Foto: Amanda Tipton
Aquest grup ha fet el mateix que abans. Mira, que no ho veus, sona igual. Com estàs? Com sempre. Què has fet aquest divendres? El mateix que l’altre i l’altre. En Jordi sempre ha estat un corcó, ara vols que canviï? Ei, si fas això et passarà allò. T’ho dic per experiència.
Som la manera amb què mirem. No hi ha cap cançó idèntica a cap altra. Fins i tot la mateixa cançó mai serà cantada igual. No puc dir que soc valenta si em fa por que te’n vagis. Ni que soc alegre si m’enrabio per bestieses. Ni que dic la veritat quan a vegades m’enganyo a mi mateixa.
La vida es llegeix en els matisos. El sempre (que no dura per sempre) està fet de cada ara. I cada ara cadascú el viu diferent. Fins i tot les paraules són el significat que els donem. Puc dir t’estimo i un dijous voldrà dir t’enyoro; un divendres, et necessito; un dissabte, que bé que hi ets i un diumenge, et vull però ara no.
En aquesta mania de posar-ho tot al mateix sac, com podem assegurar un final abans de començar, quan en el fons hi ha tan poques coses que no depenen de nosaltres? Per què ens esforcem tant a etiquetar-ho tot quan a la mínima que bufa el vent els esquemes que proclamàvem se’n van volant?
Potser només caldria deixar que cadascú canti com vulgui i camini per on cregui que ha de caminar.
1
0
