Foto: Amanda Tipton
Dilluns em llevo amb mal als ossos i amb dècimes. El temps primaveral, ja se sap. Dimarts perdo la veu i tinc tos. Dimecres el mal de coll em transporta a aquella època de la faringitis crònica. Dijous bato un rècord d’esternuts, esgoto els clínexs de tot Gràcia i el nas se’m torna sang per l’aspror dels mocadors barats. Divendres a la nit em comença a fer mal l’orella esquerra. Dissabte em rendeixo i aviso un metge: ja sé que només és un refredat que m’ha enxampat baixa de defenses, però el quadre s’està complicant massa i començo a intuir que em caldrà antibiòtic. Que sí, que en principi és un procés víric, però gairebé em sembla veure com treu el cap la sobreinfecció bacteriana.
Ve un metge a casa, em recepta en efecte un antibiòtic i envio algú a comprar-lo de seguida perquè, posats a prendre-me’l, prefereixo fer-ho com abans millor. La resistència de fa una estona, quan encara pensava que el remei eren líquids i paciència, se’m transforma en pressa. He passat pantalla –quina ràbia que fa aquesta expressió– i han canviat les regles del joc.
Des del llit i amb la primera dosi de Zinnat gola avall –ja està, ja no puc tornar enrere, és el que tenen els antibiòtics–, llegeixo una entrevista a Xavier Bosch, a propòsit de la novel·la Nosaltres dos (Columna). “George Steiner diu que els amics, si es converteixen en amants, mai més no poden ser amics com abans”. Em sorprèn que Bosch citi Steiner en lloc de Nora Ephron, però és una bona elecció, la seva: amb Steiner el tema s’intel·lectualitza. D’altra banda, la quota màxima de vegades que es podia citar Nora Ephron abans de pagar drets d’autor als seus hereus la dec haver gastat tota jo.
Però també sé citar Steiner, o què et pensaves. Segons el crític literari, l’amistat i l’amor van per camins tan diferents que l’amistat és l’assassina de l’amor, de l’eros. Diu que els amants no són amics i que l’amistat pot interpretar-se com una crítica de l’amor. L’amistat parteix de la llibertat: ens hi aboquem perquè sí, de franc, sense buscar els beneficis i les gratificacions implícites en les relacions eròtiques. L’amistat es pot permetre el luxe d’ignorar els imperatius de la sensualitat i les urgències del sexe: “No necessita suborns, ni joguines sexuals, ni vaselina”. I és clarament més interessant: “Les cartes d’amor tendeixen a ser monòtones, fins i tot infantils. Les cartes entre amics poden ser autèntica font i taller de genialitat (Spinoza a Boxel, Goethe a Schiller, Coleridge a Wordsworth)”.
El discurs de George Steiner m’empeny a concloure que no val la pena el risc de fer-nos amant d’un amic. Més que passar pantalla –quina ràbia que fa aquesta expressió–, equivaldria a empetitir-nos, a tenir-ne una part quan ja ho teníem tot. I es veu que això és com un antibiòtic, o com la vida mateixa, que tampoc accepta la marxa enrere. Però no em facis gaire cas, que el mal d’orella potser m’impedeix raonar i la pel·lícula dels dos amics que es fan amants segueix sent als meus ulls la millor comèdia del món.
