El Carles

Que l’humor sigui una capseta de cotó fluix infranquejable, que l’humor ens salvi

| 07/01/2015 a les 19:08h
Especial: Veïns
Arxivat a: Sala d'estar, conte

Foto: François Lacroix


El Carles va néixer com una mena de nen monstre: li fallava una cama, necessitava unes ulleres de cul de got per veure-s’hi i patia una estranya malaltia capil·lar que li deixava el cap com un desert. Als primers anys de vida, al seu voltant tot eren mirades de condescendència i habitava en una capseta de cotó fluix que la família li havia preparat amb molt d’amor.
 
Després, però, va ser l’hora d’anar a l’escola, i la capseta es va esquerdar i el cotó fluix va esgrogueir-se. Ja se sap, la canalla i la crueltat. «On sóc, on sóc?», li preguntaven per fer-lo enfadar a dos dits de la seva cara. «Va, a veure si ho saps, no dissimulis, que no tens ni un pèl de ximple!», continuaven burxant-lo. «I ara no facis com sempre i fugis cames ajudeu-me... ehem, vull dir CAMA ajudeu-me!»
 
El Carles bullia per dins, odiava tota aquella colla d’energúmens, però enfrontant-s’hi no hi guanyava res, perquè al final sempre acabava rebent per una qüestió molt democràtica: la majoria s’imposava contra la minoria (formada, en aquest cas, per un sol membre: ell).
 
Els anys no el van arreglar gaire. Unes dents massa sortides, un nas excessiu i una boca torta es van afegir a aquell festival d’anatomia despistada. I l’estudi tampoc era el seu fort, com si l’ortografia i les operacions matemàtiques també li volguessin fer la guitza.
 
Tanta exclusió va fer del Carles un noiet introvertit, capcot, que es tancava a l’habitació i ningú no sabia com passava les hores. Els pares, impotents, el deixaven fer, perquè quan en sortia feia la sensació que havia carregat prou piles per enfrontar-se al món amb energies renovades. Mai no li van preguntar què hi feia, allà reclòs, perquè el Carles era poc parlador, poc expansiu: un musclo tancat a pany i clau.
 
Quan va fer els divuit, el musclo-Carles, com si les marees l’haguessin allunyat de la costa, va desaparèixer del tot: es va tancar a un piset del costat i tampoc se sabia ben bé què hi feia. Els pares, que ja havien perdut la fe en les capsetes de cotó fluix, el van abraçar molt fort i li van desitjar sort.
 
I no se’n va tornar a saber res més, durant molt temps, d’aquell noiet coix, mig calb, mig cec, bocatorta, dentut i napiut. Fins que un dia va arribar a les llibreries un còmic que narrava la història d’una criatura esgarrifosament lletja i malgirbada que se’n fotia, de les seves deformacions, ple de mala llet i humor negre. El còmic feia pixar de riure als lectors, que, sense saber-ho, es col·locaven davant d’un mirall mortífer que els mostrava les pròpies misèries.
 
L’autor, és clar, era el Carles, que va retornar a la vida pública com tota una eminència, i que no parava de fer conferències per aquí per allà. I sempre començava així: «Un bon dia, després de mirar-me al mirall, vaig observar el món d’una altra manera i el vaig trobar bonic. Sí, per contrast amb mi.»
 
Que l’humor sigui una capseta de cotó fluix infranquejable. Que l’humor ens salvi. També a nosaltres. 

COMENTARIS

Je suis Charlie
Anònim, 09/01/2015 a les 15:34
+1
-0
Moi aussi, et toi, et elle, et lui, et vous, et eux: NOUS SOMMES TOUS CHARLIE.
Carles
Jordi Riera Brugalla, 10/01/2015 a les 23:45
+1
-0
Tots hauríem de començar aprenent a estimar els nostres "defectes"

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
La festa de la literatura en català torna un any més a l'avinguda de la Catedral
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural celebra la primera edició del FES
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer