Obre les mans, te les ompliré de cireres.
Amunt, amunt, petita, ben cap amunt!
La vida s’enfila com s’enfila l’heura.
A poc a poc trencaràs els confins
dels teus dits, del teu llarg viatge.
Tot just emprens un precari equilibri,
no t’hi atabalis: tremola, i abraça.
A poc a poc enfonsa les arrels
i obre els fruits amb colors d’alegria.
Si sents soroll, ja cantaràs més fort,
no tinguis pressa: fes festa la vida.
Obre les mans, te les ompliré de cireres.
Amunt, amunt, petita, ben cap amunt!
La vida s’enfila com s’enfila l’heura.
A poc a poc gronxaràs els sentits
per terrats d’orenetes i albades.
On la figuera li fa ombra a la por,
allà cridarem: tremolo, i m’abraces.
Sóc la pluja que amaina el foc,
obre les mans lluny de la por.
Sóc la lluna, eclipsi de sol,
obre les mans lluny de la por.
Obre les mans, te les ompliré de cireres.
Amunt, amunt, petita, ben cap amunt!
La vida s’enfila com s’enfila l’heura.
Foto: Facebook Cesk Freixas
