar certa obertura: va abolir la censura prèvia i va permetre el naixement de petits editors que impulsaven idees renovadores. El 1968 va ser un any molt important a tot Europa, per raons òbvies. A Espanya hi havia una generació de gent jove universitària que havia begut les influències del Maig del 68, i les inquietuds d'aquella gent havien d'explotar d'alguna manera. Es van enfortir els partits antifranquistes com el PSUC i es van crear editorials militants com Siglo XXI o Ciencia Nueva. El director de la llibreria Les Punxes, Josep Ferré, que aleshores militava al PSUC, va voler muntar amb intel·lectuals catalans afins (Manolo Sacristán, Xavier Folch, Paco Fernández Buey...) una editorial homònima a la que s'havia creat a Madrid, Ciencia Nueva. Però quan van veure que era un cau de comunistes, no la van deixar sortir. Jo aleshores era un venedor free-lance que portava diverses editorials. Com a comercial vaig començar a vendre els llibres de Siglo XXI, de Ciencia Nueva i d'altres segells. Javier Pradera va voler que la llibreria Les Punxes fos la distribuïdora a Catalunya de l'editorial Siglo XXI, fundada a Mèxic per Arnardo Orfila. En Josep Ferré no podia assumir la feina de la distribuïdora, i ens en vam fer càrrec un amic meu, Felip Palma, i jo. El 71 o 72 es va crear oficialment la societat Siglo XXI de Catalunya-Les Punxes Distribuïdora SL. El 75 vam fer el salt a Espanya, perquè vam veure que sense una distribució estatal no faríem res. Vam començar a distribuir a tot l'Estat excepte a Madrid, a l'antiga Castella la Nova. Llavors Les Punxes va començar a créixer. En Felip va morir d'un càncer el 1982 i la seva viuda, la Margarita Lömker, en va agafar les accions. En aquests més de 40 anys hi ha hagut moltes altes i baixes: hi ha editorials que neixen, que moren, que es fusionen... Per sort, quan va marxar Tusquets, per una carambola va venir Anagrama. No pensava pas que es desfés la distribuïdora de Planeta, però va passar.
 
Els dos propietaris encara porteu l'empresa?
 
La vam portar fins fa poc. La Margarita ja està jubilada, però jo no, tot i que també tinc una edat. A mi m'encanta treballar, no sabria fer res més. M'agrada intervenir en els processos editorials. La propietat de Les Punxes era de la Margarita i meva, al 50%. Però els editors i els empleats (en tenim setanta) es preguntaven què passaria amb l'empresa en el futur. Ja fa anys vam començar a mirar quina distribuïdora europea voldria comprar Les Punxes. Amb mi a dintre, si calia. Ho havíem de fer per mantenir la confiança dels editors: ells ens deixen un producte, nosaltres el venem a la llibreria, la llibreria ens paga i nosaltres paguem als editors. Mentrestant, hi ha uns diners pel mig. Això requereix molta confiança. Vam anar a Alemanya, França, Itàlia, Holanda, vam posar un anunci encobert a través d'una empresa... Res. Ningú es va interessar per comprar Les Punxes. I nosaltres ja estàvem en una edat de risc.
 
I els vostres fills?
 
Ni nosaltres ho vam afavorir, ni a ells els interessava gaire. Vam decidir que s'ho quedessin els empleats. I ho vam oferir a tres puntals de l'empresa: el cap de logística, el cap administratiu i el director comercial. D'aquí a sis anys, aquestes tres persones tindran les mateixes accions que la Margarita i jo. Així els editors i els empleats han vist que no els deixarem penjats. Si a mi m'agafa un patatús, Les Punxes continuarà com si res no hagués passat.
 
Quan va tancar l’Arc de Berà el 2010, us vau negar a agafar cap editorial al·legant que no volíeu créixer.
 
Créixer hem de créixer sempre, però no pots créixer de manera que enfonsis el vaixell. Això és un vaixell o un avió en què no pot haver-hi més càrrega de la que hi ha. Els passatgers no poden entrar i estar-se drets com en un autobús: tothom ha d'estar assegut i amb el cinturó de seguretat. Hem de créixer, però moderadament. Quan va tancar Enlaces, vam agafar algunes editorials, com Anagrama. Ens truquen editorials cada dia, però no podem agafar tothom.
 
Teniu fama de ser selectius. 
 
Això nostre no és repartir un diari, que deixes el diari allà i ja està. Els llibres demanen una explicació, els editors ens truquen perquè tal llibre no es troba a no sé quina llibreria... Nosaltres estem amatents a totes les queixes o suggeriments dels editors, i no podem morir d'èxit.
 
Si ve algú que ha muntat una editorial i us demana que distribuïu els seus llibres, l'escoltareu?
 
I tant. Cada any incorporem noves editorials, però no podem créixer massa. Nosaltres ara traiem una mitjana de seixanta novetats setmanals.
 
Les distribuïdores i el sector en general s’han de reinventar?
 
Com qualsevol empresa. No hi ha res que duri tota la vida. Tot el comerç s'ha de posar al dia constantment, si no encara escriuríem a màquina i amb paper carbó.
 
Com és que els llibres digitals no acaben d'arrencar?
 
L'eròtica del paper encara té el seu encant. Però aniran sortint invents nous. Les editorials que no editen en digital acabaran fent-ho. I tot plegat anirà en detriment del paper. Quan va sortir la televisió es va dir que la ràdio moriria, i no va ser així. Però la televisió va passar a tenir un paper clau. Abans només escoltàvem la ràdio. La ràdio no ha mort, però no té el paper clau de la televisió.
 
S'edita massa?
 
Sí. Els editors grans potser han afluixat una mica, però n'han sortit de nous. Molts editors petits no han de viure d'això, tenen altres feines.
 
Potser tampoc podrien viure'n, si ho intentessin.
 
És cert. Has de vendre tots els llibres que edites, i no és fàcil. Si en fas 30.000 i els vens, fantàstic. Però la mitjana de vendes per exemplar també ha baixat molt. Nosaltres, a l'època daurada, d'un Luis Landero editat per Tusquets en veníem 30.000 exemplars. Un Landero, que no el coneixia gairebé ningú! Ara vendre 30.000 exemplars d'un llibre és pràcticament impossible.
 
En català, vendre'n mil exemplars ja és un èxit?
 
No, un èxit no (bé, si és un llibre de poesia minoritària, sí!). Però costa vendre'n més. Hi ha excepcions com la Isabel Martí de La Campana, que aconsegueix convertir en èxits llibres que s'ha entestat a convertir en èxits, perquè té un poder de penetració i una capacitat de treball enormes. És una editora extraordinària. També tenim el Josep Cots, d'Edicions de 1984, que trepitja molt ferm.
 
Fa poc una editora em deia que de cada llibre se'n venen entre 800 i 1.500.
 
Sí, però per fer bullir l'olla de tant en tant has de vendre 3.000 exemplars d'algun títol.
 
Les vendes s'han radicalitzat, en el sentit que un llibre és un best seller o no ven res?
 
No, no: de molts llibres se'n venen 1.000 o 1.500 exemplars.
 
Què fa que un llibre es vengui?
 
El secret és que el llibre estigui bé. Fes-ho bé i funcionarà, ja sigui una truita o un llibre. Si el llibre té interès, funcionarà. D'autors boníssims que no acabin trobant el seu públic, no n'hi ha. També es venen llibres que s'han creat per ser fenòmens i que no necessàriament estan bé, com Cinquanta ombres d'en Grey.
 
La qualitat de l'edició és determinant?
 
Sí. Hi ha gent que només trepitja una llibreria un o dos cops l'any, i aquests no miren prim. Però hi ha uns quants milers de persones a l'Estat espanyol que valoren la qualitat del producte. Jaume Vallcorba feia llibres interessants per se i, a la vegada, molt ben editats.
 
Assistim a una eclosió de microeditorials.
 
Moltes d'aquestes editorials moriran, però en naixeran de noves. I algunes de les que han sortit ara es quedaran.
 
Però les que sobreviuran potser no podran créixer gaire. Segons em va dir Jordi Herralde, serà difícil que les editorials independents que surten ara es puguin expandir com ho van fer en el seu temps Lumen, Tusquets o Anagrama.
 
Alguna sí que creixerà. Això és com un equip de futbol. El mercat és el que és, però si tu hi entres, hi poses diners i fitxes jugadors bons... També pot sonar la flauta i pots descobrir un Quim Monzó de 18 anys.
 
Curiosament, en el món editorial, qui menys pot viure de la seva feina és l'escriptor.
 
Ni que vengui una mica, l'escriptor no pot viure d'escriure, tens raó. L'Eduard Márquez deia en una entrevista que ja ha assumit que la literatura no dóna per viure. 
 
Estan tornant les llibreries de proximitat.  
 
Com sempre passa, o ets gran o ets petit. Els que pateixen més són els mitjans, perquè competeixen amb els grans però no tenen els seus recursos. A la llibreria mitjana és la que més li costa sobreviure. En canvi, una de petita té moltes possibilitats de tirar endavant, si hi ha un bon llibreter al darrere. Cada dia surten centenars de títols nous. Una llibreria no pot tenir-ho tot: la majoria dels llibres que un va a buscar a la llibreria no hi són. Però un llibreter espavilat de seguida troba la manera de servir-te'ls.
 
Als Estats Units han tancat moltes Barnes & Noble.
 
Però això no ha de passar necessàriament. Aquí, La Casa del Llibre aguanta bé.
 
És veritat que els llibreters tornen caixes sense obrir?
 
Sí, perquè no els hi caben. Passa sobretot durant les campanyes: per Nadal i per Sant Jordi.
 
Encara es ven més per Nadal que per Sant Jordi?
 
Sí, perquè la campanya de Nadal dura més dies. Per Sant Jordi es ven molt, però també hi ha molta devolució. Sant Jordi és molt bonic, però costa molts diners a totes les estructures, és una barbaritat tot el que es posa en marxa, un sacseig enorme. És com una obra de teatre que s'estrena: al darrere hi ha moltes hores d'assajos, moltes despeses i molta feina.

Aconsellaries a algú que muntés una distribuïdora?
 
De distribuïdores, n'hi ha d'haver. Si la persona té coneixements del sector (si no, de seguida quedarà bandejat), que ho provi.
 
I una llibreria?
 
Mira, per què no. A Gràcia hi ha més de trenta llibreries. S'han anat especialitzant i no sé quines quedaran, però van vivint. La qüestió, com sempre, és no gastar més del que ingresses. Si ho pots aconseguir, endavant.
 
És un bon moment per muntar una editorial?
 
No, no és un bon moment. Això no vol dir que no n'hagin de sortir de noves. Les que surten potser se'n sortiran i potser no. El comerç és així.
 
Si un escriptor et demanés consell, a quina editorial l'adreçaries?
 
Depèn del llibre que hagués escrit i del públic al qual pretengués arribar.
 
Quin és el títol més venut de la història de Les Punxes?
 
El mundo de Sofía, en castellà. En vam vendre més de mig milió d'exemplars, i encara en continuem venent. També vam vendre molt El amante de Marguerite Duras.
 
Recentment, heu tingut el fenomen de Victus.
 
Per a nosaltres, Victus és un llibre molt molt important. Victus no podia fallar, és un llibre extraordinari.
 
Fas teatre...
 
Sóc un actor frustrat. De jovenet em vaig incorporar a un quadre escènic de Radio España, després d'haver fet uns cursets a Ràdio Joventut. Gravàvem serials, contes infantils... Això era als anys seixanta. Però em vaig casar, em guanyava millor la vida amb els llibres i havia de prendre una decisió. La solució hauria estat saltar al doblatge, però no em vaig atrevir, perquè era tornar a començar, i potser no hi encaixava. I ho vaig deixar. Bastants anys després, ja en fa trenta, uns aficionats del barri de Sant Antoni van crear un grup de teatre i m'hi vaig apuntar. És el meu hobby nocturn. Cada any estrenem una obra per la festa major del barri i després anem de concursos per Catalunya durant un parell de mesos. És una manera de matar el cuquet. I va molt bé per entrenar la memòria.

COMENTARIS

Salutació a Oriol Serrano
Elena Suñol (llibretera jubilada), 06/01/2015 a les 12:40
+4
-0
Oriol, continues tenin una visió molt lúcida del nostre món del llibre. M'ha agradat llegir el que penses. Ets molt respectuos amb les persones que volen començar. Tots saber que aquesta professió és vocacional i dura però també sabem que aporta molta satisfacció personal i una relació amb el llibre que mai més es trencarà. Salut company
Dinosaures aprofitats
JoanV, 06/01/2015 a les 12:44
+3
-4
Destacaria dues frases d'aquesta entrevista:

(1) "Al metro abans jo hi veia gent llegint, avui tothom mira el mòbil".

Algú que diu això és un dinosaure, algú d'una altra època, perquè una cosa és dir que la majoria de la gent que mira el mòbil no està llegint (cosa que molt probablement sigui certa), però una altra molt diferent és presentar com a coses oposades "llegir" i "mirar el mòbil". De fet, jo al metro hi llegeixo molt més ara, perquè abans no sempre s'esqueia que portés un llibre [de paper] al damunt, i ara sempre duc el mòbil amb llibres i articles descarregats.

(2) "Ni que vengui una mica, l'escriptor no pot viure d'escriure, tens raó. L'Eduard Márquez deia en una entrevista que ja ha assumit que la literatura no dóna per viure".

Fantàstic. Si defenses la pirateria, et salten amb un "¿i de què han de viure els autors?", però resulta que el sistema tradicional de paper tampoc no els ho garanteix. Així doncs, tota aquesta lluita contra la pirateria no és per a defensar els autors, sinó per a mantenir els negocis de distribuïdores i editorials del món del paper.
A fer punyetes
Anònim, 06/01/2015 a les 12:55
+5
-5
Heu matat la gallina. Com el sector de la música comercial (un cd 25 euros?). El del cinema (dues entrades 18 euros?). El de l'esquí (un forfait 40 euros?), o tants altres.

Preus abusius, marges enormes, continguts massa sovint decebedors. Novetats sempre en tapa dura per encarir. Llibres de butxaca en rústica de cost de producció insignificant -que a l'estranger trobes en anglès per 5 euros- aquí no baixen dels 12. Llibres retractilats per a que no puguis avaluar-ne el contingut. Llibres infantils d'una vintena escassa de pàgines tot il.lustracions amb quatre versos incomprensibles per als nens, per 18 euros o més.

Molts ens n'hem cansat. Millor internet i biblioteques. Tot gratis. A fer punyetes.
Gràcies
Anònim, 06/01/2015 a les 22:01
+3
-1
Una persona i una entrevista molt interessants.
Gràcies!
L'experiència és només un grau
xs, 16/01/2015 a les 14:03
+2
-0
Efectivament, l'experiència és només un grau. I amb un grau fa fred... molt de fred. Però en el cas de l'Oriol, a la seva dilatada experiència s'hi afegeix una ment lúcida i un tarannà arrebatador. Les seves opinions no deixen indiferent i sap perfectament del que parla, i en sap molt. Només he trobat a faltar a l'entrevista que s'apuntès el sentit de l'humor tan particular de l'Oriol, sempre acabes rient amb ell!!
M'ha agradat molt aquest article!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència